Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

Segura-Llopes (2003) testimonia a Asp i Montfort: boño o bon ‘bony’, jamorear o samorear ‘eixamorar’, rujío , robín , sargantana , trejilla ‘tragella’, triarse (la llet), musol ‘de l’ull’, dité ‘vitet, bitxo’, comullo ‘caramull’, brisuelo ‘fesol’, gallón ‘galló’, agustín ‘llagostí’, lisón ‘llicsó’, limaque , panderola , voltacampanas ‘tocacampanes’, monesillo o mociguillo ‘rata penada’, al be , apunchonao ‘ajupit’, arrapar , pichaque , bumerón ‘borinot’, cabesote ‘capsot’, crilla ‘creïlla’, desapillar ‘desllepissar’, farfalloso .

Finalment, a l’extrem sud, Oriola (Guillén, 1999) té una nòmina de catalanismes, sobretot lèxics, molt i molt quantiosa: fito a fito , a farraso ‘alfarràs’, abotinflarse , acorar , adevinalla , arbellón ‘albelló’, argesón ‘algepsó’, arrapar , arresesar ‘arrecerar’, bambolla , bardomera ‘del l’arag. bardo , fang’, blea , bochaca , bonítol , burumball , cael ‘cadell, insecte’, camal , capaso , capolar , a coscós ‘a coix-coix’, creella ‘creïlla’, cucarse , cherol ‘rejol’, dalla , donsel ‘donzell, planta’, emboriar , escullar ‘escudellar’, eslanguir , estriar ‘triar’, fenás , fita , frisuelo , gafarrón , gargamel , garrofero , gemecar , ladriola o vedriola , lisón ‘llicsó’, lladre , llampar , llanda , lloca , manifasero , marful ‘marfull, insecte’, ovedao ‘vedat, glotis’, parputa ‘puput’, pellorfa , pésol , peúco , piñuelo ‘pinyol’, plantaje ‘plantatge’, pota ‘de les cavalleries’, pruna , reolín ‘redolí’, reblir , robinarse ‘rovellar-se’, rosar ‘rossejar’, rujío ‘rosada’, rustir , sájena ‘jàssena’, salagustín ‘llagostí’, senia , sofre , sostre , sucha ‘sutja’. Segura-Llopes (2003) afig, de la zona fronterera del Baix Segura: culliverde ‘collverd’, rumbir ‘bromir’, cabesote ‘capsot’, carpón ‘carpó’, cranco , crilla o queraïlla , brisuelo ‘fesol’, trajilla ‘tragella’, tramusón ‘mussol de l’ull’, bitete (o guité , guitete , dité ) ‘vitet, bitxo’.

Aquesta presència tan elevada de formes provinents del català a les comarques del Baix Segura (amb Oriola com a capital) i les Valls del Vinalopó (amb importants localitats com ara Elda, Asp i Montfort) respon a una dinàmica històrica diferenciada de la de la resta de comarques castellanoparlants de més al nord. El català hi tingué vigència fins entrat el segle XVIII.

El català era parlat inicialment, de manera majoritària entre els cristians, al Regne de Múrcia durant els segles XIII i XIV, gràcies a la repoblació catalanoparlant duta a terme per Jaume I. Tot i això, diverses circumstàncies històriques posteriors castellanitzaren el regne no sense deixar-hi una empremta toponímica, antroponímica i lèxica remarcable.

Les comarques d’Oriola i Elda també van ser majoritàriament repoblades per catalans, com gran part del Regne de València. Multitud de documents demostren l’existència i ús del català en aquestes comarques (Montoya, 1990, 2006; Millán García-Varela, 2014).

L’expulsió dels moriscos l’any 1609 suposà a la comarca un daltabaix demogràfic que afavorí la incorporació d’un flux immigratori molt important sobretot d’origen murcià. Progressivament fins a principis del XVIII la comarca d’Oriola anà abandonant l’ús del seu català ancestral en un procés de minorització que deixà una petjada important, com hem vist, en la llengua vencedora, el castellà.

Millán García-Varela (2014) deixa constància de testimonis molt interessants sobre aquest tema a Oriola. Per exemple, uns versos anònims de principis del segle XVII «fan un joc de paraules entre el cognom del poeta gandià Josep Oriola, que escrivia en català, i l’escassa propietat amb què se suggereix que es parlava aquest idioma a Oriola»:

Oriola, ab ser descrit

als que en Oriola escrihuen,

me pareix que ha contrafet,

que en aquella terra dihuen

el home, el bou y el perret.

És simptomàtic que el gentilici nacional que feien servir els oriolans (i els murcians) fins a principis del segle XVI és el de català , moment en què comença a ser substituït pel de valencià (la primera documentació és de 1525):

[...] los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians (cita a Millán, 2014: 34).

A principis dels segle XV, continua aquest autor, a Múrcia ja necessitaven traduir els textos que venien d’Oriola:

E por quanto el concejo de la villa de Orihuela envió una carta de respuesta al concejo de esta cibdat de otra carta por el dicho concejo a ella enviada, sobre la prisión de Martín Díaz, de Albarracín, la qual venya en catalán, la cual era menester de se tornar en castellano, porque el que avía de fazer la respuesta la entendiere mejor; por ende, ordenaron e mandaron el dicho Bartolomé G. que faga trasladar dicha carta de catalán en castellano.

Un poc més avant, a Oriola, referint-se a un greuge entre murcians (els «castellans») i els oriolans («els catalans»), s’escriu:

Et encara fan pus gran desonestat que·n los actes que donen a les parts pledegants fan de ço que donen al Castellà en hun full de paper, posen al Català en tres fulls, per forma que, per hun florí que el Castellà pach, lo Català ne paga quatre florins. En axí que la justícia dels catalans és perida.

El cronista oriolà mossén Pere Bellot escriu el 1620 sobre una carta del municipi d’Oriola en què hom es queixa, l’any 1491, del tracte rebut pels oriolans en el bisbat de Múrcia:

Escribió el consejo que no les hiciesen este agravio, pues saben que hará cuanto pudieren porque los de esta Gobernación no vayan a plei-tear a Murcia por la diferencia de lengua y costumbres. Al provisor dicen lo mismo, y que en sus escribanos dicen cuando entra alguna de Orihuela en su corte: «Ja ve lo català, hara pagarà». Cosa indecente para secretarios y escribanos sacar burla del lenguaje en que cada uno nació como a Dios plugo.

A banda d’aquesta documentació, on hi ha proves de la vitalitat del català a Oriola, l’antroponímia i la toponímia oriolana i de localitats castellanoparlants de les Valls del Vinalopó també corroboren aquesta etapa de la seua història: Rabaloche ‘Raval Roig’, Benferri , la Campaneta , Formentera , Punta Prima , Cabo Roig , Espeñetas , la Zenia , Negré , Sismá (vg. Pérez i Navarro, 2002).

A Guardamar (darrer bastió catalanoparlant de l’Horta d’Oriola), i sovint a tot el Baix Vinalopó, i al murcià de l’Horta d’Oriola es produeix un contínuum de solucions que fa que molts termes catalans penetren –o per ser més exactes s’han mantingut com a elements de substrat– a la banda murciana mentre que al costat valencià abunden els murcianismes: