Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

Des del punt de vista dialectal no hi ha cap tret que opose amb precisió el parlar de la primera comarca administrativament catalana, el Mont sià, amb el del Baix Maestrat, la primera administrativament valenciana. Així doncs, en travessar el riu Sénia de nord a sud, prenent com a referència el camí que feren fa huit-cents anys els fundadors del Regne de València, no observem cap diferència lingüística destacable.

Ara bé, una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada . Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians. Cap a l’interior, als Ports, hi ha una àrea de transició, on coexisteixen les dues pronúncies. Malgrat que la caiguda de la d intervocàlica s’associa indefugiblement al valencià, tampoc no és exclusiva d’aquesta varietat, atés que el tret és compartit amb la part central i meridional de l’anomenada Franja de Ponent, a l’Aragó catalanoparlant més oriental. Aquesta consonant dental se sent en la resta de paraules fins que arribem a les proximitats de Castelló de la Plana, on la pèrdua és més perceptible: afecta altres mots, com ara llauraor , foraet o abaejo . I com més al sud ens desplacem, més sovint es deixa de sentir la d intervocàlica. L’extrem sud –Novelda, Elx, Crevillent i Guardamar– pràcticament no manté la consonant en cap context: Nal , neboa , pastre , saluar , via per Nadal , neboda , padastre , saludar , vida .

A la conca interior del riu Millars és on hi ha les localitats en què comença a sonar la r a final de síl·laba ( ferrer , cantar , partir ). Per la costa, però, una llenca de terra on es pronuncia aquesta consonant final s’allarga des de Castelló de la Plana fins a Alcalà de Xivert. D’aquesta frontera cap al nord, la bategant final és muda, com a la resta de parlars catalans. Serà novament a l’extrem sud, sobretot en les valls interiors del riu Vinalopó i Crevillent, on torna a desaparéixer fermament; de manera aïllada es perd també en diverses localitats del massís muntanyenc del sud valencià, sovint en procés de reintroducció.

La pèrdua de l’oclusiva final en pont i molt arriba a Artana, la Vilavella i Nules, novament més al sud del riu Millars i de Castelló: pon i mol . I casualment, aquesta elisió és pròpia de nou dels pobles de la conca mitjana i alta del Vinalopó. En aquest cas, s’estén més enllà, fins a Ontinyent, Cocentaina i Alcoi, a les muntanyes del sud. I novament a mode d’illot, tampoc no articulen aquest so final de manera més esparsa en alguna de les valls pròximes al cap de la Nau. La resta del valencià conserva la pronúncia més antiga (com el mallorquí), amb aquesta consonant final perceptible.

Un fenomen estrictament vigent a les comarques més septentrionals (des de la Plana Baixa fins als Ports, amb poques excepcions) és la despalatalització del fonema que apareix en mots com ara peix o baixa : pei [s] i bai [s] a . A la resta del valencià es manté, en general, la pronúncia general palatal. Tot i això, a les comarques on l’element mallorquí sobrevingut és important (la Marina Alta i la Safor) juntament amb tots els pobles situats al sud de la línia Biar-Busot (i algun del nord com ara els de la Foia de Castalla i la Vall de Biar i, excepcionalment, a la Ribera Alta), aquesta consonant palatal no va precedida de la semivocal: pe [∫], ba [∫] a . Aquesta dualitat de pronúncia (amb semivocal o sense) en termes generals coincideix amb els parlars occidentals i els parlars orientals respectivament (amb algunes excepcions). El valencià, com veiem, adopta totes dues articulacions i les distribueix al llarg de la seua geografia.

La pronunciació d’alguns diftongs marca fites que ajuden a definir les subvarietats del valencià. D’una banda, el diftong /ɔ / experimenta el tancament de la vocal per assimilació cap a la [u], pl [o] u i dij [o] us . Aquesta realització arranca des d’una part dels Ports i s’estén al llarg d’una àrea ben àmplia que comprén, a més a més, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén i tota la Plana fins al Camp de Morvedre i l’interior del Camp de Túria. A pesar del que puga semblar, no es tracta de cap castellanisme, sinó d’una realització motivada per factors interns a la llengua (de fet, altres mots de la mateixa família sense el diftong tenen o oberta: pl [ɔ] ga , n [ɔ] va , etc.). A les zones de frontera, de nord a sud del país (especialment estés, al migjorn, a Guardamar i pels volts del riu Vinalopó), sentim la solució, ara dissimilada, pl [a] u i dij [a] us . En aquest cas, és probable que sí que s’explique, almenys indirectament, per la relació que aquests parlars tenen amb el castellà veí. Aquesta solució no és estranya a altres parlars nord-occidentals més amunt del riu Ebre. La pronúncia normal amb o oberta, pl [ɔ] u i dij [ɔ] us , que sentim al Baix Maestrat, reapareix a l’alçada del cap i casal i s’estén fins a Santa Pola.

Les dues realitzacions del diftong /u / tenen una distribució geogràfica destacable en valencià. La més antiga i clàssica, general en gran part del català, és la pronúncia decreixent cuit , cuina : c [u ] t , c [u ] na . Però en valencià només és pròpia de la part més septentrional i, de manera esparsa i en recessió, també de les comarques meridionals. Una segona realització amb diftong creixent c [wi] t , c [wi] na , s’estén per la resta del valencià, en una àrea molt més extensa, especialment fixada en el valencià central, i coincidint amb l’alguerés. En canvi, cal tenir en compte que hi ha dos mots, (a)vui i vuit , que es realitzen quasi pertot amb diftong creixent potser des de fa segles: [ˈwi] i [ˈwit]; només l’extrem més septentrional ha mantingut el diftong originari v [u ] t , av [u ], com la resta del català.

Coincidint pràcticament amb l’àrea de distribució de l’assimilació en [o ] del diftong /ɔ /, trobem les pronúncies clàssiques [e] scola i [e] ntendre , que, junt amb la majoria de les comarques de Castelló, també es reprenen a les terres regades pel Vinalopó i a les planes del Túria. Tot sembla indicar que aquesta pronúncia és una conservació de la realització més antiga del català occidental. Malgrat això, les àrees urbanes i la població no anciana, adopten progressivament aquest sistema, ara sí, per influx del castellà. La resta del valencià presenta la innovació general en català occidental: [a] scola i [a] ntendre , des del Camp d’Alacant fins a la Plana i el Baix Maestrat i d’ací devers al nord fins a Andorra.