Mercè Rodoreda - El carrer de les Camèlies

La cambrera m’anava fregant l’esquena amb una esponja groga plena de forats, més fina que el fregall vell amb què la senyora Magdalena em fregava quan em rentava a l’aigüera. Si ella estava massa enfeinada, em rentava ell. Es posava un davantal blau marí amb tres ratlles blanques a l’acabament, per no esquitxar-se els pantalons, i jo em despullava de pressa perquè la senyora Magdalena ja m’havia descordat tots els botons de l’esquena. M’agafava d’un braçat i deia: ¡de cap a l’aigüera! Ensabonava bé el fregall i em fregava l’esquena amb fúria i a mi em feia fregar-me el pit perquè deia que tenia por d’encetar-me. I m’esbandia a cops de cassó. Però de vegades deia que estava cansat i no em volia rentar. Un dia que jo havia caigut damunt de fang i que estava esgarrifada d’aquella brutícia, em va dir que Déu havia fet l’home de fang i que quan s’assecaria em saltaria tot sol de la pell.

La Maria-Cinta em va fer posar dreta al seu davant i mentre m’eixugava amb una tovallola grossa em va fer ensenyar les mans de totes dues bandes. Netes i boniques. Després em va empolvar i em va fer córrer amunt i avall perquè caiguessin els pólvors que sobraven. La cambrera reia i jo també, plena de pessigolles del vent del córrer i la Maria-Cinta va treure aquella creu de brillants d’una capsa vermella i me la va posar. Però la cadena em venia massa llarga i m’hi va fer uns quants nusos i va encendre tots els llums. Em va fer mirar al mirall: anava de terra al sostre i m’hi vaig veure de dalt a baix; però els ulls de seguida se me’n van anar cap a aquella creu de brillants que esquitxava el mirall de verd i de rosa com si fos la creu de l’alegria. A la tarda va venir la Raquel i vam prendre te de Xina amb llessamí.

Per Sant Joan les dues cosines portaven coques de cirera i de pinyons. Els veïns treien al carrer tot el que tenien per cremar i les criatures ajudàvem i uns quants dies abans anàvem per les cases del barri a demanar llenya. Feien el foc davant del nostre reixat, perquè quedava a la meitat del carrer, i a la tarda la senyora Magdalena ja començava a rondinar; deia que la casa se li omplia de fum i renyava el senyor Jaume perquè no demanava que fessin el foc una mica més enllà. Recordo que aquell any vaig sortir al jardí mentre la senyora Magdalena preparava el sopar. La claror era grisa i el carrer semblava adormit. Vaig sentir un xiulet. De darrera de la muntanya de llenya va sortir el noi del Liceu i se’m va plantar davant; amb una canyeta s’anava picant la cuixa. Es devia adonar que m’havia quedat parada perquè es va posar a riure com si es pensés que m’havia fet por. Quan li vaig preguntar d’on sortia em sembla que ni em va contestar. Ens vam asseure en el graó de l’entrada sense dir res, mirant la llenya, i a l’últim em va dir que li venien ganes d’encendre-la. I jo, no sé per què, em vaig posar a explicar-li que el primer dia que havia sortit sola havia arribat a un carrer que feia pujada i que en una torre havia vist un ocell tot blanc, amb la cresta rosa, que estava lligat per una pota i que vivia quiet damunt d’una barra de llautó. Se li coneixia que no m’acabava de creure, però de mica en mica li va venir el deliri de veure aquell ocell. No vaig saber trobar la torre ni el carrer. Després, tot caminant, em va explicar que sabia moltes dreceres per anar al Tibidabo, que hi podríem pujar, i que anava molt sovint al cementiri. Una nit s’hi havia quedat tancat expressament. S’havia amagat darrera de dues corones molt grosses perquè el guardià no el tragués. Volia veure les flames. La nit anava passant, molt negra i amb núvols que corrien, i quan ja estava cansat d’esperar les va veure: blaves i lila, amb una llengua de tant en tant, de color de taronja. Sempre que hi anava robava flors de les corones i després les llençava perquè feien pudor de cera i de mort.

Quan vam arribar a dalt de tot de l’Avinguda ens vam aturar una estona a reposar. Em va dir que es deia Eusebi. Feia una mica d’aire i l’ombra de les fulles es movia per terra. A la banda de Montjuïc es va alçar un coet. Semblava que hagués sortit del mar i va caure desfet com si un dimoni hagués esmicolat una estrella.

