Mercè Rodoreda - El carrer de les Camèlies

Здесь есть возможность читать онлайн «Mercè Rodoreda - El carrer de les Camèlies» — ознакомительный отрывок электронной книги совершенно бесплатно, а после прочтения отрывка купить полную версию. В некоторых случаях можно слушать аудио, скачать через торрент в формате fb2 и присутствует краткое содержание. Жанр: unrecognised, ca. Описание произведения, (предисловие) а так же отзывы посетителей доступны на портале библиотеки ЛибКат.

  • Название:
    El carrer de les Camèlies
  • Автор:
  • Жанр:
  • Год:
    неизвестен
  • ISBN:
    нет данных
  • Рейтинг книги:
    5 / 5. Голосов: 1
  • Избранное:
    Добавить в избранное
  • Отзывы:
  • Ваша оценка:
    • 100
    • 1
    • 2
    • 3
    • 4
    • 5

El carrer de les Camèlies: краткое содержание, описание и аннотация

Предлагаем к чтению аннотацию, описание, краткое содержание или предисловие (зависит от того, что написал сам автор книги «El carrer de les Camèlies»). Если вы не нашли необходимую информацию о книге — напишите в комментариях, мы постараемся отыскать её.

El carrer de les Camèlies ha sigut enormement llegit, però se n'ha parlat poc. ¿De què parla? D'una noia que abandona l'agulla per fer senyors i que no abandonarà mai la prostitució, ni tan sols quan té diners i una torre plena d'estàtues. Cecília Ce camina i camina per Barcelona. ¿Què busca? La identitat perduda perquè tothom li n'atribueix una. La llibertat de caminar fora del compàs que marca la norma social. Per allà on passa, les seves cames pertorben els homes i projecten fantasies sexuals. Aquesta és l'arma de doble tall de Cecília Ce. Com diu Stefanie Kremser al postfaci: «els homes i les dones, com que no tenim remei, ens fem servir els uns als altres. Que l'ús i l'abús —si cal— siguin mutus.»La Rambla on tot comença, l'Eixample on és engabiada en un pis, les barraques del Carmel on es despulla entre una xapa de zenc i un paraigua de seda… Un viatge al fons de la nit, una exploració de la intempèrie."La Cecília és una supervivent. Segueix caminant, mai no s'atura ni perd la serenitat. S'aixeca, torna a caure, continua. Al final és una veritable heroïna que ha après a conviure amb les seves ferides i que sap aprofitar-se d'aquesta nova força. Una caçadora que esdevé presa. Massa forta per morir com a víctima, fins i tot com a víctima de violacions múltiples, com a esclava sexual, com a dona amb moments de psicosi", escriu Stefanie Kremser.

El carrer de les Camèlies — читать онлайн ознакомительный отрывок

Ниже представлен текст книги, разбитый по страницам. Система сохранения места последней прочитанной страницы, позволяет с удобством читать онлайн бесплатно книгу «El carrer de les Camèlies», без необходимости каждый раз заново искать на чём Вы остановились. Поставьте закладку, и сможете в любой момент перейти на страницу, на которой закончили чтение.

Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать
El carrer de les Camèlies 1a edició 1966 1a edició en aquesta collecció - фото 1

El carrer de les Camèlies

1a edició: 1966

1a edició en aquesta col·lecció: juliol de 2020

© 1983, Institut d’Estudis Catalans, per la novel·la

© 2020, Stefanie Kremser, pel postfaci

© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

info@clubeditor.cat

El dibuix de la guarda és una tinta d’Alejandro Dardik

Disseny d’Ángel Uzkiano

Correcció d’Anna Giró i Xavier Valls

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-276-4

Quaselvol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Mercè Rodoreda

El carrer de les Camèlies

Amb un postfaci de Stefanie Kremser

El carrer de les Camèlies - изображение 2

TAULA

El carrer de les Camèlies

Postfaci de Stefanie Kremser

A la memòria de M. G.

I have walked many years in this city. T. S. ELIOT

I

Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir. Una veïna va dir que potser el meu pare era un criminal i que quedar-se una criatura desconeguda era molta responsabilitat. El senyor va deixar que les dones parlessin, em va agafar, bruta com anava i amb el paper encara enganxat al pit, i em va dur a mirar les flors: mira els clavells, diuen que deia, mira les roses, mira, mira. Perquè era la primavera i tot estava florit.

