Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

—Vaig venir al món —li vaig dir— per obra de l’Esperit Sant. La meva mare ho explicava a tothom...

I el senyor Bellom va riure una mica i va dir:

—Continuï, continuï...

I la meva mare deia: «El meu fill poc s’ho pensa el que em va costar; un esquinç de dos dits. I amb el meu home encara no sabem com va anar perquè així que em feia una mica de mal jo em posava a plorar i ell es desil·lusionava». I el meu pare deia: «Fill meu, ets fill de miracle. Es veu que havies de venir al món, fos com fos».

Vaig néixer a les dotze del migdia amb una creu al paladar. Tot el poble va venir a mirar-me-la. La vida, de petit, me la vaig passar amb un pam de boca oberta. La meva mare sempre em tenia net i endreçat, a punt d’ensenyar-me. «Obre la boca, que vegin la creu.» Quan li explicava aquestes coses, el senyor Bellom m’escoltava molt quiet i, si m’aturava, deia: «Continuï, continuï...» I jo continuava. Quan vaig començar a pensar, sempre estava una mica esporuguit per dintre, de ser tan diferent de tothom. Si sortia a jugar davant de casa, les criatures del carrer em voltaven i volien que els ensenyés la creu. Quan vaig ser una mica més gran, un dematí que m’havia quedat sol a casa perquè estava costipat, em vaig acostar al mirall, vaig obrir la boca tirant el cap endarrera i no vaig veure res. És veritat que ja feia temps que ningú no parlava de la creu. Vaig pensar que els grans potser tenien els ulls diferents dels petits. I, més endavant, vaig pensar una altra cosa: que la creu se m’havia anat fonent mentre perdia la innocència.

Però el que li agradava més al senyor Bellom era que li parlés de la Cecília. El primer dia, a la meva caseta, es va quedar plantat davant del balancí. «Era el balancí de la Cecília —li vaig dir—. I aquesta cinta que hi tinc lligada a la barana era la cinta amb què la Cecília es lligava els cabells.» I el senyor Bellom va dir: «¿Era la seva senyora?» «Sí. I de cabells en tenia tants i eren tan fins, que si no se’ls lligava se li escampaven: li fugien de les agulles.» I li vaig ensenyar el prestatget amb la llantieta: «L’encenc cada divendres». Darrera de la llantieta, el retrat de la Cecília i, davant, un palet. El senyor Bellom va agafar el retrat, se’l va mirar una estona i el va tornar al seu lloc. «Però ¿què és un retrat sense l’enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?» —li vaig dir.

I no li vaig explicar, perquè tenia por de cansar-lo, que la Cecília sempre duia vestits de color lila. Vestidets de teixit d’un quadret lila i blanc. Però, de lluny, semblaven de color de lila llis. Tenia els ulls tirant a verd, menuts, una mica enfonsats, molt lluents. Més aviat baixa que no pas alta, i molt prima, amb el ventre ficat endins. La pell torrada, més pujada de color a l’estiu. Els cabells era el que tenia més bonic: rossos com el sol i llargs com una cascada. I quan vaig tornar del cementiri vaig arrencar a cops de puny contra l’eucaliptus fins que em va rajar sang. «¿Em vols pentinar?», em preguntava. I s’asseia i la pentinava amb una pinta de color de mel. I quan jugàvem pel llit a pegar-nos, de vegades jo em lligava el coll amb els seus cabells i rèiem. Érem un. Com l’eucaliptus, jo vivia alt i tranquil. Amb els braços ben clavats a les espatlles i els peus ben plantats a terra. I en el moment de morir... se’m va morir a les mans, es pot dir com un ocell... em vaig escampar tot. Com si m’haguessin fet a miques i les haguessin llençades.

Abans de dir-li que la volia, van passar dos anys. Ella treballava a la casa, al temps de la senyora Pepa. La van llogar perquè ajudés la cambrera. El primer dia que la vaig veure amb aquell vestidet de romaní i amb aquells cabells tan rossos... potser ningú no s’ho creurà, però vaig estar enamorat dos anys i ella ni va adonar-se’n. Ni la mirava si ens topàvem. Però la sentia.

I ens va ajuntar molt posar flors als gerros. La senyora Pepa l’havia encarregada d’aquesta feina. Jo duia les flors a la casa, les deixava damunt de la taula, a la tribuna, i ella feia els rams i anava guarnint les habitacions amb tot el que jo li duia de bonic del jardí. Un dia, quan vaig deixar la panera plena de flors damunt de la taula, van trucar i ella va córrer a obrir. Abans, es va treure el davantal... Doncs jo vaig agafar el davantal i vaig fer una cosa lletja: vaig mirar què duia a les butxaques. Vaig trobar-hi el palet i me’l vaig quedar. Era la primera cosa que tenia d’ella. Me’l posava a la boca mentre treballava, com si fos un confit. Potser no s’entén que n’estigués tant... però és que ella tenia setze anys, quan la vaig conèixer, i jo anava pels trenta-cinc.

Un dematí mentre preparava un ramet de muscarí-raïm em va preguntar per què reia.

—No ho sé —li vaig contestar—; quan la veig em vénen ganes de riure.

I és que, així que la veia, em venia com un endolciment. Però no he explicat com va començar la història del palet. Era una tarda que estava núvol. Jo podava els rosers i la vaig veure venir de lluny. Venia d’escombrar el mirador i caminava a poc a poc. Tot d’una va començar un xàfec. Ella es va arrecerar sota d’una morera i jo vaig deixar la feina i em vaig anar a aixoplugar al seu costat. Enraonàvem de la pluja i tot d’una va callar i es va quedar com encantada: mirava el palet, que tenia als peus. Després el va collir i se’l va ficar a la butxaca sense dir res. Era blanc, és blanc, però semblava més blanc perquè estava mullat de pluja; i la tira negra que el volta semblava més negra. Sec, ni és tan blanc ni la tira és tan negra. Quan va parar de ploure se’n va anar corrents.

Fa prop de vint anys que va morir... ¡N’hi ha hagut de dones que m’han rondat! A trompons. D’aquí dintre i de fora, del poble. No hi ha hagut res a fer. Totes eren dones. Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa.

I ja és hora que torni a parlar dels senyorets.

Quan feia mal temps es trobaven a la tribuna per esmorzar. Si feia bo, esmorzaven a fora, sota de les magnolieres. De la tribuna en deien el transatlàntic i per dintre tot l’ampit de les finestres estava voltat d’hortènsies blaves; també ho estava el brollador que hi havia al mig i que no rajava gairebé mai. La senyora Pepa hi volia tulipes tardanes, que són d’aquelles de farbalà. Per culpa d’un test vam tenir una bona conversa amb el senyoret.

En els finestrals de la tribuna hi havia cortines de seda blava i, a l’estiu, quan l’aire les feia bellugar un pensament de no-res, semblaven banderes. Una nit jo seia a l’entrada de la meva caseta i tot d’una vaig sentir com un riure ofegat i em va semblar que veia dues ombres pel camí dels til·lers. Em vaig encuriosir molt i vaig anar a fer una volta més amunt i vaig entrar al camí per dalt, però ells ja eren a la vora del mirador. Quan hi vaig arribar ja eren a baix i aleshores em vaig abocar a la barana mig amagat darrera d’un test. Havien anat cap a l’esquerra, a la banda on la platja queda tancada per les roques. Feia una nit tranquil·la, no massa fosca, amb el pebre de les estrelles tremolant. A poc a poc els vaig destriar del glop d’ombra, estirats i junts: ¡el senyoret i la Miranda! Sense voler, de tan engrescat que estava espiant, vaig clavar un cop de colze al test i el vaig fer caure daltabaix. I jo, cames ajudeu-me.

L’endemà, mentre em feia el dinar, vaig sentir que algú entrava al menjador. Vaig sortir de la cuina. Hi havia el senyoret plantat, amb bata de ratlles.

—Bon dia.

Es va estar un moment sense badar boca. Quan em va haver ben mirat va dir:

—Un test del mirador ha caigut a la platja. Haurà de recollir els trossos perquè algú s’hi podria fer mal.

—¿Un test? —vaig fer el pagès, però de seguida em vaig adonar que no li agradava.