Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

1. ELS PARLARS DE FRONTERA

Els parlars marginals han suscitat des de sempre la curiositat i l’interés dels filòlegs. Les àrees laterals mantenen millor que enlloc diver-sos trets genuïns arraconats en altres zones dialectals més innovadores; alhora, presenten solucions que tenen continuïtat amb els territoris veïns que pertanyen a un altre domini lingüístic. Ara bé, tot i que ben sovint aquesta sensació de continuïtat és subtil, la coincidència de solucions del repertori lingüístic a una banda i altra dels dominis del català i el castellà crea una certa consciència de graduabilitat. Això possibilita que els parlants es puguen identificar fins a cert punt com a membres a la mateixa subcomunitat de parla, malgrat que facen servir llengües diverses.

No obstant això, globalment, cal ser conscients que són pocs els fenòmens lingüístics afectats i, en general, no hem trobat parlars que es puguen considerar purament de transició. A la banda valenciana, només una part mínima del lèxic bàsic i de la morfologia, i més modernament de la fonètica, no són propis del català. El castellà limítrof també està bastant impregnat de catalanismes, especialment de caràcter lèxic.

Hi ha dues causes que expliquen aquesta situació de permeabilitat del valencià de frontera. D’una banda, hi ha les relacions d’adstrat, això és, d’influx mutu entre les dues llengües després d’haver conviscut du-rant segles en la mateixa zona geogràfica. Òbviament aquest factor és ben determinant. Més encara quan es produeixen certs moviments de població, com ara després de l’expulsió dels moriscos, de les repoblacions després de mortaldats per pestes o de la fundació de noves poblacions. Aquests desplaçaments afectaren localitats catalanoparlants i, fins i tot, aconseguiren canviar de llengua pobles sencers. Lògicament hi deixarien petjades de català en les noves poblacions castellanoparlants. És clar que s’hi posa en joc bàsicament el castellà, però hi juga un paper rellevant l’aragonés, almenys de manera indirecta. Com sabem, l’aragonés s’estengué en l’edat mitjana a tot l’Aragó i més al sud, les comarques xurres de la zona valenciana central i alguns punts de Múrcia. Tot i que aquestes poblacions aragonesoparlants entraren en declivi, hi deixaren recialles rellevants que també es convertiren en adstrat per al valencià fronterer.

Per altra banda, hi ha un segon fenomen que explica la caracterització del valencià en general, una mena de substrat, no ben bé definit de manera canònica. El substrat s’entén que és el rastre que deixa en una llengua una altra que ha estat substituïda com a conseqüència d’una conquesta o d’una colonització. La llengua desapareguda deixa determinats trets en la llengua supervivent. En el cas del valencià, el navarroaragonés (i molt parcialment el castellà o l’occità) participà, juntament amb el català, en graus diversos en la repoblació de tot el país i, doncs, deixà, com he vist, una petjada general en el català que acabà parlant-se en la major part del Regne de València. Aquesta empremta inicial afectà tot el valencià, de manera heterogènia segons les comarques i no sembla que fou especialment diferent al territori actual de frontera.

La distribució geogràfica de les comarques valencianoparlants al centre del país, des de la Plana Baixa a la Ribera, que dibuixen la franja més estreta de tot el territori, aproxima les zones frontereres a la línia de la costa. Suera o Torís, per exemple, presenten un parlar amb característiques extremes i es troben a poc més de trenta quilòmetres de Castelló i de València respectivament. A la banda septentrional i meridional el valencià penetra bastant més a dins. Resseguint tota la línia fronterera s’observa que, ben sovint, el terme municipal de molts pobles que delimiten els confins ponentins de la llengua, com ara Vilafranca, Vistabella, Suera, Torís, Casinos, Sumacàrcer, la Font de la Figuera, el Pinós, el Carxe o Guardamar formen una recolzada que penetra dins les comarques de parla castellana. Aquest caràcter marginal determina, sens dubte, la seua varietat lingüística, que es desmarca sensiblement de la resta del valencià veí, tot i que participen de la major part dels trets diferenciadors de la subvarietat dialectal pròpia.

Amb tot, es palesa que hi ha un bon feix de coincidències, de trets comuns, de tots aquests parlars fronterers entre si. El fet que són àrees laterals els manté més resistents a les innovacions propagades pels centres difusors llunyans i els permet de conservar mots percebuts com a arcaismes en altres indrets, alhora que els fa més permeables a la influència del castellà veí o de l’aragonés agònic, que en el seu moment d’esplendor hi va deixar petjada.

Ara bé, es constata que a la banda de migjorn proliferen els parlars diferencials, potser perquè la frontera és, si de cas, una mica més permeable, perquè els moviments de població eren i són més freqüents, per factors de repoblació o per altres motius que se’ns escapen. El ben cert és que al centre del país a penes hi ha parlars dissemblants; potser perquè les comarques que envolten València ja són de per si frontereres.

2. CARACTERITZACIÓ DELS PARLARS VALENCIANS DE FRONTERA

Des d’una perspectiva fonètica, les coincidències entre parlars laterals valencians es limiten al pas del diftong /ɔ / a [a ] ( plau , dijaus , nau ), la diftongació de la /ε/ del català occidental a [ja] ( piau , tiarra , goviarn , viard , tiandre ) i una major tendència a l’ensordiment de sibilants, especialment la palatal africada sonora ([ ] ent , fe [ ] e ).

La dissimilació que afecta el diftong /ɔ / que obri la vocal tònica de nord a sud, la localitzem a la Mata, la Todolella i el Portell, a la comarca dels Ports; a la zona central reapareix a Torís i a Sumacàrcer i pren volada en terres meridionals, concretament a la banda ponentina de l’Alcoià (la Vall de Biar, amb la Canyada, el Campet i Beneixama, a més de Castalla i Onil), a tots els pobles de la comarca de les Valls del Vinalopó i a la localitat de Guardamar. Excepcionalment reapareix al Cabanyal i a altres barris de la ciutat de València com ara a la Creu Coberta, 1a més de Mutxamel i el Campello, que tenen en comú el fet d’estar a prop de grans ciutats o formar-ne part. Aquest tret pot fer-nos suggerir la hipòtesi que el castellà hi tinga una incidència indirecta, pel fet que en aquesta llengua no apareix aquell diftong (vg. cap. 11, § 1.7).

La diftongació de la /ε/ només es produeix a la Mata, el Portell, Cinctorres i a la Canyada (l’Alcoià), tot i que reapareix en un grapat de localitats del Matarranya, dins dels límits administratius de la província de Terol, concretament a Aiguaviva, Bellmunt, la Canyada de Beric, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, la Torre de Vilella i Valljunquera. El primer lingüista a donar-ne notícia va ser Hadwiger (1905), que va detectar el mateix fenomen a la població d’Aiguaviva. No se n’ha explicat ben bé l’origen, que ha oscil·lat entre considerar-lo influència del caste-llà, de l’aragonés o ser fruit d’una tendència endògena. Menéndez Pidal, Rafel, Ferrando i Guirau (1999), Colomina (1985) i Beltran (2015) han descrit i analitzat en profunditat el fenomen (vg. cap. 11, § 1.5).