Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

8.2.5 Pronom ho

8.2.6 Pronoms li , los

8.2.7 Pronom hi

8.2.8 Combinacions pronominals li’l , li la , li’ls , li les , li ho i li’n

8.2.9 Altres combinacions pronominals

9. Preposicions, adverbis i connectors

9.1 Preposicions

9.2 Adverbis

9.3 Connectors

10. Interjeccions

11. Verbs

11.1 Infinitius

11.2 Gerundis

11.3 Participis

11.4 Morfema de primera persona del present d’indicatiu

11.5 Morfema de tercera persona del present i l’imperfet d’indicatiu i del condicional

11.6 Morfema de quarta i cinquena persones del present d’indicatiu

11.7 Increment incoatiu

11.8 Altres formes del present d’indicatiu

11.9 Imperfet d’indicatiu

11.10 Perfet simple i perfet perifràstic

11.11 Present de subjuntiu

11.12 Imperfet de subjuntiu

11.13 Morfemes -es , -em , -eu i -en

11.14 Futurs i condicionals

11.15 Imperatius

12. Sintaxi

13. LÉXIC DEL VALENCIÀ

1. Món humà

1.1 Parts del cos i accions relacionades. Vestit

1.2 Món infantil. Jocs. Colors. Festes

2. La casa

3. Alimentació i lèxic relacionat

4. Construcció. Món urbà

5. El camp. Accidents geogràfics. Meteorologia

6. Món natural

6.1 Arbres, fruita, vegetals i fongs

6.2 Fitonímia

6.3 Entomonímia. Invertebrats

6.4 Ornitonímia

6.5 Ictionímia

6.6 Amfibis, rèptils i mamífers

7. Localismes

CONCLUSIONS

BIBLIOGRAFIA

ANNEX. Atles lingüístic dels parlars valencians

INTRODUCCIÓ

L’objectiu central d’aquesta recerca és descriure de la manera més detallada possible la variació lingüística que presenta el català al País Valencià, especialment la que es dona en els parlants adults de més edat. La dialectologia, doncs, ens donarà les pautes primordials per a poder dur avant el treball que vos disposeu a llegir. Contemplarem cara a cara els sons, els morfemes, les paraules i l’orde en què els parlants les disposen en aquest territori allargassat que s’estén entre el riu Sénia i el riu Segura. Explicarem les raons bàsiques que justifiquen la fesomia de la llengua que s’hi parla i tractarem d’agrupar la variació segons els trets que es despleguen en l’anomenat estat dialectal rebut dels valencians (Badia, 1976: 272-273).

Potser una de les fites més rellevants que volem aconseguir amb tot plegat –i qui sap si la gran aportació de la dialectologia– és fer prendre consciència que els fenòmens lingüístics canvien de manera no discreta, això és, que muden gradualment i sense canvis abruptes. Aquest treball ho palesarà a bastament. A més a més, aquestes dades que ací aportem re velaran que la divisió dialectal no entén del tot de qüestions sociopolítiques i, doncs, no estableix fronteres amb la resta de territoris on es parla català. Els fenòmens lingüístics no es frenen en la divisió política de les comunitats autònomes o els estats. Les paraules, els sons o els morfemes travessen les fronteres polítiques sense pudor; apareixen, desapareixen i reapareixen al País Valencià, a Catalunya, a les Balears, a l’Aragó, al Rosselló o a l’Alguer. I farà goig comprovar amb dades novelles que, com deia Joan Veny (1978: 11) al seu magnífic treball de referència, Els parlars catalans , la dialectologia conrea amb fermesa «el sentiment d’unitat de la llengua, que persisteix malgrat les porfidioses fal·làcies dels que contra la ciència i la història s’entesten a dividir el que és un sol cos». Així serà com conclourem que el valencià és una denominació que no es fonamenta en cap tret lingüístic. No hi ha cap paraula, cap so, cap morfema o cap construcció que siguen només valencians i que alhora abracen tot el valencià. Les fronteres sí que es mostraran, per contra, estrictes i abruptes amb el castellà veí, malgrat que també prendrem consciència que són molt més permeables del que podria semblar, a banda i banda de la fita entre llengües.

