Mercè Rius i Santamaria - Matèria

Matèria

El grau zero de la filosofia

Assaig 49

Matèria

El grau zero de la filosofia

Mercè Rius

Universitat de València

Matèria. El grau zero de la filosofia guanyà l’any 2017 el V Premi d’Assaig «Càtedra Blasco», atorgat per la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco de la Universitat de València, amb un jurat integrat per Antonio Gomila, Gustau Muñoz, Xavier Pla, Simona Škrabec i Tobies Grimaltos.

© Del text: Mercè Rius i Santamaria, 2018

© De la fotografia de la coberta: Cristina Guzman Traver, 2018

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2018

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Coordinació editorial: Maite Simon

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

Fotografia de la coberta: Cristina Guzman Traver, Diferents, una forma d’entendre el món (2010), pasta refractària, òxids i engalbes.

ISBN: 978-84-9134-315-8

David Roch Rius

A

Lea Rius Tuset

Índex

Preàmbul

1. L’eó és una nena que juga a les bales

2. Les veritats humanes són equivocacions irrefutables

3. Llisqueu, mortals, no us repengeu

4. No es pot tocar l’arc de Sant Martí

5. Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?

6. De vegades, s’és tan diferent d’un mateix com d’altri

7. El sistema és la panxa esdevinguda esperit

8. Allò de què una cosa està feta

9. L’aigua lluita contra la seva pròpia obra

10. Quina il·lusió, allà on ni representació és donada?

11. Estem fets de la pasta dels nostres somnis

12. Totes les coses clamen en silenci

13. Si un lleó pogués parlar, no el podríem entendre

14. Foragiteu la materialitat i revindrà al galop

15. El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític

16. Noli me tangere

Bibliografia

Preàmbul

Es diu, com una mena d’evidència, que la nostra societat és materialista. Fals. Si el sufix - isme significa estima o aprovació de la cosa designada per l’arrel del mot, aleshores, som ben lluny del materialisme. Costa molt d’estimar la matèria allà on les coses duren un temps infinitament més curt que la vida del seus posseïdors. Em refereixo no només al fet que els invasius aparells informàtics estan llestos, de Nadal a Sant Esteve, per a la brossa de productes contaminants, sinó a la generalitzada fabricació d’objectes amb vista a llur immediat consum. Em refereixo també al motiu d’avergonyiment que, a hores d’ara, suposa la vellesa corporal, de tal manera que homes i dones, resistint-se a envellir, castiguen el físic en el quiròfan tantes vegades com calgui. I encara menys se’n pot dir materialista d’una societat que –equànime davant la pell i el metall– espera amb candeletes la substitució de les persones per robots que tinguin cura dels qui no es valen per ells mateixos... En fi, davant d’una tal petició de principi (que ens equivoquem en titllar de materialisme la perversió de l’idealisme) escau segurament de respondre que més val no «ser» ni materialista ni res que ens aparti per força d’assaborir altres gustos. Molt bé. Però, quan hom parla, hauria de saber què està dient. O almenys intentar-ho.

Què «és» la matèria? No ho sabem ni ho podem saber del cert, val a dir-ho. Potser hauríem d’abandonar, per tant, qualsevol recerca armada d’aquesta pretensió. O, si no, potser caldria demanar-nos per què, essent-hi com hi és sempre la matèria en tot allò que percebem, fem i diem, tanmateix no ens adonem quasi mai de la seva presència. Naturalesa humana! Quan una cosa hi és sempre, mai no la trobem a faltar, i res de què no puguem patir l’absència revesteix gaire valor als nostres ulls. Agrada sobretot a l’animal fantàstic parlar de coses que no hi són. Per això diu mentides i escriu novel·les, o vol traduir l’univers sencer en fórmules matemàtiques que li semblen emancipades, en primer lloc, del medi material –medi, no mitjà– on són escrites. De fet, el mateix naixement de la filosofia com a refús de les enganyadores aparences obeí a l’amor devers unes essències que la sensibilitat no podia copsar i al menyspreu, en canvi, dels objectes perceptibles pels sentits. Obeïa així a una sospita teòrica l’origen de la qual havia d’estar en la imaginació: la facultat de representar-se el que no hi ha. Quant al recurs metòdic o propedèutic a la lògica a tall de control de realitat –o de veritat, si el lector ho prefereix–, es fonamentà en el descuit de l’essència imaginativa del llenguatge.

Per això, des de bon principi, la filosofia ha conviscut amb la teologia; s’observa una franca tirada cap al monoteisme fins i tot entre els seus autors de l’antiguitat pagana –enlluernats per la idea de l’U. El Déu Absent ha seduït algunes de les ments més preclares de la història. Així ja no en queden gaires. Els filòsofs actuals s’han prohibit tota creença metafísica en realitats alienes que neguin la terrenal. Qui gosaria contradir-los? Ara, faríem bé tots plegats de no confondre l’ateisme amb la idolatria, ni que l’entitat idolatrada resulti tan vaporosa com l’anomenada «humanitat». I menys encara si, amb falsa modèstia, desviem el culte vers unes criatures –plançons de la tecnociència– capaces d’alçar-se enfront de llurs creadors, talment com s’alçà de bell antuvi enfront del seu l’endimoniada aspiració a conèixer d’Eva.

Matèria . El grau zero de la filosofia convida a reflexionar sobre allò de què se’n diu «matèria», atès que els pensadors de les diverses èpoques s’han limitat a pronunciar aquest nom en va, utilitzant-lo i prou en els corresponents discursos, a la manera de la casella buida –«el grau zero de la filosofia»– imprescindible per donar joc o espai on moure’s a les fitxes del tauler, això és, per al desplegament del lógos . I doncs, abocat com ho està per definició el llenguatge a superar-se –ergo, a transcendir-se–, ja ens ha arribat l’hora d’albirar, si més no, la nostra vella inconeguda just des del mateix llindar de la representació, al caire de l’innominable. Sense anar a raure a la metafísica tradicional, però sense renunciar tampoc a la defensa d’una certa transcendència, consistent no pas a somiar altres mons, sinó a veure-hi un xic més enllà de l’empedreïda sentència «l’home és la mesura de totes les coses».

1.

L’eó és una nena que juga a les bales

Dones i homes repeteixen «el temps passa». Però són elles i ells els qui estan de pas, vivint en estat de pròrroga. El temps resta.

De l’Antiga Grècia ve la idea que el pas del temps és etern. No ha canviat, no canvia ni canviarà mentre hi haurà món. Aión s’anomenava, llavors, aquesta mena d’eternitat de la temporalitat mateixa: eó. Només escau el nom d’etern a un món on tot esdevé –i s’esdevé– permanentment, sense aturar-se mai. Si el temps es congelava un sol instant, desmentiria l’eternitat del mateix canvi. 1

Així es podria interpretar actualment la interpretació feta per Nietzsche de l’escriptura esbocinada d’Heraclit, el filòsof presocràtic que, al seu parer, va trobar la millor solució al problema de les relacions entre la unitat primordial del cosmos –a saber, l’ordre de l’univers– i la multiplicitat –sovint dispersa– que hi copsen els seus habitants. La realitat, no l’experimenten igualment les diverses espècies vives o animals. Tampoc no ho fan, però, dins de l’espècie humana, els seus múltiples grups, diversos en l’espai geogràfic i el temps històric. Ni cada individu d’un mateix grup. Ara, la diversitat a cadascun d’aquests nivells és d’una altra classe que la dels altres nivells, per la qual cosa resulta impossible d’aïllar-hi elements comparatius. La multiplicitat s’escampa en tots els sentits, en una multiplicitat de sentits. No endebades, Nietzsche pensava amb ulls de filòleg. L’editor de la seva obra, Giorgio Colli, el definí com a homo scribens .