Mercè Rodoreda - El carrer de les Camèlies

A la terrassa d’aquell cafè hi havia senyores que s’assemblaven a la Maria-Cinta: de negre, escotades, amb una cama damunt de l’altra i amb aquella punta de tul blanca i arrissada que els sortia per la vora de la faldilla. Algunes, allà on se’ls feia la canaleta entre pit i pit, duien penjada amb una cadena curta una creueta o una pedra bonica. Va ser la Maria-Cinta la que es va adonar de mi i després sempre deia que quan m’havia vist havia pensat que els ulls li feien pampallugues. Es va aixecar com si l’haguessin punxada i va venir cap a mi i quan em va preguntar què feia no li vaig poder contestar perquè mirava aquella creu de brillants que no li havia vist mai. I la Maria-Cinta i el seu amic, que era alt i tenia cabells grisos en els polsos, em van dur a casa amb aquell cotxe que feia badar els veïns, quan ja em pensava que aniria cap al mar i cauria a dins perquè un home m’havia dit que si tirava massa avall cauria al mar. Que el mar vol nenes. I el senyor de la Maria-Cinta feia olor de fum de fumar i olor d’olor, i em va fer asseure a la falda, i mentre el cotxe corria i la llum dels fanals entrava i passava li vaig ficar una mà entre l’americana i l’armilla, ben amunt per sota del braç, i l’hi vaig deixar allà dintre. I la mà i jo estàvem bé.

La primera tarda que vaig tornar a pujar a la torratxa vaig veure una estrella molt grossa cap a la banda de les muntanyes. El senyor Jaume es va acostar, va mirar cap on jo mirava i em va dir que era l’estrella brilladora, la meva. I me la va fer saludar amb la mà. Aquells dies, a l’hora de la calor, llegíem al jardí i, a l’hora de la fresca, regàvem. Tenia les cames gairebé tan fortes com abans i podia saltar i córrer. Havia après moltes coses. Ja sabia els noms de tots els ossets de les mans i dels peus, i moltes nits, abans d’adormir-me, els deia i m’agradava enrecordar-me’n. Sabia de sumar i de restar i de multiplicar, però no sabia de dividir. Sabia els noms dels rius i dels mars. El nom de molts arbres. Però mai no em podia enrecordar de què era fet l’aire. Ni l’aigua. Regàvem quan el sol es ponia perquè no fes bullir la terra i matés les plantes. Semblava que s’hagués de quedar per sempre, mig encantat, a la punta de les fulles més altes de la xeringuilla que només el veien quan ja se n’anava. Jo regava les voreres, les plantes petites. Ell regava les plantes més grosses i les camèlies, tan delicades, perquè només ell sabia com s’havia de tirar l’aigua perquè no s’esbarriés la terra. Les camèlies vivien a una banda del reixat; a l’altra banda hi havia la buganvília. Les tenia dintre de bótes plenes de terra de castanyer i les bótes estaven enterrades i cobertes d’una capa de terra molt prima. Camèlies vermelles i camèlies blanques, camèlies tigrades rosa i blanc, clavades sense coll a la branca, com mortes. L’última cosa que regàvem eren els lliris de paperina, tots a la panera del mig.

Un dia que estava asseguda de nas al llibre vaig sentir que algú em mirava des del reixat. Només veia una ombra que anava i venia, però vaig estar quieta com si no me n’adonés. A la nit vaig pensar que hauria hagut de mirar qui era. Al cap d’uns quants dies em va tornar a passar el mateix, però abans vaig sentir un xiulet. Vaig alçar els ulls i vaig veure un noi. El sol em venia de cara i no me’l deixava veure prou bé. Era un noi espellingat, amb un ble de cabells damunt del front. Ens vam mirar una estona sense dir res i a l’últim, quan el vaig conèixer, em vaig acostar a la reixa i li vaig preguntar com havia sabut on vivia. Ell em va dir que aquella nit del Liceu m’havia seguit quan m’havien tret perquè m’havia vist tan petita que s’havia posat a patir per mi; que quan aquell senyor i aquella senyora se m’havien endut amb el cotxe ell s’havia enfilat al darrera. Em va explicar que havia vingut moltes vegades perquè li agradava mirar jardins petits, jardins amb casa, que ell vivia amb el seu germà gran en una barraca. Tot d’una em van cridar des de dintre i ell va fugir com si l’empaitessin.

