Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

Conéixer la diversitat dialectal que ens envolta possibilita, com hem vist, que augmente la valoració i l’estima envers aquesta llengua i, al mateix temps, que s’accepte la necessitat de bandejar algunes expressions en benefici de la intercomprensió entre conciutadans. Encara podem afegir un darrer profit: un parlant que coneix la diversitat dialectal pot deduir amb comoditat un concepte essencial per a conviure tranquil·lament amb la diversitat lingüística en general: el registre. Gràcies a aquest concepte, s’adona que hi ha dos grans àmbits d’ús. D’una banda, aquell en què no cal estar gaire pendent de renunciar al parlar local perquè l’interlocutor és del poble, de la família, perquè es parla de temes domèstics o emotius. És el registre col·loquial, privat. D’altra banda, hi ha l’àmbit formal, més públic, en el qual la varietat lingüística ha de ser més neutra i general, on s’ha de desplegar l’estàndard que l’escola i els mitjans de comunicació ens han d’ensenyar a reconèixer i utilitzar. Atés que la ment humana categoritza el món de manera gradual i no discreta, serà factible assumir que aquest parlant capta que hi ha graus diversos de formalitat i col·loquialitat: la doctora pot ser del poble, el mestre dels nostres fills pot ser de la nostra comarca, ens poden fer una entrevista informal a la televisió o la ràdio locals, podem parlar entre amics de filosofia... Aquests àmbits han de ser concebuts com a relativament permeables i flexibles, tant si som en el paper d’emissors com en el de receptors. Novament, conèixer com parla la gent del país permet assumir i desplegar un estàndard flexible i ric en matisos, tant en el grau de formalitat com en el grau d’acceptació de les diverses variants geogràfiques que ara nosaltres ens disposem a descriure.

De la mateixa manera, a mesura que s’aporta més informació respecte de l’origen i evolució d’un determinat fenomen lingüístic, millora el criteri per a decidir què convindria abandonar definitivament de l’ús, tant formal com informal. El català és una llengua maltractada per la història. Açò implica que les vicissituds històriques adverses (o també pro pícies) han modificat la configuració de la llengua, arraconant unes formes o estenent-ne d’altres. Una descripció exhaustiva de la variació en la llengua proporciona informació valuosa per a decidir quines d’aquestes incorporacions són irreversibles; quines s’han de proscriure necessàriament perquè són sobreres o han arraconat injustament formes genuïnes; i quines, en canvi, poden ser recuperables o acceptables, tant en l’estàndard com en el registre col·loquial.

Els treballs de recerca originals, que ara prenen la forma de llibre, sintetitzen i ordenen les dades dels estudis anteriors i n’aporten de pròpies. Aquestes darreres provenen d’enquestes dialectològiques que hem tingut l’oportunitat de passar a in formants de més dues-centes cinquanta localitats de nord a sud i de llevant a ponent del País Valencià.

El llibre va adreçat a lectors diversos: especialistes de la dialectologia i de l’estudi de la llengua, professionals que tenen la llengua com a eina indispensable i central en la seua faena –com ara mestres, periodistes, escriptors, etc.–, i també simplement les persones interessades per la manera de parlar de la gent del seu país. La llengua sovint suscita l’interés i la curiositat de tothom: «ho diem igual!», «ho dius molt diferent!», «ho pronuncies al revés que jo!», «pareix que et menges lletres!». No debades les noves tecnologies de la informació i la comunicació han posat de manifest aquest interés: només cal anar a pàgines de Facebook com ara Dialectes , Rescatem paraules de l’oblit , Expressions , dits i paraules crevillentines , Paraules mallorquines , Mots oblidats pels diccionaris , o les innombrables No eres/ets de... si no... , on s’arrepleguen multitud de formes lingüístiques.

