Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

roixio (Algar de Palància, Crevillent, Elx, la Font de la Figuera, Guardamar, Montserrat, Real de Montroi, Serra [ ruixio ], Sumacàrcer, Torís, Vilamarxant) / roixim (Santa Pola) / reixiu s’estén per tot el sud valencià (les Valls del Vinalopó, l’Alacantí, l’Alcoià, el Comtat), la Marina Baixa (llevat d’Altea, Bolulla, Callosa d’en Sarrià i Tàrbena), per Moixent i per l’interior de la Vall d’Albaida (Bocairent, Fontanars, Ontinyent) i de la Marina Alta (la Vall de Gallinera, la Vall d’Alcalà i Castells de Serrella). En el castellà veí hi ha preferència per la solució fonètica rujío , que deu estar en la base de la solució valenciana de frontera.

sangrisola ‘sangonera’ i en alguns llocs ‘llombrígol’ (l’Alguenya, Barba-roja, el Carxe, Castalla, Crevillent, Elx, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, Guardamar, Ibi [també sangrinola ], Monòver, Novelda, Onil, Petrer, el Pinós, la Romana, Santa Pola, Tibi) / sangresola (Biar, el Campet, la Canyada [ sangresolo ]) / sangrerola (Beneixama) / sanguisola (Casinos, Llíria). És ben probable que el castellà contigu sangrijuela haja incidit en aquesta variant fonètica dels pobles del sud i del Camp de Túria.

En general, a les zones de frontera proliferen les formes antigues, desaparegudes de la major part del valencià, com ara lleit als Ports i a l’Alt Maestrat amb Vistabella i s’eixampla des de Catí i Tírig cap a llevant (les Coves de Vinromà i Xert), la variant navalla dels Ports, Castell de Cabres, la Tinença de Benifassà i Ares, adaptació més genuïna que navaja o navaixa de la resta del valencià, maití (Guardamar), entregue (Crevillent, Elx, Guardamar i Santa Pola), nafrar (val. alac.), venemar (Biar, Guardamar, Onil i Relleu), abans / ans / denans a les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó i també a Torís, Casinos, i zones interiors del valencià central. Els antics infinitius venir i tenir es mantenen vigents a Agost, el Carxe, Crevillent, Monòver, Petrer i el Pinós (a Altea venî-se’n , però sempre vindre ); aidar és viu a Guardamar ( aïde , aïdes , aïda ), a Onil i a Petrer, tot i que reapareix a l’interior de la Marina (a Tàrbena és forma única), on també anotem l’arcaisme rànciu (també rançu o rànçuo ) per ranci .

És remarcable, per acabar, que el territori de frontera manté, en general, la toponímia exògena en català (almenys parcialment) de les localitats pròximes: Soneixa , S [ɔ] t , Jumilla (amb [ ], malgrat que la forma pròpiament en valencià és Jumella ), Caudet (però la forma genuïna és Cabdet ), Terol , Oriola , Cartagena (amb [ ]), Torrevella , Aiòder , l’Anglesola (la Iglesuela del Cid), Cantavella , Mosquerola , Xóvar (pronunciat sense r final i amb o oberta). En contrast amb açò, sovint les poblacions valencianoparlants no coneixen la toponímia genuïna de localitats valencianes que es troben a una certa distància, fora del cercle habitual de relacions. Així, per exemple, més de la meitat nord del territori valencià diu Alicant , híbrid entre la forma genuïna Alacant i el castellà; cap al nord, es diu Monóvar , Elche o Villajoyosa ; en canvi, cap al sud, se senten formes com ara Oropesa , Vall de Uxó [ukˈso] o Lucena . Sagunt va passar de dir-se Morvedre o Molvedre a Sagunto . El sistema educatiu i els mitjans de comunicació haurien d’acabar amb aquesta situació anòmala.

