Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

S’han fet força estudis, especialment lèxics, que posen de manifest aquesta realitat dialectal. N’esmentem algun a mode d’exemple, amb una tria lèxica que pot resultar il·lustrativa de les coincidències.

Al nord del país, a l’Alt Millars, Alba (1986) considera aragonesismes com ara enrunar , fiemo , latonero ‘lledoner’, vendemar , zuro ; o catalanismes: a fosques , abotinflar , aclarir , becada , bisbe ‘tipus d’embotit’, bolqueros , cheperut , clafir , comboyar , conversa , destorbar , drecera , en acabando , ensucrar , espígol , fesol , forcall , garrofera , llanda , llebre , malea , manegueta , mangraner , pésol , plegar , presquillero ‘bresquiller’.

Més al sud, a la comarca de Sogorb, Xèrica (Doménech, 2005) fa servir aragonesismes: aladro , aspro , rolde ; valencianismes: adalla , aguamoll , albarchina , albercoquero , amagar , amprar , bachoca , baf , bazcollá , boño , capolar , corriola , devantal , endeñar , escullero , espolsar , foguer , fresquilla ‘bresquilla’, guix , llanda , novensano , oraje , pésol , picota ‘pigota’, picher , prou , pulput , rata pená , recés , repelgar , rujiar , sulsida , taca ; i altres mots que l’autor considera aragonesovalencians: algez , ansa , bromera , capolar , chínchol , esvarar , garrofa , mangrana , mocarse , regle , sargantena , tremolar , trena , zuro .

A les comarques centrals, a la localitat de Xiva, per exemple (López, 1995), s’arrepleguen molts catalanismes o formes compartides amb l’aragonés (o el castellà oriental): achocar , adobar , ajeta ‘aixeta’, albercoque , arrujar ‘arruixar’, badar , bajoca , baladre , bleda , bolquero ‘bolquer’, branca , bresquilla , cadernera , carabasa , carchofa , clocha , codoñ , corbella , chulaíno ‘teuladí’, dasa ‘dacsa’, destralica , esbararse , escullero ‘escudeller’, espenta , espolsar , flasá ‘flassada’, granera , grellas ‘graelles’, mangrana , pésol , picher , pulput , rajola , reboste , rentar , rogle , sucar , tramuso .

A la comarca dels Serrans, la presència de catalanismes i aragonesismes és molt important. Llatas (1996), quant al lèxic, hi recull: abercoque , aclucar , aguaitar , algés ‘algeps’, ameráse , badallá , bambolla , baladre , calbisón , camallá , corbella , corriola , desfisio , durullón , empeltar , empomar , flama , fotudo , galtá , garrofera , higa de flor ‘figaflor, bacora’, jada ‘aixada’, laminero ‘llaminer’, lladre , llesca , malfainero , musol ‘de l’ull’, pachel ‘pagell’, pansa , rebolicar , rescabalar , tavayola ‘estovalles’, tremolra , verderol , entre molts altres.

Més a l’interior, el Racó d’Ademús (Gargallo, 2004) presenta aragonesismes en menor mesura, com ara capolar , melsa , plegar i valencianismes de l’estil de pugal ‘poal’, porputa ‘puput’, closar ‘cloure la porta’, pusnear ‘(es)purnejar’, raín ‘raïm sense madurar’, gavia ‘mena de gàbia’, entre altres.

Zamora (1985: 215) situa al costat de la zona castellana de clara influència aragonesa la zona arcaïtzant de la Canal de Navarrés (Anna, Énguera, Navarrés). Hi recull formes aragoneses, juntament amb d’altres clarament castellanes i de catalanismes evidents. Entre els primers, güeyo ‘ull’, fiemo (i hiemo ) ‘fem’, her ‘fer’, potser juerza , juerte , jui (< fui ‘vaig ser’), però també formes castellanes com ara güerto , güeso , yerro , yerba , hoja , hijo ; luna , leña , lobo , lomo , gente , yerno , enero . Entre les formes procedents del valencià veí trobem: foc , grogo ‘groc’, llevantar , llonganiza , llaboreta , plorar , plegar , closar ‘cloure’, clau (i llave ), chemecar ‘gemegar’, chelar ‘gelar’, bezones , zucre . S’hi conserva la distinció entre s sorda i s sonora, procedents tant de z antiga ( dize ) com de ç antiga ( plaça ); és sonora la s de mots com ara dize , crianzo ‘mal educat’, plaza , cabeza , bezones , zucre . També es manté la diferència entre b oclusiva i v fricativa: bever . Pel que fa a la morfosintaxi, usen el perfet perifràstic ( va venir , sen va dir ‘se’n va anar’), la forma tú amb preposició ( con tú , pa tú ) i el pronom adverbial ende ( amosende , amonosende ‘anem-nos-en’, end a d’her ‘n’ha de fer’). Tot i això, l’autor reconeix que els darrers anys (i ja en fa més de vint de l’estudi), l’anivellament lingüístic havia afeblit fortament tota aquesta fenomenologia.

Ja en el si de la varietat murciana del castellà, podem esmentar el cas de Villena (Soler, 2005), amb mots com ara abercoque , acachar , algez ‘algeps’, angunia , ansa , argunzar ‘engrunsar’, rojío ‘rosada’, azurarse ‘assurar-se’, bacora , bajoca , bonítol , ca ‘casa’, camal , crilla ‘creïlla’, dalla , esbarar o esfarar ‘esvarar’, endeñarse , menchar , gobanilla ‘ca-nell’, llus ‘lluç’, melsa , melí ‘melic’, morceguillo ‘rata penada’, a orri , puncha , reblir , rustir .

Del parlar de Saix, seguint Chico i Herrero (2015), destaquem: albercoque , bacoreta , bajoca , baladre , dalla , morciguillo , panocha , somera , tramuso , sacristana ‘sargantana’. En el camp dels ornitònims (Fidel, Bataller, Tormo, Beltran i Segura-Llopes, 2014) el llistat s’incrementa no només a Saix, sinó també a Elda i a Salines: cabezote ‘capsot’, carganera (Elda) / cagarnera (Saix, Salines), gafarrón , merla , pulput (Saix) / apuput (Sa-lines), verderol ; també hi ha pichac a Salines. D’altres mots de caràcter general als tres pobles esmentats són: camal , garrofero , olivera , polsaguera .