Aquesta pluralitat de destinataris ens ha empés a vertebrar l’obra en quatre grans parts que permetran una lectura selectiva i significativa. La primera part donarà una visió general de les característiques dels parlars que descrivim. Considerem, des d’una perspectiva de caire més històric, les aportacions més significatives de la conformació del català en terra valenciana. Entre altres, hi ha l’aragonés, com a element originari que configurà des dels inicis el parlar català que dugué la repoblació medieval; també el mallorquí, que significà un daltabaix lingüístic en part del valencià meridional del segle XVII; i el castellà, omnipresent en la frontera i, de manera progressiva, en la resta del valencià. Ens interessen altres fenòmens que també esmentarem, com ara les restes que deixà el català en les terres en què reculà segles arrere (com ara el Baix Segura o les Valls del Vinalopó), la caracterització lèxica dels parlars castellans fronterers i la manera com l’extensió de la varietat estàndard està afectant el model de llengua col·loquial, especialment entre els escolars, que són el grup de població que hi està més exposat. Per això hi dedicarem capítols específics.

La segona part del treball ofereix una classificació i descripció de les varietats que conformen els parlars valencians, tenint en compte to-tes les aportacions, molt profuses i detallades, de la dialectologia.

La tercera part està ordenada segons l’estructura tradicional de les monografies dialectals. S’hi descriu, doncs, la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. Aquest apartat requerirà un lector més especialitzat però, al mateix temps, estarà estructurat de manera que la recerca del fenomen siga àgil i estarà caracteritzat per un discurs breu i directe.

Amants de la geografia com som els autors, ara ja queda ben palés que el pal de paller de tot el treball té caràcter geogràfic. No debades els viatges que ens han permés d’enllestir aquest treball ens han ensenyat geografia, ens han mostrat que les fronteres geogràfiques naturals sí que poden esdevenir fites lingüístiques i que calcigar el terreny, conéixer les serres i els barrancs, les planes i els rius, és un gran mètode per a estimar el país, per a estimar les persones que hi viuen i per a estimar, en definitiva, la llengua que s’hi parla i en què es manifesta la cultura. Per això, a banda de detallar sempre la distribució geogràfica de cada fenomen, quan les circumstàncies ho afavoreixen, hem incorporat un darrer capítol amb mapes dialectals generals: l’anomenem «Atles lingüístic dels parlars valencians». El mapa, a color i estèticament ben acabat, aporta una informació detalladíssima a l’especialista, però també informa de manera general del tret investigat i, sens dubte, crida l’atenció i facilita l’assimilació de la informació també al lector menys avesat a aquesta disciplina.

Per a nosaltres, el fet de tenir un coneixement profund del català que es parla al País Valencià ha d’anar lligat a conéixer-ne la geografia. Creiem que el sistema educatiu no ha acabat d’aconseguir que la població es familiaritze amb el nostre relleu, els nostres rius i barrancs, els nostres pobles i les nostres comarques. Per això ens hem proposat d’utilitzar aquesta informació per a descriure els fenòmens lingüístics. Mirarem de ser exhaustius, en la mesura que puguem, en la distribució dels trets per pobles. Açò ho farem de manera especial en l’apartat de caire més especialitzat que es desplega en la tercera part. Utilitzarem el concepte de comarca en moltes ocasions.

La divisió comarcal s’ha establit oficialment fa pocs mesos. Era una decisió política necessària i ens congratulem que a la fi siga un fet. El nostre treball es basa, com no podria ser d’una altra manera, en aquesta comarcalització proposada per la Generalitat Valenciana i publicada en un mapa a escala 1:300.000 que va ser encarregat l’any 2016 per la presidència de les Corts Valencianes, en el marc dels actes de commemoració del 25 d’Abril. Certament, les diverses propostes de comarcalització que hem conegut fins ara discrepaven bastant, per la qual cosa hi havia localitats que estaven adscrites a una o altra comarca segons les alternatives. S’hi barrejaven criteris geogràfics, lingüístics, econòmics, etc. Tot i que la proposta oficial posa fi a aquestes diferències, s’ha de dir que presenta alguna divisió controvertida que discrepa de vegades del sentiment local. No cal dir que no volem polemitzar ni ofendre ningú i, per això, almenys volem esmentar les més destacables, malgrat que no les reflectirem en els mapes: l’adscripció de Vilafranca i Catí als Ports, i no a l’Alt Maestrat; l’adscripció de les Coves de Vinromà, Vilanova d’Alcolea, la Serratella i la Torre d’en Doménec al Baix Maestrat i no a la Plana Alta; l’adscripció de Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada a l’Alcoià i no a l’Alt Vinalopó; i, finalment, l’adscripció de Guardamar al Baix Segura i no al Baix Vinalopó.