Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

L’ensordiment parcial de les sibilants, en concret el que afecta l’africada palatal sonora, s’ha estés pel Carxe, Petrer, Aín, Suera, Tales, Onda, Eslida, Artana, Betxí i el Forcall. A Vilafranca txolivert , txoguet , txinoll , retxirar , però ma [ Ʒ] or , pu [Ʒ] ar , espente [ Ʒ] ar i mi [Ʒ] a .

A banda d’aquests trets, destaca un hàbit articulatori propi de Vistabella i en regressió a Atzeneta, pres de l’aragonés veí, que transforma moltes paraules esdrúixoles en planes, com ara en llastima , manega , alfabega , girgola , platano a tots dos pobles i llagrima només a Atzeneta.

En morfologia les coincidències més llampants són, per una banda la presència de l’augmentatiu -on en una part de la comarca dels Ports (hem arreplegat pevon , farton , panxon , mamellon a Cinctorres) i a les Valls del Vinalopó ( grandon , alton , forton , amplon , llargon , tardon a Monòver i, en general, als pobles veïns); i per una altra, la penetració de la combinació de pronoms febles de tercera persona propis del castellà: se’l , se la per li’l , li la a Torís, Montroi, Real de Montroi, Montserrat, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó. A les comarques meridionals també hi ha s’hu / se hu per li hu , mentre que al centre del país li hu es manté enfront de se’l i se la . També comparteixen els parlars fronterers la preposició híbrida seguns per segons (Suera, Aín, les Valls del Vinalopó).

En lèxic, la llista és molt més llarga i ben sovint es tracta de trets valencians compartits pels pobles de la franja més ponentina del català de València, aragonesismes o castellanismes exclusius.

Destriem, en primer lloc, alguns vocables valencians que, per raons diverses, són compartits per aquests parlars fronterers:

albre (al nord a Benafigos, Cinctorres, Herbers, Morella, Palanques, el Portell, Sorita, Villores i Vilafranca; al sud s’escampa des de la franja fronterera que va des de la Font de la Figuera, Moixent i Vallada fins al Carxe, passant per Banyeres, Alcoi, Biar, Castalla, Petrer, Monòver i el Pinós).

fald(r)iquera ‘butxaca’ (Vilafranca, la Romana, l’Alguenya, el Fondó dels Frares, Elx, Alacant).

follí (vg. mapa núm. 40).

lleute ‘llevat, rent’ (els Ports amb Vilafranca i Ares). Lleudo (Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada) s’ha creat a partir del verb castellà leudar ‘fermentar amb llevat’.

maçana / mançana (vg. mapa núm. 48).

moceguello i altres derivats de MŪRE CAECU ‘rata penada’: amorzígol (Ontinyent [també almorzígol ]), borreguillo (el Carxe, Monòver, el Pinós), mocegaló (Castalla), moceguello (Crevillent, Moixent, Vallada), moceguillo (Elx, Santa Pola), monaguillo (Guardamar), monesillo (la Font de la Figuera), morreguillo (Petrer), morzígol (Fontanars, la Safra [Villena]), muceguello (Aielo de Malferit, Alfarrasí), muciego (Banyeres, la Canyada), muixego (Alfafara, Bocairent), murciego (Beneixama, el Campet), murciguello (l’Olleria [també muciguello ]).

noguera (Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada, Castalla, el Fondó dels Frares, la Font de la Figuera, Ibi, els Martines, la Mata, Petrer, el Portell, la Todolella, Vilafranca), anoguera (Aín, Banyeres de Mariola, Onil, la Font de la Figuera) / anauera (les Valls del Vinalopó). En valencià general predomina el gènere masculí: anouer , anoguer , anoer , (a)nanoer .

nus (vg. mapa núm. 37).

palaura (Artana, Atzeneta del Maestrat, Benassal, Castell de Cabres, Castellfort, Cinctorres, Costur, Guardamar, Llucena, la Mata, la Pobla de Benifassà, el Portell, Ribesalbes, la Serra d’en Galceran, Sorita, Suera, les Useres, Vilafranca, Vistabella). És possible que la metàtesi haja estat afavorida per la pressió del castellà palabra .

rana (Algar de Palància, Ares, Benassal, el Carxe, Castellfort, Cinctorres, Crevillent, el Forcall, Guardamar, la Mata, Palanques, el Pinós, la Pobla de Benifassà, el Portell, Ribesalbes, Sorita, Suera, la Todolella, Vilafranca, Villores, Vistabella, Xodos) / renoc (Sumacàrcer, el Fondó dels Frares, Barba-roja) / renoca (la Romana).

refredar-se (refredat) (els Ports, les Valls del Vinalopó, el Baix Vinalopó, l’Alacantí i la Foia de Castalla). Solució minoritària en valencià, on predomina absolutament co(n)stipar-se i co(n)stipat .

sessós ‘farfallós’ (Montserrat, Real de Montroi) / sessiós (Sumacàrcer, Torís) / sersellós , sessellós , sarsellós , sarsallós a les Valls del Vinalopó i al Baix Vinalopó ( cirlo [θírlo]: Vilafranca).

sorollar-se ‘moure’s, menejar-se’ (Benassal, Castellfort, Cinctorres, Llucena, Monòver, la Pobla de Benifassà, Sorita, la Todolella, Vilafranca, Vistabella; també se sent al Baix Maestrat); sorolló ‘espenta, sacsó’ (l’Alcora) / sorellar-se (les Useres).

L’aragonés, com sabem, té una incidència important en tot el valencià. Veny (1978: 100) explica les concomitàncies del valencià, com a dialecte consecutiu, amb l’aragonès. Quan una unitat lèxica (o una variant fonètica) es troba en valencià i en aragonès, pot ocórrer: a ) que el mot es trobe en valencià i en aragonès actuals: cas de grill(o) ‘llagost’/ grill(o) cantador ‘grill’; b ) que el mot es trobe en valencià actual i en aragonès antic: sinse ‘sense’, llanda ‘llauna’, carcallada ‘cop de rialla’; c ) que el mot es trobe en valencià antic i en aragonès actual: lolo ‘avi’.

Aquestes coincidències són atribuïbles a les colonitzacions d’aragonesos i, especialment, als seus aveïnaments en terres valencianes, segle rere segle, després de la conquesta de Jaume I; això, deixant a part els contactes ramaders i comercials. L’empremta aragonesa en valencià és antiga i constant. A banda de la condició d’adstrat, l’entrada de lèxic aragonés es deu, en gran part, a l’arribada de pastors transhumants. Tenen molta extensió en valencià abadejo , algeps , assegador , barandat , bonico , bresquilla , carcallada , carrasca , catxirulo , clotxa , corder(o) , esgarrar o esguellar , esvarar o esllissar , fardatxo o sarvatxo , gaiato , gemecar , llanda , meló d’aigua , moceguello (i variants), palometa , pos , rabosa , roixio / reixiu , romer(o) , safanòria , sinse , xafardejar (per a més informació vg. Martines, 2002).

Al llarg de la frontera lingüística els aragonesismes augmenten considerablement, amb la particularitat que molts d’ells se senten de nord a sud, amb intermitències: