Mercè Rodoreda - Mirall trencat

Els títols que m’havia proposat mancaven de relleu. Una novel·la és un mirall. Què és un mirall? L’aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l’ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall. Sense somnis ens agermanem a L’Étranger de Camus: «Lever, tramway, quatre heures de bureau ou d’usine, repos, sommeil et lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi sur le même rythme...» Però si la novel·la, creguem el que s’ha dit i repetit fins a la sacietat, és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí, aquest mirall reflecteix la vida. Jo, en tot el que tenia escrit de la novel·la d’una família, només en reflectia trossos. El meu mirall al llarg del camí era, doncs, un mirall trencat. En trobar el títol vaig poder reprendre la novel·la. Havia passat molt de temps.

Teresa Valldaura, Salvador Valldaura, Sofia, Eladi Farriols, Armanda, són personatges importants. Però n’hi ha d’altres, aparentment a segon terme, que encara ho són més: els que realment em van donar el nus de la novel·la. Ramon i Jaume, fills de Sofia i d’Eladi Farriols. I, sobretot, Maria, filla natural d’Eladi Farriols i de Pilar Segura, cupletista. L’assassinat del petit Jaume pels seus germans (gelosies infantils complicades amb gelosies dels grans) és una de les claus —la clau— de la novel·la. Complex de culpabilitat de Maria —suïcidi— i de Ramon —fracàs— que repercuteix indirectament en els altres: Eladi, Sofia, etc.

En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d’anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi. De mica en mica han anat agafant relleu, se m’han convertit en persones de carn i ossos, completament familiars. Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat . Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats. Teresa, Sofia, Armanda, també vénen. Totes pendents de mi i jo dels seus actes. Potser me les trobaré al cel o a l’infern. El notari Riera, que ara calla, em farà retrets: «Per què em va donar una vellesa ridícula?» I jo li contestaré: «Per què no m’agraeix els moments de glòria que li vaig regalar i tantes intermitències del cor?» Vindrà la Teresa i potser, encara que al final la deteriori, em donarà les gràcies d’haver-la voltada de tantes flors i de tants brillants i d’haver-ne fet, de jove, una dona tan bonica. L’Armanda sé que estarà contenta de la seva vellesa tranquil·la, només amb una mica de mal als peus. Ramon Farriols, amarg per dintre fins a la fi, ni em mirarà perquè massa diners espatllen les persones. Eladi Farriols tindrà vergonya. Me’ls trobaré tots. La Colometa també. Em dirà: «Em vas donar penes, eren les penes de molts, algunes alegries, però a l’acabament del teu llibre et vaig donar una lliçó: encara que tot sigui trist sempre hi ha una mica d’alegria al món: la d’uns quants ocells que es banyen en un toll d’aigua. Contents...» I em trobaré amb la Cecília. «Jo no volia dormir amb l’un i amb l’altre. Jo volia saber qui havia estat el meu pare. Volia saber com era el que m’havia donat la vida, que me l’haguessis deixat veure encara que només hagués estat un moment. No volia res amb tanta de ferocitat. Per què, per què em vas negar el meu pare?» I jo li diré: «Et vaig fer amb uns ulls tristos que són els ulls més bells del món i et vaig donar una vida, jo i només jo, bona o dolenta, però una vida. I més val això que res.» I aleshores vindrà el jardiner de Jardí vora el mar i em dirà tot passejant pels camins del cel: «A la paret més alta, què vol que li planti, buguenvíl·lies o glicines?» I jo li diré: «No sigui tan innocent... no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?» Si em trobo amb el mariner de la meva Cristina sé que no em dirà res. Se’m girarà d’esquena, furiós perquè el vaig fer viure durant molts anys aparellat amb una balena. La pobreta Salamandra em mirarà mig amagada darrera d’uns quants brins d’herba. El senyor d’«El senyor i la lluna» em reclamarà modestament un pont més de debò per pujar-hi, sense desencís final. Vindran tots. N’hi ha de nous que ja s’acosten i encara no sé com seran. Me’n sento responsable? Han fet tot el que jo he volgut o alguna vegada han anat per on ells volien? No ho sé. Amb tota la meva deslleialtat he tractat d’amagar-los. No són; han estat.

La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella, portada de Viena per Salvador Valldaura, amb el peu verd i el dalt de color de rosa, les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de les nines que Ramon Farriols es va emportar quan va fugir de casa i el cap del senyor de la casa de les nines que l’Armanda va recollir i va guardar en un calaix per poder-lo raspallar de tant en tant, són uns quants elements d’una certa importància, entre molts, en Mirall trencat . I naturalment, el llorer.

Darrera de casa, quan jo era petita, el que ara és carrer de Balmes era la riera de Sant Gervasi de Cassoles. A l’altra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi. Des del menjador es veia frondós d’arbres centenaris. Ple de rossinyols a les nits d’estiu. Anava de la plaça Molina fins a l’Ateneu de Sant Gervasi, a tocar del que ara és Mitre. Al capvespre se sentien crits de paons. Aquest parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura. El jardí de tots els jardins.

Voldria parlar breument de dos temes que apareixen amb una certa freqüència en les meves novel·les: el tema de l’àngel i el tema de la metamorfosi. En copiaré els fragments. Potser tot plegat ajudarà algun estudiós que s’interessi per la literatura catalana. A Madame Louise Bertrand, de Niça, que fa una tesi sobre La plaça del Diamant , a la senyoreta Eva Bittner, d’Hamburg, que en fa una sobre la meva obra, i a Carme Arnau, de Barcelona, que també en fa una altra.

A tres o quatre anys el meu avi va dir-me que jo tenia, meu, ben meu, un àngel de la guarda. Tot passejant pel jardí, entre plantes i flors, hi pensava. Els àngels tenien ales, eren rossos i, encastats sota el front, els brillaven dos ulls blaus. Anaven descalços. Ho havia vist a les estampes. No n’hi havia ni un que portés sabates. Em passejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m’estimava; d’una manera diferent de la meva perquè ell em podia veure i jo no el podia veure a ell. Sabia com era però no podia tocar-lo. El meu àngel invisible no em deixava mai perquè m’havia de guardar. Sense que jo sentís que m’agafava de la mà sabia que de vegades em duia agafada de la mà. Aquest glop de vent entre les fulles, pensava, el fan les ales de l’àngel. Una presència. Vaig estar malalta. Enyorada. Per fer-me passar l’enyorament em duien a veure aigua que corria. Obrien les aixetes: «Mira l’aigua.» Engegaven el doll del sortidor: «Mira l’aigua.» Groga com un ciri, no menjava i dormia poc. M’havia enamorat de l’àngel. Al llit em tapava de cap i parlava baixet: T’estimo... Hauria volgut abraçar-lo i no era enlloc. Potser com una conseqüència d’aquest record, a les meves novel·les, no me n’he adonat fins ara, hi surten àngels. En Aloma . En La plaça del Diamant . En El carrer de les Camèlies . En Mirall trencat . En un conte intitulat «Semblava de seda».