Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

Els monovers també s’estengueren ràpidament primer cap a terres ponentines del terme del Pinós i posteriorment, a la recerca de més camps de conreu, colonitzaren la regió del Carxe, que comprén aproximadament el llogaret homònim (oficialment Raspay), al terme de Iecla, i els de la Torre del Rico, la Canyada del Trigo i els Escandells, a la banda de Jumella. Els novelders, per la seua banda, s’escampaven cap a la Romana, l’Alguenya, el Fondó dels Frares, els llogarets del terme de Favanella de parla catalana –la Canyada de l’Alenya o els Martines i l’Ombria de la Sarsa– i a la zona sud-est del terme de Jumella.

Limorti (2009: 228) mostra com la toponímia derivada d’antropònims i gentilicis de la banda murciana de parla catalana reflecteix la procedència dels repobladors: al nord la casa dels Monoveros , la llometa Poveda i la Torre del Rico i al sud els Escandells , el racó dels Navarros i els Martines , a partir de llinatges novelders.

Podem dir, per tant, que l’hibridisme lingüístic a les Valls del Vinalopó és antic i constant, els límits entre cultures és fluctuant i que l’establiment dels actuals valencians en aquestes latituds és modern. D’aquesta manera, la idiosincràsia de la comarca estudiada, amb una història tan recent, justifica, si més no, una certa indefinició identitària que caracteritza la major part dels habitants.

No obstant això, la regió del Carxe a penes presenta trets diferencials que l’oposen a la resta de la comarca veïna. Si de cas, destaquem una castellanització més cridanera, tant en fonètica com en lèxic, a la banda administrativament murciana, i també a la mateixa zona lateral el manteniment de solucions lingüístiques obsoletes o desaparegudes de la parla habitual de la comarca contigua: ditxaus , metxe , txent en lloc de dijaus , metge (o me [Ʒ] e ), gent ; betacisme quasi generalitzat i aspiracions freqüents ( éh que ) enfront de la distinció de /b/ i /v/ entre les generacions mitjanes i majors de la banda administrativament valenciana i absència d’aspiracions (llevat dels Fondons i Petrer); sem i seu (també als Fondons) per som i sou ; més enllà i més enrere per més p’allà i més p’arrere ; quant al lèxic, pereter , ixent , quesso corresponen a la perera ( peretera al Pinós ) , el llevant i el formatge de l’altre costat. Els castellanismes entre els valencians del terme meridional de Favanella són més abundants: acelga , ceressa , correos , espada ; le dic ; si jo fuera / tu fueres / ell fuera .

Dins d’aquesta zona tan estiregassada i tan poc cohesionada, les oposicions internes són sempre paral·leles a l’alternança geolingüística que presenta la comarca sencera de les Valls del Vinalopó, d’acord amb la procedència dels habitants. El centre i nord de la regió anomenada del Carxe comparteixen amb el Pinós i Monòver la reduplicació pronominal en posâ-ne’n i fê-ne’n per posâ-ne i fê-ne propi del sud; i en lèxic cape-llana ‘totestiu, mallerenga’, cisera (Carxe nord i el Pinós), esgarrifar , forrell (el Carxe i el Pinós; forrellat a Monòver), juete ‘joguet’, perpissa ‘cueta, cuereta’, unet ‘sambori’. Destaca com a solució local pròpia del Carxe dolent per malalt (només al llogaret del nord), un paral·lelisme llampant amb el tortosí. Coincidint amb la resta de les valls, els articles es i us ( es hòmens , es dones / us hòmens , us dones ) aprofiten tant per al masculí com per al femení.

La zona meridional coincideix amb Novelda: màniga , brenar , vremar , sony ‘son’, arranyar ‘arrapar’, terrat ‘teulada’, monya ‘nina’, forment , tomello .

Per acabar de perfilar el valencià de la zona del Carxe –i, per extensió, el de les Valls del Vinalopó– caldria deixar constància de la gran quantitat de mots compartits amb el castellà de les terres murcianes veïnes. No sempre és fàcil d’esbrinar quina ha estat la llengua de partida, però, amb independència d’això, el que més sobta és la sensació de continuum que sura a partir dels exemples arreplegats: aporrejar-se/ aporrearse , arrempuixar/ arrempujar ‘espentar’, baldosa/ baldosa ‘vorera’, blanura/ blandura ‘boira’, olisquejar/ olisquear ‘xafardejar’, rodete/ rodete ‘castanya de cabells’, roví/ robín ‘rovell’, taratinya/ tarataña ‘teranyina’, xino/ chino ‘porc’, xupalandero/ chuparandero ‘caragol avellanenc’, zagal/ zagal ‘xic’, etc.

3.6 Crevillent i Guardamar: el darrer bastió de l’antic oriolà

Crevillent és la ciutat valenciana més poblada del sud; amb quasi 30.000 habitants, la llengua manté una salut destacable i es transmet generalment de pares a fills, tot i els primers símptomes d’abandó. Els oriünds d’aquesta població, que a les hores d’ara ha esdevingut una mena d’illot lingüístic, pel fet que al nord la ciutat d’Elx es troba molt caste-llanitzada, pel ponent hi ha la serra de Crevillent i pel sud Albatera i, en general, la comarca castellanoparlant del Baix Segura, s’autoidentifiquen més que en altres llocs amb l’expressió ser del poble . Una comunitat de parlants amb dinàmica pròpia i amb poc de contacte amb altres valencians (si de cas, només amb els habitants del Camp d’Elx) ha generat un parlar força característic, únic i amb molta personalitat.

Des del punt de vista fonètic, el parlar de Crevillent destaca per ser el poble, juntament amb Guardamar, que perd més dd intervocàliques: anyaî ‘afegir’, forâ ‘foradar’, meî ‘mesurar’, mua , neboa , olviâ ‘oblidar’, queâ ‘quedar’, via ; és també l’únic poble de la comarca que perd la r final: parlâ , mucaô ‘mocador’, calô ; hi sovinteja la palatalització de la s implosiva seguida d’oclusiva sorda: moixca , repixcar (< repiscar ‘pessigar’); és l’únic poble del sud de la línia Biar-Busot, juntament amb Agost, que manté decreixent el diftong /ú / en búit , cúina , cúit ; i com a tota la comarca sòbra , còbra i armòsa mantenen el timbre de la vocal tònica obert, a diferència del valencià veí del nord més amunt d’Elx.

Quant a la morfologia, destaca el manteniment de l’article personal ( el Vicent , la Teresa ); la vitalitat dels possessius àtons ( mun germà , ma cosina , mun cunyat , ma filla ); els infinitius ‘nàixer, créixer i conéixer’ prenen a tota la comarca les formes naixtre , creixtre i coneixtre ; la 1a persona del present d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugació prenen generalment una c analògica: escóltec , méngec , càntec i s’estén a casos com ara séc per ‘sé’ i, fins i tot, parlarec per parlaré ; vevem , veveu , ve-vent i vevia , amb v antihiàtica, equivalen a ‘veem, veeu, veent, veia’; el participi rigut ha substituït el valencià rist ; la perífrasi d’obligació en present d’indicatiu pren la forma de 1a persona tinga que fê ‘he de fer’; bastant , nincà , dintre , sinse (que modernament se substitueix pel castellà sin ) i el pronom de cortesia usté equivalen al valencià general ‘prou, encara, dins, sense i vosté’. Els números ‘dotze, tretze i setze’ esdevenen generalment doize , treize i seize ; el diminutiu - ico és bastant productiu: â(ra) mateixico , xiquico ‘xicotet’; s’hi desconeix el castellanisme antes i al seu lloc s’utilitza ans , enans o denans .