Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

2. Però són valencianoparlants les poblacions disperses montfortines de les Espilleres i el Poublanc.

3. A les taules següents, on s’il·lustren els exemples exposats, apareixen entre parèntesis i en cursiva les formes secundàries, les que tenen menys extensió dins de la varietat.

2

HISTÒRIA DEL VALENCIÀ

1. ORIGEN DEL VALENCIÀ

El concepte i el nom de llengua valenciana apareix en els textos valencians durant els darrers anys del segle XIV i, sobretot, en el XV i es congria a causa de diversos factors d’índole extralingüística. Segons Ferrando (1980), el nom de la llengua dels valencians passà, durant els segles inicials, per tres denominacions que reflecteixen el pensament, les vicissituds històriques del Regne de València en el si de la Corona d’Aragó i l’evolució del sentiment nacional.

La denominació inicial, romanç , exclusiva al segle XIII, tenia caràcter genèric. La segona, catalanesc o català , habitual en el segle XIV, es fonamenta en la concepció medieval de nació , sinònima de comunitat lingüística. A finals d’aquest segle i sobretot durant el XV, s’obri pas una tercera denominació particularista i «amb fortes connotacions polítiques» (Ferrando, 1980: 17): llengua valenciana . En aquest període es reforça l’entitat jurídica del Regne de València, que es consolida com a potència comercial a la Mediterrània, i esdevé centre cultural i literari de la Corona d’Aragó. Aquesta nova denominació, però, tingué caràcter intern i serví per a remarcar la ciutadania jurídica dels valencians enfront de catalans i mallorquins. Portes enfora, «els mateixos valencians i mallorquins es presenten sota el nom genèric de “catalans” als altres pobles, i com a tals són considerats pels pobles veïns» (Ferrando, 1980: 11).

És obvi que la primera població traslladada al Regne de València durant el segle XIII no podria afirmar que parlava llengua valenciana , una vegada establits i condicionats en la nova entitat jurídica i política cristiana i on els nadius parlaven àrab (el mossàrab ja havia deixat de parlar-s’hi feia temps). La consciència lingüística de la població nouvinguda i dominant no canvià durant el viatge. Però sí que canviaren, potser dràsticament, les seues biografies lingüístiques a partir d’aquell moment.

En efecte, la migració causà un canvi radical en les relacions socials dels colons que s’establiren al nou regne. S’inicià una nova etapa en les seues vides que es caracteritzarà, entre altres aspectes, per comptar amb nous interlocutors que provenien de territoris cristians diferents amb llengües i varietats lingüístiques diverses: català occidental, català oriental, aragonés, occità, castellà, a banda dels àrabs autòctons i l’hebreu que parlaven els jueus. La proporció de cada grup lingüístic fou diferent en cada comarca, en cada vila. El predomini es donà clarament a favor de l’àrab però les circumstàncies polítiques i socials en què romangueren després de la repoblació no afavoriren que hi hagués una relació especialment fluida entre cristians i musulmans. De fet, els musulmans foren expulsats de les ciutats i apartats a les pitjors zones (Baydal, 2016). Entre els primers, predominà l’origen català i va ser aquest element el que condicionà definitivament la llengua del nou regne de València.

Ara bé, entre aquests interlocutors catalanoparlants, sembla que predominaren els d’origen occidental, tot i que també se sap que el component catalanooriental fou molt copiós. Cal ser conscient, però, que gran part de les diferències entre aquestes varietats del català no estaven ben establides encara en el segle XIII. Tot sembla indicar que hi havia una ferma unitat fonètica, morfològica i lèxica en el català de llavors (Ferrando i Nicolás, 2011: 73). Els trets fonamentals del català (compartits després per totes les grans varietats geogràfiques) ja estan assolits en aquest segle i abraçaven generalment tot el català de la Catalunya Vella. Vegem-ho.

Tot i que estava consolidada ja des de feia més d’un segle en català oriental la neutralització de les vocals a i e en posició pretònica: paraula > p [ǝ] raula , ferir > f [ǝ] rir , no s’havia produït encara aquest fenomen en posició posttònica: es pronunciaven igual en tot el territori catalanoparlant, per exemple, els mots canten i portes . En segon lloc, també feia més d’un segle que el català oriental havia experimentat un canvi important: la vocal tònica e tancada s’havia centralitzat en una vocal neutra [ǝ] (com l’actual del mallorquí) mentre que en català occidental no es produí aquest fenomen.

Aquests canvis, importants des del punt de vista dialectal, són poc rellevants des del punt de vista de la fonètica perceptiva. És probable que els catalans de llavors associaren aquests canvis a petites diferències d’accent, que afectaven poc o gens la intel·ligibilitat de les paraules. De fet, el català occidental també experimentà fenòmens fonètics que aproximaven els dos dialectes. Malgrat que els mots començats per es- , en- , em- o eix- , es pronunciaven de manera diferenciada pels catalanooccidentals: [e] scola enfront de [ǝ] scola , [e] ntendre al costat de [ǝ] ntendre , el contacte fonosintàctic freqüent amb altres mots sobretot de semàntica gramatical, la ⌣ escola o ha ⌣ entés , es tendí a resoldre amb l’eliminació de la e inicial: la·scola , ha·ntés . Tot plegat produeix una espècie de neutralització pretònica parcial de les vocals a i e , que aproxima les varietats orientals i occidentals del català en aquest aspecte.

Els altres trets fonètics que afecten el català oriental són posteriors i no generals en aquesta varietat. El tancament de o àtona en u es deu iniciar al segle XIV i, parcialment, també és propi del català occidental ( cunill , cusir , numés ...). La palatalització/despalatalització dels grups geminats [ll] i [ʎʎ] no està relacionada amb la divisió oriental/occidental del català. La palatalització afecta el català de la Catalunya Vella, en un eix nord-sud: ame [ll] a i espa [ll] a esdevenen ame [ʎʎ] a i espa [ʎʎ] a ; mentre que la despalatalització afecta tortosí i valencià però també baleàric: els etimològics ba [ʎʎ] e i ve [ʎʎ] ar esdevenen ba [ll] e i ve [ll] ar . La simplificació dels grups consonàntics finals comença a tenir vigència en el segle XV: sent > sen , llamp > llam , però no és un fenomen exclusiu del català oriental, ni de bon tros. En definitiva, entre català oriental i català occidental no hi havia grans diferències fonètiques.

Morfològicament, tampoc no es constaten encara els canvis que posteriorment marcaren clarament sobretot el català del Principat i la resta: jo porto , jo creixo , que ell doni , que elles haguessin , que tu haguessis . Tots compartien formes uniformes: jo port , jo cresc , que ell don , que elles haguessen , que tu haguesses , etc. Només un tret verbal sembla que se n’ix d’aquesta uniformitat: la variació entre els incoatius en -esc- i en -isc- : partesc / partisc . Tot i això, les formes amb -esc- són majoritàries en els textos de tots els blocs dialectals (Pérez Saldanya, 1998: 109). Segons aquest autor, la presència de formes amb la vocal temàtica - i - en determinades persones gramaticals ( departiscats , punisquats , corregiscam , etc.), en part condicionades pel context fonètic i per l’atracció de la tercera conjugació, pogueren servir com a model analògic que s’estengué a la resta de persones només en català occidental, mentre que en català oriental es mantingueren fermes les formes amb e . Aquest canvi analògic es percep als textos a partir del segle XIV i de manera parcial. És probable, doncs, que no fora un fenomen que, en el moment de la repoblació inicial, distingira les varietats del català.