Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

Aquells paletes semblaven senyors. Un dia em van demanar si els deixaria fer alguna cosa a la meva cuina perquè el menjar de can Bergadans el trobaven fluix i necessitaven aliment. Amb molt de respecte els vaig dir que no. Va ser un patir perquè, com que feien la quadra no molt lluny de la meva caseta, no me’ls podia treure de sobre. Per no veure’ls, vivia tancat. Només sortia al dematí, quan encara no havien vingut, i a la tarda, quan ja eren fora. I els dies de pluja, que no els veia el pèl.

Van fer una quadra de primera. Amb dues habitacions a dalt per la persona que es cuidaria dels cavalls.

Feia uns quants diumenges que la Quima no havia vingut perquè cuidava una senyora malalta, i jo m’havia hagut de rentar la roba. El diumenge que va venir, quan va veure les novetats, es va quedar molt parada. Li vaig ensenyar tota la casa, amb les pintures noves, que semblava un cel. Tot era blanc i, segons quines peces, amb motllures d’or fi. Els terres encara eren bruts dels pintors perquè el senyoret m’havia dit que, de moment, no fes fer res de neteja. Quan va veure la quadra, em va dir:

—¿Sap què els passa? Tenen enveja dels veïns.

Quan els paletes se’n van anar em van caure a sobre els lampistes i, després, més pintors pels banys i per la quadra. Tot era anar i venir de gent. La gresca va durar fins a la meitat del mes de maig. Aleshores la Quima es va basquejar per trobar un parell de noies disposades a fer la gran neteja. Mentre netejaven, carta del senyoret. Deia que vindrien a buscar tots els mobles vells i que en portarien de nous. Que els col·locaria el decorador, i que el deixés fer.

A l’últim tot es va assossegar, però les flors ja eren obertes i em venia la gran feinada de vigilar el naixement de les llavors i el temps de replantar-les. I estava rebentat.

Mentrestant la torre veïna havia anat creixent. El paleta amic de la Mariona em va dir que hi havia habitacions amb el terra de marbre negre i altres amb el terra de marbre blanc. I que al davant hi farien una piscina de cent metres; pels hiverns, amb aigua calenta. Tothom en parlava. Un dia que vaig anar a fer una copeta, en Bergadans em va dir que una de les parets de la sala d’estar serien dos cristalls de dalt a baix, plens d’aigua i de peixos.

A primers de juny van arribar els cavalls. N’hi havia un de negre amb una taca blanca al front, que semblava que ho entengués tot. Els va portar un home petit, de mitja edat. Era el que s’havia de quedar a cuidar-los. De seguida em va dir que li deien Toni i que de jove havia guanyat carreres. Havia estat molt conegut. Em va donar la mà i tot, però el vaig deixar sol de seguida perquè em va semblar una mica massa pet presumit. Professor d’equitació, va dir que era. Els cavalls ja tenien nom. El negre es deia Llucifer. I el blanc, Fletxa.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.