Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

Quant al lèxic, els localismes proliferen, tot i que sovint hi participen els pobles de la resta de la comarca: ababol ‘rosella’, afondre ‘afonar’, barraquero ‘pit-roig’, corona de pipes ‘gira-sol’, culebra ‘serp’, formigó ‘formiga’, gibat ‘geperut’, guixarra ‘cigala’, moceguello ‘rata penada’, mou(re)-se ‘alçar-se de dormir’, obrador [obraó] ‘obrer, paleta’, pasme ‘esglai’, ramar ‘nadar’, roviny ‘rovell (del ferro)’, terrat ‘teulada’, toro ‘bou’, tramussol ‘mussol, urçol’, úrgano ‘llueret’, xapina ‘petxina’. Mantenen plena vigència els noms genuïns ase i somera , que han desaparegut de la major part dels parlars valencians. A mode d’illot reapareix abaejo , garró i pemintó enfront de bacallar , turmell i pebrera dels pobles veïns. Albacora i alcarxofa avantposen l’article àrab al- . Entregue per ‘sencer’ és característic de tota la comarca. D’adaptacions del castellà o del murcià veí n’hi ha moltes: arranyar ‘arrapar’, botijo [ ] ‘botija’, canció ‘cançó’, espà ‘espasa’, estropall ‘fregall’, golp ‘colp’, milagre ‘miracle’, repixco ‘pessic’, roixio ‘rosada’, siment ‘llavor’; i de castellanismes que no han passat cap filtre, se’n troben un bon grapat, alguns exclusius: (a)llegar , berenjena (que conviu en algunes famílies amb el genuí albargenya ), cangrejo , correos , demassiao ‘massa’ (que conviu amb de més ), habitxuela , llevar ‘dur, portar’, pulpo , sacar , trença i unya entre d’altres.

A la comarca del Baix Segura, coneguda popularment també com a Horta d’Oriola o com la Baixura als pobles valencians de terra endins, només hi ha actualment dos nuclis de població catalanoparlants: el llogaret oriolà de Barba-roja i el poble de Guardamar, el primer dels quals està situat geogràficament a la comarca de les Valls del Vinalopó, al corredor natural que formen la serra de Crevillent i la de l’Algaiat.

Segons sembla, Guardamar és una vila de nova planta, bastida al segle XIII amb la conquesta cristiana. És, doncs, una plaça eminentment de població cristiana; si hi hagué o no una minoria àrab devia ser en tot cas en una proporció baixa i no hi tingué repercussions lingüístiques el decret d’expulsió dels moriscos. És indubtable el seu valor estratègic: fins al segle XVIII era l’únic assentament costaner important del Baix Segura. No obstant això, a la resta de la comarca, en aquesta època el català degué desaparéixer per complet, perquè l’interior sí que va ser repoblat per murcians a partir de 1609. Només se’n quedà fora el poble de Guardamar, amb l’excepció del camp. És l’únic lloc que no es véu afectat per l’avanç del castellà de ponent a llevant riu Segura avall, que no arribà a la mar. La relació pesquera amb els pobles del nord i la llunyania d’Oriola, a banda de posseir una població més estable per l’escassedat de moriscos, en foren els motius determinants.

Amb tot el que s’hi ha exposat, és de suposar que el parlar de Guardamar presente, de manera més acusada que en altres indrets fronterers, característiques pròpies dels parlars marginals. Siga pels castellanismes, o més aïna murcianismes, pels arcaismes o pels localismes, la llengua dels guardamarencs és vista pels veïns com un valencià ple de peculiaritats, amb un caràcter marcadament diferencial. En fonètica, Guardamar transforma el diftong /ɔw/ en [a ] de manera general ( au , bau , nau ), ensordeix els al·lòfons sonors dels fonemes /s/ i /∫/ que apareixen en fonosintaxi ( do [s] hòmens , pe [∫] i carn ); els plurals en -ts perden l’element dental ( posà [s] < posa [ts]); es manté caïra enfront del valencià veí caria , mentre que només sentim palaura pel general paraula . En morfologia destaca la presència dels articles les i unes per als dos gèneres ( les gossos , les xiques / unes gossos , unes xics ); el verb ser en present adopta les formes sic , eres , és , sem , seu , són ; me murc (del verb ‘morir’), jo vulc , que ell vulga ; presenta plena vitalitat el pretèrit perfet simple, com al Camp d’Elx: me n’aní , vingué , diguí , fon ; ‘vine-te’n’, ‘anem-nos-en’, ‘compra-te’n’ esdevenen vin-te-nin , ané-mo-nin , compra-te-nin . Quant al lèxic, destaquen els localismes següents: afonir ‘afonar’, aidar ‘ajudar’, ancanària ‘carxofa’ ( encarnella a Elx i a Santa Pola), borrega ‘ovella’, (pujar a) cacot o a carcasselles ‘al be’, cassidrany ‘capsot botxí’, fardatxina ‘sargantana’, galillo ‘gola’, maití ‘matí’, marranxinxa ‘ortiga’, oir ‘sentir’, pereto ‘bony’, venemar ‘veremar’; comparteix amb Crevillent toro i amb Elx i el seu camp perluc ‘llot’ (allà esperluc ). Els castellanismes exclusius són ben cridaners: almendra , cerca , cutxara , detràs , encima , garbanço , nunca , quesso , sin ‘sense’, tarde , que equival tant a l’adverbi tard com al substantiu ‘vesprada’; i en moltes ocasions s’adapten al sistema: anzol ‘ham’, avasijo ‘veixell’, begerugo ‘abellerol’, capull , empuixar , llàmpara , llàtigo , lletrer , pendents ‘arracades’, pica ‘piga’, quadrella , refaix , reló ‘rellotge’, repixco ‘pessic’, roixio ‘rosada’, sangrisola ‘sangonera’, tenaja ‘gerra’.

4. EL CASTELLÀ FRONTERER I EL VALENCIÀ PERDUT

Tot i que no és objectiu d’aquest treball, cal fer esment dels parlars valencians castellans . Hi distingim dues zones: els parlars castellanoaragonesos que podríem situar a les comarques interiors de la zona central i septentrional del País Valencià, des de la Canal de Navarrés i la Foia de Bunyol fins a l’Alt Millars i la localitat d’Olocau, als Ports. I, en segon lloc, els parlars castellanomurcians (també amb una fortíssima empremta aragonesa), localitzats des de la Vall d’Aiora fins al Baix Segura, incloent-hi les localitats castellanoparlants que se situen a la vora del riu Vinalopó (des de Villena i Elda a Asp i Montfort). Tots plegats presenten un castellà farcit de catalanismes i d’aragonesismes sovint compartits amb el valencià. El castellà que es parla en aquestes comarques es pot considerar inserit en el concepte general de castellà oriental, que arriba fins Andalusia oriental i Múrcia, i abraça la meitat de la Manxa i Aragó. Aquest gran subdialecte del castellà deu molta de la seua fesomia a l’antic aragonés, escampat envers el sud des del temps de les repoblacions cristianes i influït en menor o major mesura també pel català, amb el qual fita a ponent.