Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

L’esplendor de la literatura valenciana al segle XV mostra com l’àmbit de la destinació, pràcticament de manera completa ha estat ocupat per la nova preposició per a . Només s’hi resisteixen les construccions clarament finals, en què encara Joanot Martorell opta majoritàriament per la preposició per . Mirem aquests exemples del Tirant lo Blanc :

(1) Tenia la sua artelleria per a conrear l’ort .

(2) (Ells) feren venir [...] tot lo necessari per a curar-lo .

(3) Lo comte hermità era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes .

(4) Anà a la sglésia per fer-li honor e fer-li molt gran sepultura .

Més tard, el valencià col·loquial desallotja la preposió per dels contextos finals i destinatius, com fa el castellà peninsular i opta per usar de manera generalitzada per a .

La història de la preposició per a il·lustra de manera nítida quina és la història del català del nou Regne de València. És evident que els moments inicials oferien una nova institució jurídica en la qual els cristians que s’hi desplaçaren parlaven el seu romanç i amb el seu romanç es devien entendre amb bastant facilitat. Els primers anys de convivència ja havien de conduir la població a decantar-se per una de les llengües, la més habitual al seu context. Per això fou el català el que predominà i foren els aragonesos els que normalment l’aprengueren i l’adoptaren com a llengua de comunicació al nou territori, no sense deixar-hi petjades que, de vegades, foren efímeres i, altres vegades, hi anaren agafant carta de naturalesa fins a esdevenir un tret específic del nou català que estava en plena formació (i, fins i tot, estenent-se, parcialment això sí, a la resta del català).

També les relacions entre el català oriental i l’occidental generaren la mateixa dinàmica, però molt menys abrupta, atés que les diferències eren òbviament menors. S’hi afegiren petits influxos occitans o castellans que acabaren de donar-hi noves tonalitats lingüístiques. No cal dir que no tot el Regne de València tingué la mateixa proporció de repobladors d’origen divers. Tampoc no afectaren igualment tot el país les onades de repoblació que anaren afaiçonant el país i la personalitat del nou poble, sobretot després de l’expulsió dels moriscos a principis del XVII, o els influxos dels pobles veïns amb qui convivien i els relacionaven els valencians. Tot plegat conduí a conformar la diversitat dialectal que ara tenim en el territori.

No podem oblidar la situació que es produí a partir del segle XVI, en què cada territori de la Corona d’Aragó es girà d’esquena i generà dinàmiques i relacions no compartides que sovint abocaren a la gran diferenciació dialectal del català.

Malgrat totes aquestes avinenteses, el valencià és un parlar poc diferenciat de la resta del català. Més encara: no hi ha un canvi abrupte en la frontera amb el Principat. El territori tortosí fou repoblat clarament per catalans occidentals. Aquest predomini també tingué lloc a les comarques valencianes més septentrionals. Així doncs, el canvi entre els parlars de les valls més al nord de Lleida és gradual.

El valencià esdevingué, al cap i a la fi, un territori on el català adquirí una espècie de renovellament per barreja de trets, interns i externs. Una varietat que, fonèticament, s’adscriví des de bell principi a les varietats occidentals de la llengua però que incorporà trets, sobretot lèxics, també de l’oriental i de l’aragonés. Una espècie de síntesi dels parlars de la Corona d’Aragó, amb predominança del català.

Aquest estat formal de la llengua, vacil·lant i inestable, no anà acom-panyat inicialment d’una consciència identitària diferenciada. Va ser més tard, cap a mitjan segle XIV, quan la realitat institucional, jurídica i política començà a donar ales a un particularisme identitari valencià, nou i complementari, inclusiu, que no entrava en contradicció amb la identitat catalana i aragonesa que s’hi combinà (Baydal, 2016: 174). Aquesta nova identitat es va veure reforçada per uns trets lingüístics que no eren desconeguts als territoris d’origen, però que s’organitzaren al Regne de València en una combinació nova.

No es manifestaren gaire als documents literaris o informatius del Regne de València, això sí. Sobretot perquè aquesta documentació responia fidelment al model lingüístic proposat per la Cancelleria Reial (Ferrando, 1980: 97). Una llengua poc fragmentada dialectalment, un influx aragonés discret i una pressió important del model estàndard donaren lloc a una nova varietat del català també poc diferenciada, almenys en contextos formals.

La consciència que la llengua dels valencians és el resultat d’una fusió es manifesta clarament en les paraules d’Eiximenis: «aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn». Aquesta degué ser la percepció quan parlaven els valencians; no tant en llegir documents formals. Ací els trets específics són puntuals i només es manifesten de manera més evident en textos que reflecteixen l’oralitat, com en alguns fragments de processos judicials. És a partir de la segona meitat del XIV quan els textos formals valencians comencen a mostrar de manera més profusa trets específics. La presa de consciència dels valencians de la seua personalitat política i jurídica potser els empenyé a no defugir els girs lingüístics propis. Antoni Ferrando (1980: 100) afirma que «el criteri “normatiu” prevalgué sobre les tendències localistes en tota mena de documents literaris o informatius valencians fins al 1460 aproximadament».

És rellevant observar que tant en textos literaris com en textos científics i jurídics es mantenen les formes estàndard proposades per la Cancelleria. Açò, però, es trenca parcialment en els Sermons de sant Vicent Ferrer, perquè el to i el registre del text són més col·loquials i això justifica la presència més abundant de trets específics del valencià que s’hi reflecteix. Tot i això, són trets menors que només són detectats per ulls entesos.

En canvi, textos com ara el Tirant lo Blanc o l’ Espill sí que presenten, segons Antoni Ferrando, per primera vegada un trencament conscient de la koiné cancelleresca amb una clara finalitat estètica. Hi afloren, doncs, trets propis del valencià que ja s’hi havien condicionat, ja siga procedents de variants consolidades i estabilitzades des dels inicis o bé d’altres que s’havien incorporat més recentment, sobretot a través de les noves onades de població. Malgrat tot, la necessitat de manifestar el particularisme dona com a resultat un català viu i amb trets diferents dels habituals en els textos més canònics, però que no trenca de cap manera la unitat geogràfica i històrica que el català havia presentat fins llavors.

2. CARACTERITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL VALENCIÀ ANTIC

Tots els estudis que han caracteritzat els textos valencians medievals indiquen poques diferències lingüístiques respecte d’altres documents escrits en català provinents de la resta de territoris. La dificultat de filiació dialectal dels textos anònims d’aquesta època –fins al segle XV–, n’és una prova definitiva. Certament, el particularisme onomàstic que Antoni Ferrando (1980) situa cap a finals del segle XIV i Vicent Baydal (2016: 132) avança a mitjan segle XIV no està fonamentat en les particularitats lingüístiques que segur que un observador no especialment avesat ja hi podia captar. La varietat dialectal sorgida, afirma Ferrando, després de successius anivellaments lingüístics simultanis en quasi tot el marc geogràfic del Regne de València, només contribuí, donats uns determinats condicionaments històrics, a reforçar el particularisme onomàstic.