Amb aquest treball també volem participar en l’establiment i consolidació de la varietat estàndard del català al País Valencià. Una societat moderna exigeix comptar amb un model de llengua estàndard adequat per a desplegar-se com cal. Podria semblar, doncs, contradictori al llec en la matèria que es puguen conjugar els dos objectius que hem expressat. Més aïna al contrari, descrivint i incidint en la diversitat lingüística que hi ha en el parlar col·loquial d’una llengua, pareixeria més probable que entrebanquem l’establiment d’una varietat estàndard. Hem d’explicar, per tant, aquest aparent contrasentit.

Creiem que hi ha dos motius fonamentals que justifiquen que la nostra intenció és ajudar a desfer el nuc gordià etern entre variació i unitat lingüístiques. D’una banda, conéixer en profunditat una llengua és una excel·lent via per a valorar-la com es mereix. Si la valorem, la utilitzarem amb normalitat. I l’ús és la condició sine qua non perquè una varietat estàndard reïsca. D’una altra banda, cal construir un estàndard genuí però assumible pels parlants. Només triarem adequadament les formes que volem encabir-hi si coneixem en profunditat la variació que hi ha. Així afavorirem que els parlants l’adopten sense escarafalls. Detallem-ho.

Una societat que manté la seua llengua en una situació precària –podria ser el cas de la valenciana–, és segur que es caracteritza de manera generalitzada per una escassa voluntat per utilitzar-la. Si ens circumscrivim a l’àmbit col·loquial, es pot percebre, per exemple, com la llengua s’esvaeix de les converses amb coneguts castellanoparlants, encara que l’entenguen; és quasi impossible sentir-la parlar amb els desconeguts; o, fins i tot, pot deixar-se de costat parlant amb els fills. Aquesta manca de voluntat respon, alhora, a la falta de valoració i estima, encara que tampoc no podem deixar de banda la incidència que hi tenen els atacs als parlants que decideixen usar la seua llengua en tots els àmbits d’ús valencians. No podem entrar ara a discutir les raons, al·lògenes i endògenes, que van construir aquesta actitud perniciosa; però si volem contribuir a esborrar-la de la ment de qui la posseïsca –molts més dels que voldríem en aquesta terra–, cal revertir el prejudici central que la manté. Aquest prejudici queda definit amb expressions com ara «la meua llengua no és (prou) digna», «no és (prou) important», «no és (prou) útil», «no és (prou) bonica», «no és (prou) bona». Malauradament, les hem sentides sovint al llarg del país.

Per tant, acceptar, reconéixer, valorar i estimar una llengua és fàcil quan sabem com és, quan ens descobreixen per què té aquesta i no una altra fesomia, quan aclarim d’on venen les formes que s’utilitzen i com s’explica que les diguem. Estem segurs que no es pot valorar allò que no es coneix. Per això, els autors d’aquest llibre ens hem despernegat i continuarem fent-ho per ajudar a conéixer la variació de la nostra llengua. A més a més, el fet que la llengua col·loquial suscite l’interés de la ciència i puga ser objecte d’estudis monogràfics com aquest coadjuva a incrementar la bona consideració i l’afecte per la pròpia manera de parlar.

L’altre motiu que explica per què incidir en la diversitat no entra en contradicció amb la cerca d’unitat, es troba en la necessitat mateixa d’aquest estàndard. L’escola i els mitjans de comunicació són els dos grans àmbits que empenyen fort envers la necessitat de reduir la variabilitat d’una llengua que es vol utilitzar amb normalitat. També en l’àmbit colloquial es pot percebre aquesta necessitat –sempre que s’use la llengua, és clar: conversar amb desconeguts o amb visitants d’altres terres que també parlen català, adreçar-se a l’administració (a Hisenda, al centre de salut, a l’escola...) requereix una varietat superadora de la diversitat. Si el parlant és conscient de la diversitat lingüística que recorre el país, tot i que la pree i la valore, detectarà a l’acte la necessitat de buscar la manera de comunicar-se més eficaçment en aquests contextos. Augmentarà la probabilitat que siga capaç d’entendre i acceptar que caldrà relegar algunes formes pròpies per aquest motiu. Descobrirà que aquesta renúncia –que podrà ser sovint només parcial– és indefugible si vol un país en què la llengua es normalitze.