Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

A banda d’aquest tret que per si sol ja peculiaritza aquests parlars, observem que Suera presenta un valencià més amerat de localismes, aragonesismes o castellanismes que Tales: quaranta i esguitar pel general coranta i esquitar ; anar a gatos ‘de grapes’, palaura , presquilla ( presquet n’és un tipus) ‘préssec’, tomac (a Tales tomata ). Comparteix amb Aín i Tales, i sovint amb Artana i Onda, aixollim ‘sutja’ ( aixullim a Tales), alcornoc ‘surera’, berena ‘entrepà’, botilla ‘botija’, cosquelles ‘cosquerelles’; i només amb Aín bimbral ‘pedrís, brancal’, culebra ‘serp’, espinilla , gurió ( taularà a Tales), enganyapastor ( cueta (blanca) a Tales i Onda), tomillo .

3.3 Torís: un parlar marginal ben a prop de València

La vall dels Alcalans ocupa la part septentrional del ponent de la comarca de la Ribera Alta, entre la serra del Cavalló i la d’Alèdua, i és travessada pel riu Magre, que fa de nexe d’unió entre els set pobles que la componen: Torís, a l’interior, Real de Montroi, Montroi i Montserrat en un primer graó cap al sud-est, i més avall el Marquesat de Llombai, amb Llombai, Catadau i Alfarb. Finalment, Carlet és l’eixida natural a la plana de la Ribera. Hi ha, per tant, quatre zones ben diferenciades en un espai geogràfic de gairebé trenta quilòmetres.

Des del punt de vista lingüístic s’observa, d’entrada, una gradació entre Torís, envoltat de pobles castellanoparlants (Alboraig, Godelleta, Bunyol, Xiva, Xest, Macastre, Dosaigües), i pertanyent sorprenentment al partit judicial de Requena, i la part baixa de la vall i Carlet, que estan totalment abocats a la resta de pobles valencians de la Ribera i que formen part del partit judicial de Picassent.

Com és de suposar, el parlar de Torís se’ns presenta com un valencià fronterer, impregnat de castellanismes (quasi)exclusius a la comarca ( balsa , càrcel , cebà , llegar , modronyo , tabic , unya ; tenen molta més extensió avispa , lenteja i peca ; en morfologia hi ha se’l done , dona-se-la per li’l done , dona-li-la i s’escampen les formes escolta-me , mira-te per escolta’m i mira’t ), molts dels quals s’han adaptat al sistema ( anrepuixar (< arrempujar ), buixerugo (< abejarugo ), cosquelles , estropall , musgany (< musgaño ‘musaranya’)); amb una presència abundant d’aragonesismes ( ababol ‘rosella’, borrega ‘ovella’, brullo ‘brull, mató’, (pujar) al cordero ‘al be’, gomanilla ‘canell’, lúdriga ‘llúdria’, martinico ‘cuereta’, roixio ‘rosada’, sinse ); i una proliferació considerable de localismes, entre els quals destaquen dijaus , au , bau . Són ben vius els mots abans , prunejar (< espurnejar ) i forment .

Montserrat, Montroi i Real de Montroi redueixen dràsticament els castellanismes torisans (només localitzem avispa a Montserrat i en morfologia se la done per li la done als tres pobles) i els aragonesismes, tot i que encara sentim gomanilla , brullo i sinse ; ababoll per a la mata de la rosella només a Montserrat.

3.4 El canyut: un valencià a les portes de Castella

Entre la Canyada i Villena no hi ha cap accident orogràfic que obstaculitze la lliure circulació i la distància que uneix els dos pobles és només de cinc quilòmetres. No obstant això, l’any 1244 s’hi va fixar la frontera que separava Castella i València, que formava part de la Corona d’Aragó, la qual s’hi va mantenir estable durant centúries i per consegüent va repercutir en l’avenir històric dels dos nuclis de població. Més avant, una vegada units ambdós regnes, i després de diverses reformes en l’organització territorial, el 1836 Villena passa de la província d’Albacete a la d’Alacant. Ara bé, tot i els trasbalsos en els límits administratius i la procedència diversa dels repobladors, la Canyada ha mantingut tradicionalment uns vincles ben estrets amb la ciutat veïna: no podia ser d’una altra manera, si tenim en compte la proximitat i l’hegemonia que ha exercit Villena amb els pobles dels voltants, que tenen un menor pes demogràfic. Però és, sens dubte, el sentiment de pertinença a una comunitat lingüística o a una altra el que ha condicionat i ha oposat alhora la identitat col·lectiva i l’element constitutiu de la personalitat i idiosincràsia de cadascun dels dos llocs.

La característica del parlar canyut que més estranyesa crea als veïns immediats és la pronúncia diftongada de la [ɛ] tònica siat , mial , cotompial i diviandres , que es trasllada a la posició àtona en fid [ja] uet , p [ja] dré , p [ja] uet , t [ja] leta , v [ja] rdet , v [ja] rdor . Modernament c [ja] ro , conf [ja] ti , corr [ja] us , crit [ja] ri i pr [ja] mit , per castellanisme, entre els jóvens esdevenen c [é] ro , conf [é] ti , corr [é] os , crit [é] ri i pr [é] mi , de la mateixa manera que la /ɛ/ es tanca generalment en [e] en [é] xit , com [é] dia , aut [é] ntic , t [é] nis , C [é] uta i esdevé [a] en ny [á] rvit , estr [a] la , mis [á] ria , [a] lda , [a] lx i j [á] nit ); el tancament de tota o oberta ([ó] li , h [ó] me , aix [ó]), que arrossega casos com carx [ó] f [o], gr [ó] g [o] o asc [ó] l [o] en comptes de carxofa , groga i escola , per l’efecte de l’harmonia vocàlica; l’obertura de la /e/ i /o/ tònica travada per consonant ( v [ɛ] ll , Mared [ɛ] u , neb [ɔ] t , cigr [ɔ] ns ) i entre la població menor de seixanta anys l’obertura, a imitació del castellà de Villena, que diu d [ɔ], tr [ɛ], hombr [ɛ] (s) perr [ɔ] (s) , de les mateixes vocals en posició travada àtona final ( l [ɛ] s dón [ɛ] s , hóm [ɛ] ns , mira-l [ɛ] s , posa [ɛ] s , núg [ɔ] l , pàmp [ɔ] l ); i una major presència de caste-llanismes en relació als pobles veïns ( assul , barrenyo , berenjena , quesso , unya ; tot i que possiblement ampujar és l’únic aparentment privatiu).

3.5 La regió meridional del Carxe: una altra franja de ponent

L’expulsió dels moriscos l’any 1609 implicà una reestructuració de la població de les Valls del Vinalopó. Petrer i Monòver foren creats novament per pobladors sobretot de la Foia de Castalla i, en general, els autòctons es barrejaren amb gent valenciana d’altres comarques i amb castellans procedents de l’interior. És en aquest moment, o potser encara una mica abans, quan comença la substitució lingüística als pobles d’Asp i Montfort, que es consolida, juntament amb Elda i les Salines a mitjan segle XVIII (Montoya, 1990). A finals d’aquesta centúria i a les primeries del XIX, l’arribada d’aspers a una part del terme del Fondó de les Neus –la Canalosa i el Fondó de les Basses– és determinant en la posterior castellanització d’aquests llogarets, que, malgrat tot encara hui en dia conserven una part de la població autòctona.