3. ALGUNS EXEMPLES DE PARLARS VALENCIANS DE FRONTERA

3.1 Vistabella: la senda de l’Aragó

Vistabella del Maestrat fita per l’interior amb el Puerto (Puertomingalvo) i Mosquerola (Mosqueruela), dins la província de Terol, i pel sud amb Villahermosa, a l’Alt Millars. Aquest condicionament geogràfic ha afavorit un parlar sensiblement diferenciat, sobretot pel que fa a l’abundància d’aragonesismes, però també per l’increment de castellanismes i la presència, tot i que discreta, de localismes.

En fonètica destaquen com a solucions privatives (juntament amb Atzeneta, almenys entre alguns ancians) les pronúncies generalitzades manega , llastima , girgola , platano i alfabega (alguns vells també maquina ), que han mudat l’accent per influència aragonesa.

Quant al lèxic, i com a aspecte més destacable despunta, igualment, l’alta presència d’aragonesismes, que atorguen al parlar de Vistabella una marca distintiva: enganyapastor aplicat a la cueta ‘ Motacilla alba ’, farda ‘esquirol’, fiero ‘lleig’, gomanella (i no tant govanella ) ‘canell’, prisco ‘préssec’ ( prisquero l’arbre), sagal ‘xic’, teixugo ‘teixó’.

La posició geogràfica també justifica l’abundància de castellanismes, la majoria compartits amb els parlars fronterers del nord i ben sovint del centre i del sud del país: caldero ‘poal’, cangrejo , ciego , cutxillo (al costat de gavinyet ), espinilla , mejilló , pavo , peca , peonça , pepino , sandia , sarsa ‘esbarzer’. No obstant això, desconeixen els castellanismes solo , beso i uno (ací sempre a soles , bes i u ), propis dels parlars extrems dels Ports, i mantenen amb bastanta vigència l’adverbi de lloc darrere , tot i que la solució castellonenca i tortosina detràs hi ha penetrat tímidament.

La major part del lèxic o de solucions fonètiques són compartides amb la resta de parlars septentrionals, sobretot de l’interior, però proliferen els mots de caràcter fronterer del tipus: palaura ‘paraula’, soriejar ‘tafanejar’ i vertat ‘veritat’, per una banda, que són propis dels Ports i l’Alt Maestrat i sorollar-se ‘moure’s, menejar-se’, sagal i nus , que reapareixen per les terres del Vinalopó, en lloc de nugo o nuc .

3.2 Si vullguérau, aniríam . La morfologia verbal a Suera i a Tales

Suera i Tales, tot i pertànyer oficialment a la Plana Baixa, es troben a les estribacions de la serra d’Espadà i presenten un relleu ben muntanyenc. Fiten per l’interior amb Aiòder, Vilamalur i Fanzara, que a les hores d’ara encara mantenen un castellà impregnat de molts aragonesismes. El valencià de Suera i Tales presenta unes característiques ben originals que li atorguen un aspecte singular. El fenomen més destacable d’ambdós pobles afecta la fonètica i la morfologia alhora: es tracta del morfema verbal [a] en compte del general [e] que apareix en posició àtona en casos com ara fes lo que vullgas , quan ixcas , que dorgan , la véam , pujavan , aurias la porta ‘obries’, si estigueras , si tingueran , aniríau , faríam . A diferència d’alguns parlars ribagorçans, on també apareixen aquestes formes, en morfologia nominal es manté la [e]: l [e]s don [e] s i no las donas . Pel que fa als verbs, la marca [a], presa de l’aragonés o del castellà, afecta els presents de subjuntiu de la 2a i 3a conjugació ( vullgan , sencan ), tots els imperfets d’indicatiu ( ancetàvam , juàvau , díam , t’anrias ), els condicionals ( parlarias , dirian , patiríau ) i pel que fa als imperfets de subjuntiu a Suera només els de la 2a i 3a conjugació ( hagueras , diguérau ; però si jo anara / tu anares / ell anare / anàrem / anàreu / anaren ), mentre que a Tales no n’hi ha excepcions ( si tu anaras / si ell anara / anàram / anàrau / anaran ).