Entre el braç i el seient de la butaca groga de la torratxa hi tenia amagades set bales de vidre i un passador. Una de les bales era clara amb entortolligaments d’un blanc espès que no es veia ni on començaven ni on acabaven. I una altra, també clara, tenia els entortolligaments de color de pela de llimona. L’Eusebi les havia preses a un nen petit que les havia deixat a terra, dintre d’una bosseta, mentre es barallava amb una nena més gran per una baldufa verda de les que tenen corda. El passador me l’havia regalat. Les bales les hi guardava. M’havia preguntat què m’agradaria tenir que fos ben meu i jo li havia dit, un passador que brilli. Vam entrar en uns magatzems i per entremig d’unes quantes senyores que s’estaven mirant una noia que explicava com es feia per pintar-se la cara, ens vam acostar a un taulell. Quan vam sortir al carrer em va dir, para la mà, i m’hi va posar un passador amb tres estrelles de brillants. Mai no vaig saber quan ni on l’havia robat. Me l’havia de posar d’amagat perquè la senyora Magdalena el dia que el va veure me’l volia prendre.

Amb l’Eusebi érem molt amics d’ençà d’aquella nit dels coets. L’havíem passada junts a sota dels pins. Em vaig despertar abans que ell i era com si tota la vida hagués dormit a la serena. Li vaig mirar la cara; la tenia a tocar. Li vaig passar unes quantes vegades l’ombra d’un dit per davant de l’escletxa d’un ull i l’escletxa, que li brillava, no es va fer ni més gran ni més petita. Li vaig estirar uns cabells que li voleiaven i després els hi vaig aplanar amb els altres. Jo duia un vestit blau molt vell i quan em vaig aixecar vaig estirar-me de puntetes amb les mans enlaire i vaig pensar que era com el blau d’una flama. Després, amb els dos primers dits de cada mà, em vaig tocar alhora els clotets de les galtes perquè l’Eusebi m’havia dit que tenia les galtes foradades. El sol acabava de sortir i una mica de boira s’arrossegava per l’herba. Vaig estendre una mà i decantant-me una mica vaig dir: les coses són com són, perquè la Maria-Cinta sempre ho deia, i jo em volia assemblar a la Maria-Cinta. Em vaig agenollar davant de l’Eusebi i, per despertar-lo, li vaig ficar un dit a l’orella i vaig pensar que m’acostava al martellet i a l’enclusa. Perquè jo sabia més coses que no semblava. Va obrir i tancar els ulls unes quantes vegades, mig enlluernat, i ens vam tornar a mirar tal com ens havíem mirat a la nit, quan cansats de la gent i de veure voltar la roda havíem anat cap al bosc. I jo no ho volia, però va passar així. Em va fer vergonya haver-nos mirat d’aquella manera, encantats i aturats a la claror de la lluna, i per això li vaig dir que, de vegades, pensava en el que devien fer el sol i la lluna quan eren petits. Que el sol era una bola podrida que en anar-se’n deixava esquitxada tota la nit. I que la lluna estava corcada, amb cucs a tots els forats, com els morts dins dels nínxols. Rosegada com un formatge i calenta de desesperació, que es moria sense adonar-se’n com el nostre cervell. Matada per muntanyes de cucs de totes menes que no li deixarien un pam de blanc. I quan els cucs serien els amos tot cauria, i damunt de la terra s’hi aniria fent una crosta de persones i de criatures mortes aixafades. Espessa. I no em sabia treure les paraules de la boca perquè aleshores ens vam tornar a mirar d’aquella manera i només vaig poder dir que quan el sol i la lluna caurien la terra aniria voltant. Com si tot allò que lluïa en els ulls de l’Eusebi m’hagués afluixat no sé què de tibant que tenia a dins.

Però de dia no em vaig deixar xuclar la mirada. Em vaig aixecar i em vaig posar a córrer muntanya avall. Ell em cridava, i em deia que l’esperés, que aniríem al cementiri. Però jo corria cap a casa. Vaig trobar el reixat obert i pel carrer hi havia cendra escampada. La senyora Magdalena m’esperava vestida i la ràbia no la deixava respirar. Em va donar una bufetada tan forta que em va sortir sang del nas tot el dematí. Des d’aquell dia em tenien moltes estones tancada, però jo m’escapava sempre que volia per l’olivera dels veïns.