Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

Des del punt de vista fonètic, Ferrando destaca determinats trets que ja al segle XV es podien associar a la varietat valenciana:

a ) Llançar , jaure , traure , nàixer , maravella , nadar . En català oriental encara oscil·len aquestes formes amb les que tenen la vocal e ( llençar , jeure , etc.) i fins i tot hi ha algun cas amb e en valencià ( treu en Ausiàs March, per exemple). En valencià actual estan esteses en general les formes amb a .

b ) La palatalització de la [s] seguida de [k]: mereixca , naixca , ixca , sobretot en contextos verbals. Actualment té força extensió en valencià, tot i que no és general. En val. merid. se sent sovint: moixca , caixcar , etc. En català oriental i en nord-occidental, tot i que amb menys freqüència, també se’n fan trobadissos alguns exemples en els segles XIV: paexca , punexcan , puxca , restituexcau , etc.

c ) El tancament de la e precedida de palatal: giner , lligir , ginoll , fenomen, però, que també afecta el català oriental ( Girona , Perpinyà pels més antics Gerona , Perpenyà ).

d ) Obertures de la e pretònica: llauger , sancer , jagant , formes que, òbviament, també apareixen en textos orientals. Cal ser conscient que una part del valencià és més refractari a aquest canvi, com ara una part del val. alac.

e ) Obertura de la e àtona provinent sobretot d’una e oberta: llançol , tarròs , Micalet , Viçantet , etc.

f ) Nasalització de l’oclusiva dental en mots com ara rellonge o llonja , tot i que en els textos valencians dels segles XIV i XV es manté fermament la forma etimològica sense nasal.

g ) Omissió de la l en el mot altre / s , nosaltres : atre , nosatres , fenomen no solament distintiu del valencià, atés que els texts antics mostren la reducció en totes les varietats del català.

h ) El manteniment de la e etimològica en mots com ara fenoll , renyó , redó , genoll , que en català oriental s’assimilen en fonoll , ronyó , rodó , jonoll , tot i que els textos mostren una alternança entre la forma etimològica i l’assimilada.

Des del punt de vista morfosintàctic, Ferrando remarca diversos aspectes:

a ) Predomini de les formes -ea en comptes de -esa de mots amb el sufix llatí -ITIA: pobrea , tristea , bellea .

b ) Augment de la freqüència de l’ús dels demostratius no reforçats: est , esta , estos , estes .

c ) Predilecció per la forma femenina no concordada dos (en comptes de dues ).

d ) Generalització de l’ús del morfema -e per a la primera persona del present d’indicatiu de tots els verbs de la primera conjugació ( jo porte , jo done , jo espere , etc.).

e ) Augment de freqüència de les formes incoatives en -isc- .

f ) A finals del XV, apareixen els primers casos en què s’ha produït el salt del tipus cantara a la pròtasi de les condicionals i, doncs, als contextos propis de subjuntiu amb el valor general de plusquamperfet de subjuntiu (= ‘hagués cantat’). Sembla que, en la varietat oriental del català, el tipus cantara havia arribat més prompte al valor ‘cantaria’ que en la varietat valenciana, on el valor ‘hauria cantat’ es manté més ferm. Aquest fet és crucial per a explicar la desaparició d’aquesta forma fora del valencià (Segura-Llopes, 2015).

g ) El canvi de la preposició ab , que esdevé en .

h ) Casos esporàdics de complement directe personal amb la preposició a .

Finalment, quant al lèxic, creiem que Antoni Ferrando l’encerta quan considera que l’aflorament de lèxic específic als textos valencians del XV no és ben bé un fenomen sobtat del procés d’hispanització lèxica explicat per Colón (1978) sinó, més aïna, una «incorporació substancial a la llengua literària de lexemes històricament predominants en el dialecte catalanooccidental o, més concretament, en el valencià, en detriment dels seus equivalents més habituals en la regió de Barcelona-Girona». A més a més, continua, aquesta tendència es reforça amb «la incorporació d’un relatiu nombre de castellanismes o aragonesismes, considerats com modernismes de la llengua», juntament amb nous arabismes.

Entre els elements lèxics que han romàs com a propis d’una part o de tota la varietat valenciana, destaquem: cego , robo , tento , coixo , bonico , boda , despedir , bando , baldraga , colmena , alforrar , xara , caduf , dula , xop ; es relacionen amb el català occidental: tos , novençà , entropessar , xic , plegar , torcar , coceguelles , bellota , llegó , tramús , gronsar . Al Llibre de Cort i Justícia de Cocentaina , del segle XIII, trobem ítems lèxics propis del valencià actual com ara: acaçar , algeps , marjal , carrasca , tella , corder , furt , almàssera , frontera ‘de la casa’, barandat , blavura , entre altres.

En conclusió, els esdeveniments històrics expliquen clarament l’origen de la varietat valenciana del català i justifiquen gran part de les formes lingüístiques que encara ara la caracteritzen. Tot plegat conduí a una diferenciació molt poc rellevant entre els diferents territoris que parlaven català fins al segle XV. Aquesta diferenciació subtil i gradual, malgrat les condicions sociopolítiques hostils que s’imposaren a partir del segle XVI, ha arribat fins a l’actualitat. La descripció lingüística que fem en aquest llibre de la varietat valenciana és obstinadament clara en aquest sentit.

Per altra banda, el particularisme valencià, sociològic i també onomàstic, ha estat alimentat al llarg de l’edat contemporània per poders que, sovint, només tenen la intenció oculta de fer-lo desaparéixer. Aquesta estratègia ha anat acompanyada d’una tàctica específica molt destructiva: focalitzar tendenciosament sobre les diferències (per altra banda i com és lògic, no sempre fàcils de delimitar). Tot plegat ha conduït la població valenciana a presentar tot un ventall gradual de posicionaments respecte de la seua pròpia identitat: des de la negació de la valencianitat, passant pel secessionisme, el regionalisme i el nacionalisme més o menys catalanista o catalanòfil.

Com apuntàvem en els apartats anteriors d’aquest llibre, les dades que ací aportem revelen que, a pesar de tot, la divisió dialectal no ha atés del tot les vicissituds sociopolítiques i històriques que acabem de descriure i, doncs, no estableix fronteres definides amb la resta de territoris on es parla català.

1. Aquests exemples són extrets del Corpus Informatitzat del Català Antic ( CICA ) i del Corpus Informatitzat per a la Gramàtica del Català Antic ( CIGCA ).

3

EL VALENCIÀ DE FRONTERA. EL CASTELLÀ I L’ARAGONÉS