Però el més gros va ser que aquella nit va florir el cactus sense terra. Al jardí del darrera hi havia una paret escrostada amb l’arrebossat que saltava i, abans de saltar, feia panxes perquè per sota les paneroles treballaven a fer-se caus, i al peu d’aquella paret, coberta de rosers, els millors amb roses blanques, hi havia un cactus gegant. Un hivern de neu la terra es va gelar i el cactus es va morir de mig en avall i el tros que va quedar de mig en amunt va viure perquè d’amagat havia anat fent arrel en una esquerda d’aquella paret de rosers i paneroles, i aquella arrel s’alimentava de maó i de morter vell i donava vida al cactus que sortia amunt, més amunt de la paret, a tafanejar el jardí del costat. I allà dalt de tot, a la nit del dia que m’havien trobat, hi va sortir una flor rovellada de fulla a la banda de fora i blanca de llet passades les primeres fulles, amb una bogeria de cabellera despentinada a dins de tot. La van veure perquè era nit de lluna i tenien les finestres del menjador obertes —n’hi havia tres, i totes donaven al jardí de darrera que estava enfonsat i s’hi havia de baixar per una escala de pocs graons que arrencava de la cuina. La lluna i la llum del menjador queien damunt de la flor, i el senyor, que estava sopant, diu que tot d’una va dir, ¿què és allò que es veu? I amb la forquilla va assenyalar enfora i la senyora es va acostar a la finestra i va dir que era una flor, que no entenia que no s’haguessin adonat de la poncella. La primera. I jo dormia. Van agafar una espelma, van baixar tots dos al jardí, es van enfilar en una escala que van apuntalar a la paret i es veu que quan van ser a la vora de la flor van quedar com enaiguats de tan bonica que la van veure. Mentre anaven a dormir, el senyor, que es deia Jaume, va dir que potser era per la bona obra d’haver-se’m quedat que Déu donava senyal de vida fent florir el cactus que vivia de paret i de morter. I el més bonic és que aquella flor de dia dormia i només en sortia una vegada a l’any, sempre el dia que m’havien trobat, i cada any els veïns venien a veure-la i havien de córrer perquè no durava.

Abans de sopar i d’adonar-se de la flor, van passar el dia parlant de mi i ensenyant-me als veïns que tots venien a veure’m. Els uns deien que això de criatures abandonades no era gens estrany tot i que mai no n’havien vistes, però havien sentit a dir que les deixaven damunt d’un graó d’església, mai al peu d’un reixat. D’altres deien que les deixaven al torn: que la monja que les prenia no veia la mare que les deixava, i es van esgarrifar perquè el vigilant els va dir que si s’havia adonat de mi era perquè un gos negre m’estava olorant. Em van despullar ben despullada i van mirar que no tingués cap senyal de dents enlloc, i em van mirar i remirar perquè allà on m’havien deixat hi havia quedat una taca fosca. Una veïna, la senyora Rius, els va dir que devia ser una taca de sang, que potser la meva mare, quan m’havia deixat, es dessagnava, i la senyora de la casa, que es deia Magdalena, diu que deia que no podia ser, perquè si s’hagués dessagnat haurien trobat taques de sang carrer amunt o carrer avall i aquella taca era una i sola. Deien que el més estrany de tot era que quan em van agafar a coll vaig riure i que una criatura riallera no podia ser que tingués els pares dolents, que més aviat jo era un cas d’amor o de misèria, pecat de joventut, i una veïna que al cap de poc temps va morir em va agafar un peu, m’hi va fer un petó, i va dir: pobreta.

Aleshores es van posar a rumiar els mesos que jo devia tenir. El marit d’una veïna els va dir que no se’m podien quedar, que m’havien de declarar a la policia. El van fer callar dient-li que això ja vindria després, que el primer de tot era saber el temps que jo tenia. Uns deien que potser quatre mesos, altres que només dos; un va dir que li semblava que en tenia cinc, i a l’últim van quedar que potser tres mesos i em van treure el paper que duia clavat al pit amb una agulla imperdible. Era un tros de paper estripat de qualsevol manera i al damunt hi havia un nom escrit amb llapis, Cecília Ce. Deien que la lletra es veia que era escrita per una persona que no en sabia gaire, però el senyor, que es fixava en tot, els va fer adonar que Cecília estava més ben escrit que no pas Ce. I això volia dir que la persona que havia escrit el meu nom no l’havia pogut acabar d’escriure perquè es veu que quan escrivia Ce la mà li tremolava, que ho havia escrit plorant. I, per respecte, en el registre em van posar tal com anava escrit: Cecília Ce.

II

De vegades, en havent sopat, la senyora Rius venia i si ja m’havien dut al llit entrava de puntetes i em senyava del front fins als peus perquè la creu em protegís. Jo la sentia gairebé sempre, però feia l’adormit, i si algun vespre es distreia i no venia em fugia la son esperant-la. Les altres em feien una mica de por. A les tardes, asseguda al primer graó de l’escala de baixar al jardí, si feia bon temps, o darrera de la porta de la cuina, si feia fred, escoltava què deien. Les veus sortien per la finestra o se sentien lluny darrera del gruix de la fusta. Sovint parlaven dels meus pares. Un dia deien que la meva mare devia ser una artista de les que canten cançons, quatre passos endavant quatre passos endarrera, i van amb tants d’homes com volen i es troben amb una criatura sense saber qui els l’ha feta. Un altre dia deien que devia ser una marquesa que m’havia anat a tenir lluny, a la frontera, i havia dit que anava a prendre les aigües, m’havia donat a criar a una persona necessitada, havia mort, i la persona que em criava, sense diners, s’havia desfet de mi de la manera que havia pogut.

Читать дальше
Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Похожие книги на «El carrer de les Camèlies»

Представляем Вашему вниманию похожие книги на «El carrer de les Camèlies» списком для выбора. Мы отобрали схожую по названию и смыслу литературу в надежде предоставить читателям больше вариантов отыскать новые, интересные, ещё непрочитанные произведения.


Отзывы о книге «El carrer de les Camèlies»

Обсуждение, отзывы о книге «El carrer de les Camèlies» и просто собственные мнения читателей. Оставьте ваши комментарии, напишите, что Вы думаете о произведении, его смысле или главных героях. Укажите что конкретно понравилось, а что нет, и почему Вы так считаете.

x