Encara recordo que aquella tarda, quan el sol es ponia, en comptes de regar, el senyor Jaume em va fer posar un vestit net i vam anar a comprar plantes a casa del jardiner. Ens vam quedar aturats a mirar l’aparador: hi havia roses amb una banda de fulla de color de carbassa i amb l’altra banda d’un groc de ginesta. Roses amb el dintre fosc i el fora clar. N’hi havia de nanes, totes poncelles per obrir, i roses de molsa d’un color de rosa entre rosa i lila. N’hi havia una de vermella, sola i de les més vermelles, amb quatre gotes d’aigua per les fulles, com si plorés. Quan vam entrar no hi havia ningú i el jardiner va trigar a sortir. Tenia les mans brutes de terra, grosses i amb els dits mig encarcarats, però quan va agafar una flor la va agafar com si tingués por d’espatllar-la, com si l’hagués feta ell sense saber de quina manera però segur que, si l’agafava barroer, se li desfaria, i per això la va agafar fluix després d’haver-se eixugat les mans en els costats dels pantalons. La va esbullar bufant-la i la va aguantar oberta amb les puntes dels dits perquè veiéssim el color que les fulles tenien al naixement. El senyor Jaume li va dir que mai no havia pogut fer créixer vares de Jessè en el seu jardí, que potser l’aire no hi venia de la manera que les flors haurien volgut per estar contentes. Aleshores el jardiner va posar en el gerro, amb les altres, aquella flor que tenia el dintre d’una mena de color i va dir, vingui. Vam travessar la botigueta i un pati petit, vam pujar quatre graons i vam sortir al camp de les flors. Hi havia planters, plantes menudes a punt de créixer, arrenglerades fent ratlles rectes tirades amb cordill, i vam anar fins a la meitat del camp, separada de l’altra meitat per una paret espessa de boles de neu, i abans de passar aquella paret verda ja ens va arribar l’olor de la gran florida de les vares de Jessè. El senyor Jaume es va treure el barret, va deixar caure el braç contra una cuixa com si el braç i el barret se li haguessin tornat de plom, i molt baixet va dir, Déu meu...

Va comprar un roser criat rodó com una bola que tenia moltes rosetes obertes. El duia a coll i em va dir que vigilés que no hi haguessin pedres per terra perquè podria ensopegar, que les apartés, que ell no veia res. De seguida vam anar a plantar el roser al peu de l’escala de la cuina. Les rosetes eren rosades, feien poms, però eren d’un rosa que tirava a blanc en les més obertes. Naixien de color de rosa i es feien més clares per morir. I cada branca era un ram amb moltes d’obertes i amb moltes de tancades. El senyor Jaume, per mirar si havia plantat el roser ben dret, es va agenollar, va trobar que estava recte i em va fer anar a buscar el tinter. Me’l va fer aguantar i amb una cua de fulla ben sucada va esborrar el nom que el roser tenia escrit en una fusteta groga lligada a la soca amb un filferro i es va posar a escriure a la banda de la fusteta on no hi havia res escrit. M’ho va fer llegir i havia escrit: Cecília.

Moltes nits, quan feia bo, sortia al jardí a esperar la matinada. Pel rosa.

Era una monja baixeta, amb la pell de la cara groga i el nas d’avellana. Parlava amb les mans ficades a dintre de les mànigues i les hi vaig veure perquè les va treure per eixugar-se un ull humit amb un mocador molt blanc i molt ben planxat. La pell de les mans, amb les ungles arranades i netes, era del mateix color que la pell de la cara. De seguida va dir que sí, que farien el vestit, perquè tenien moltes noies recollides i el que elles volien, les monges, era feina perquè les noies poguessin treballar. Però va dir que no li demanessin el vestit amb presses perquè la feina les colgava.

El temps que vaig estar malalta es veu que ho havia estat tant que es pensaven que em moriria, i una nit que em van donar per morta perquè no em trobaven el pols i respirava més fluix que un poll, tots dos alhora van prometre a la Mare de Déu que si em salvava li regalarien un vestit de seda brodat amb or i amb pedres. Així que vaig estar salvada van començar a estalviar diners i quan els va semblar que en tenien prou van posar-se a mirar convents per fer fer el vestit, però en cap no volien brodar amb or perquè deien que no en sabien, que només brodaven lletres als llençols i a les coixineres amb cotó de brodar, i quan van trobar unes monges que podien brodar amb or, el preu que els van demanar era tan car que no van poder encarregar el vestit. Però aquella monja baixeta va dir que sí, va dir que anirien a prendre mides a la Mare de Déu, o que potser encara seria millor que demanessin un vestit vell al senyor rector i que així anirien més ben guiades, tant per les mides del coll i dels braços, com per saber la seda que calia, com per tot. Quan van tenir el vestit vell, al cap d’uns quants dies vam rebre el preu, i era un preu que estava bé.