Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

Certs castellanismes tenen una alternativa local molt interessant des del punt de vista de la creació lèxica. Així, per exemple, el general bocadillo té aquests sinònims: rua o ruga (val. sept.), cantell (Algar de Palància, Algímia de la Baronia, Alfara d’Algímia, Estivella), cantó (Benaguasil), berena (Aín, Suera, Tales), panet (Gata), entrepà (Massanassa, Nàquera); i cera o baldosa ‘vorera’ es diu penya (Monòver), rejola (Novelda) o ambor (Benaguasil).

Per un altre costat, cada varietat del valencià, de vegades, presenta castellanismes més o menys específics. En val. alac., tot i que no de manera generalitzada, se senten formes com ara abanico , assul , berenjena , cangrejo , cura , golondrina , laço , llevar , llimpiar , madrugà , mueble , rincó , sacar , surc , trença , unya i, fins i tot, més localment almendra , cerca , cutxara , garbanço , llegar , pajarita , quesso , reló , sapato , sin , socato i tarde . En val. merid. se n’arrepleguen també alguns com ara bassura , cervessa , ciruelo , peine , pisso , rúbio , tovillo , comedor , cutxillo (aquest només a Alcoi i l’àrea d’influència més directa). En val. cent.: Alicant , barato , bassura , càrcel , lenteja , palmito , peca , rincó , rúbio , sacaora / sacacaldo / casso ‘cullerot’, 3 tiesso , tovillo ; caixó ‘calaix’ i madera són propis del val. cent., val. merid. i val. alac.; antes de tot el valencià, llevat de la major part del val. alac. i la zona fronterera del val. cent.; més cap al nord hi ha Alicant , barato , bolsillo , feo , limpiar o llimpiar , tiesso , tovillo , peine , rúbio , surra i, més localment, canció , empujar , rià ‘riuada’.

1. En caldrà un estudi detallat per determinar l’extensió del fenomen als diferents barris de la ciutat.

2. Alguns només de Guardamar: almendra , cerca , cutxara , garbanço , pajarita , quesso , reló , socato i tarde .

3. En val. sept. i val. tort. culler (puntualment cullerot ); en val. merid. sacaora , sacacaldo i cullerot (localment traedor a Callosa d’en Sarrià i casso a Biar); i en val. alac. cullerot o casso .

4

EL VALENCIÀ I ALTRES LLENGÜES

Els emigrants valencians a Algèria de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX, sobretot de la comarca de la Marina, ens han deixat algunes recialles lèxiques del francés. Generalment fan referència a l’alimentació, la indumentària i les tasques relacionades amb el camp: 1tenen molta extensió a la Marina i fins i tot a les comarques veïnes carrota ‘carlota’, l’apel·latiu o malnom Moixú (< monsieur ), paté ‘foie gras’; se circumscriuen a la zona de confluència de les dues Marines culotes ‘bragues’, sicató ‘podadora’ (< sécateur ), tricó ‘jersei’, i tenen un caràcter més local bia ‘baleta de jugar al guà’ (Bolulla) / bieta (Callosa d’en Sarrià, Polop) / via (la Font d’en Carròs), a partir del fr. bille , cacaó (Bolulla), nyefro ‘nespro del Japó’ (l’Abdet, Beniardà), possiblement del fr. nèfle , ridó ‘persiana de cotxera’ (fr. rideau ‘cortina’, Polop), salerí ‘api’ (fr. céleri , a Tàrbena).

La presència d’anglicismes en valencià es limita només al lèxic relacionat amb els materials de construcció, que devien entrar pels ports marítims: blèc ‘quitrà’, a partir de l’anglés black (val. merid. i val. alac. costaner); bric (val. mall.), blic (Sumacàrcer, Pego) i també brica ‘rajola’ (Sant Mateu, Vilafranca); congrí ‘formigó’ (Pego); pórlan / pórlam ‘ciment’ (val. gen. llevat del val. alac.).

El parlar de l’Illa Plana, influït pel genovés, manté recialles de la llengua que parlaven els seus avantpassats: así o asín ‘eriçó de mar’ és el mot lígur zin [ziŋ], que té el mateix significat; faula ‘cranc’ prové del lígur fàulu o fòulu ; birro ‘falzia’ procedeix de sbirro (literalment ‘agutzir’) però aplicat a l’ornitònim presenta una àrea compacta en la zona originària; bavalosa ‘bavosa’ ve, potser, de * babaruza , actualment babàuza ; xama ‘déntol’ és el mot lígur sciamma , amb el mateix significat.

A banda dels mots genovesos, hi ha molts italianismes en les localitats de la costa per influència de les varietats italianes a través de la pesquera (Llorca i Segura-Llopes, 2003): alatxa , aletxa , letxola , sangatxo .

Ben sovint, i resseguint Beltran i Navarro (en premsa), s’observa que determinats trets diatòpics de la llengua catalana parlada al País Valencià, connotats o estigmatitzats pel fet de no formar part de la llengua estàndard, coincideixen puntualment amb les solucions més generals o estàndards d’altres llengües. Els processos evolutius convergents, de vegades casuals, han fet que trets que en els parlars valencians apareixen aïlladament, o potser tenen una extensió important, però que la normativa ha deixat de banda per motius diversos, en altres llengües romàniques són generals i són considerats estàndards i consegüentment prestigiosos. Vegem-ho en exemples:

Fonètica

a ) la pèrdua de la d intervocàlica, que desapareix en gran part del valencià, sobretot el val. alac. ( aixaes , roa , parties ) és la norma en asturià ( resultáu , variedaes ) i francés ( roue , parties , sortie );

b ) paral·lelament, la pèrdua de la g intervocàlica en val. gen. ( juar ) o en val. alac. ( lletua , matalafua ) presenta un paral·lelisme directe amb el francés ( jouer , laitue );

c ) l’ensordiment de sibilants propi del val. cent. ( metxe , txermà , cossa ) té el reflex en l’aragonés (chirmán , casa ) i, pel que fa a la consonant alveolar, en espanyol i italià de Roma ( casa , cosa );

d ) la despalatalització de la fricativa palatal sorda /∫/ en [s], pròpia del val. sept. i d’una part del val. tort. reapareix en occità: caissa , peis ;

e ) la palatalització pròpia d’una part del val. merid. [∫] en mo [∫] ca i a fo [∫] ques és estàndard en portuguès ( mo [∫] ca , e [∫] curo ).

Morfologia

a ) l’article salat de Tàrbena, d’origen mallorquí, és normatiu en sard ( su cane , sa taula );

b ) la forma de l’article masculí plural que sentim a la Vall de Biar, a Guardamar i a diversos pobles de la Marina Baixa (i també en pallarés) les cavalls correspon al francés estàndard les chevaux ; l’article masculí lo , los del val. tort., que s’estén pel nord fins al nord-occidental i tarragoní, i apareix també en alguerés és la norma en asturià i espanyol ( los );