Mercè Rodoreda - Mirall trencat

La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu.

https://www.facebook.com/ClubEditor/

https://www.instagram.com/elclubeditor/

https://twitter.com/mariabohigassal/

www.clubeditor.cat

Mercè Rodoreda

Amb el pròleg de l’autora i un postfaci de Marta Nadal

1a edició: 1974

1a edició en aquesta col·lecció: novembre del 2006

© Institut d’Estudis Catalans pels textos de Mercè Rodoreda

© Marta Nadal pel text del postfaci

© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.

Coves d’en Cimany, 2 - 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

ISBN: 978-84-7329-260-3

Disseny d’Ángel Uzkiano

Producció de l’ebook: booqlab.com

Cap part d’aquesta publicació, inclòs el disseny de la coberta, no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació o bé de fotocòpia, sense la prèvia autorització de la marca editorial.

Pròleg La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu. https://www.facebook.com/ClubEditor/ https://www.instagram.com/elclubeditor/ https://twitter.com/mariabohigassal/ www.clubeditor.cat

Postfaci de Marta Nadal

Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin.

SAINT-RÉAL

Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària... tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel·lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com la bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues, que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la. I Txékhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel·la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats. Hi ha novel·les que se t’imposen. D’altres les has d’anar traient d’un pou sense fons. Una novel·la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Uccello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d’estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.

Al cap d’anys de no poder escriure res —llevat d’alguns contes— perquè requereix esforç i jo tenia coses més importants a fer com és ara sobreviure, se’m va imposar, podria dir, Jardí vora el mar . Igual que en el conte «Tarda al cinema» del recull Vint-i-dos contes , vaig adoptar la narració en primera persona, el monòleg interior. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. «Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors.» Jardí vora el mar , la darrera publicada de les meves novel·les, cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres. Desig de superació, plaer d’escriure, deixar-me creure que encara en sabia una mica, que podia anar més lluny, que els meus anhels d’adolescent no havien mort.