Mercè Rodoreda - El carrer de les Camèlies

Del temps de la guerra a penes me’n recordo. Només sé que em feia alegria veure la gent gran espantada, que m’agradava passar pel mig del carrer quan tocaven les sirenes i que més que res m’agradava aquell plor que feien a l’acabament. I aquesta mena d’alegria anava barrejada amb la vergonya de la meva sang, d’haver tacat els llençols la primera nit. Amb els bombardeigs van tornar les tasses de til·la i la til·la feia olor d’arbre i de febre. A la cuina, mentre la senyora Magdalena mesurava el poc sucre que donaven, per fer-lo allargar, jo mirava i tocava aquell embolic de fulles i de flors perquè els dits em fessin olor de nit i de malaltia.

Ens havien vingut a dir que l’església de la Verge que duia el nostre vestit estava cremada, i una tarda ho vaig anar a veure. Era el pic de l’estiu. Pel carrer venia un noi milicià espitregat i brut com una guilla. Jo, aleshores, tenia dotze anys, encara que tothom me’n fes quinze, i aquell noi en devia tenir disset, o potser no hi arribava. Vaig mirar cap a l’altra banda fent el distret, però per la cua de l’ull el veia com s’anava acostant. Quan va ser a tocar em va alçar tota una banda de cabells amb la mà estesa i sense parar de caminar els va deixar relliscar pels dits. El cor em va fer un salt però no em vaig espantar gens i quan vaig ser a la cantonada em vaig posar a córrer. L’església tenia les parets encara dretes, el sostre s’havia enfonsat i tot era ple de sol. Vaig regirar pedres amb els peus. A sota d’uns maons vaig trobar una flor de lliri de fusta pintada i una cara cremada que devia haver estat la cara d’una santa. No tenia front ni celles, però se li veien bé els ulls i tenia la boca una mica oberta. Me la vaig quedar i quan vaig ser a casa la vaig ficar a dintre d’una capsa de sabates i la vaig amagar a sota de l’escala de la torratxa tapada amb un tros de cortina vella. A la nit vaig veu-re el cap molta estona, em va venir mareig i no em vaig poder adormir fins a la matinada.

El senyor Jaume passava els dematins i les tardes d’una banda a l’altra buscant menjar. Deia que els diners se li acabaven, que tot era car, que hauríem d’anar a demanar caritat, que l’única cosa bona que havia fet la guerra havia estat treure-li els gats del jardí. El dia que van bombardejar la casa de la vila, la senyora Magdalena va estar mig malalta. I jo, mentre ells dos tremolaven, amb la mà oberta m’anava alçant tota la banda dreta dels cabells, els deixava relliscar, i veia la cara d’aquell noi que se’n devia haver anat a la guerra i que tenia ulls de gos perdut. L’endemà vaig anar a seure en un banc al Passeig de Gràcia a mirar passar automòbils amb banderes. Alguna vegada pensava en l’Eusebi, que amb la guerra havia desaparegut. La Raquel havia pogut fugir a Londres amb les joies. La Maria-Cinta vivia sola en el pis i sempre tenia els balcons tancats. A l’acabament del primer estiu la vam anar a veure amb el senyor Jaume. Quan ja érem al carrer la senyora Magdalena va sortir corrent i em va treure la medalla del coll, una medalla de Santa Cecília que m’havien regalat per la primera comunió. La Maria-Cinta em va fer sortir a la terrassa. Duia aquella bata dels ametllers florits i tots els cabells deixats anar com una onada negra. Les flors brillaven rosades del mig i blanques de les vores. Jo mirava les palmeres i ells dos parlaven en veu baixa. Tot d’una vaig sentir que el senyor Jaume deia: ¿no tens fred? La pregunta em va semblar estranya perquè feia calor, i em vaig girar a mirar-los i ell li passava una mà pel braç, amunt i avall del puny al colze, a poc a poc. Per no veure’ls més vaig entrar corrent i vaig anar al bany. Em vaig plantar de cara al mirall però el bany era fosc i vaig encendre els llums. I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se m’havien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia d’ajuntar els braços endavant ben ajuntats. Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adonar-me’n em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i l’entelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veure’m com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. M’enamorava de mi. Tenia la sang, i vaig escoltar la vida de la sang, de vegades adormida vermella avall per la seda de la cuixa. Em vaig posar les mans al clatell i vaig tirar tot el pes dels cabells enlaire. La meva pell era tendra i els colzes eren tendres i el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i d’olor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era l’enamorat.

La Paulina era prima com un vímet i tenia els cabells estirats, secs i durs. Els duia tallats curts i del matí al vespre anava amb un cap que semblava el cap d’un boig. La Paulina era la minyona de la senyora Rius. La torre de la senyora Rius era més bonica que la nostra, en el jardí hi havia quatre palmeres paraigua. El reixat tenia els ferros més treballats i en els gerros del capdamunt dels dos pilars que l’aguantaven hi havia esparregueres i una atzavara al mig. A la senyora Rius el seu marit l’havia deixada amb tres fills que, quan van ser grans, la tractaven com si fos la seva promesa, li duien flors i li triaven la roba dels vestits que es feia. La Paulina tenia disset anys escanyolits i s’enrabiava de seguida, per qualsevol cosa es passava hores sense dir res i mai no es podia saber què l’havia feta enrabiar.

Quan ja feia temps que la guerra durava, la senyora Magdalena va preguntar a la Paulina si voldria venir a fregar els diumenges. Va dir que sí, però que sobretot no ho sabés la senyora Rius perquè la despatxaria si descobria que l’enganyava. Es veu que la senyora Rius volia que la Paulina li llegís vides de sants els diumenges a la tarda, i era molt ensopit; per escapar-se’n, algun diumenge deia que havia d’anar a veure la seva cosina; i no en tenia cap. El primer dia que va venir a fregar va sortir al carrer mudada, voltada d’olor de clavell, amb les mans vermelles de penellons, i quan vam haver tancat la porta va dir que li toquéssim el cor que li anava com una campana. A mitja tarda va trucar la senyora Rius. Com que la vam veure per la persiana vam poder anar al jardí de darrera, ens vam ficar al cobert de les eines i ens vam asseure damunt d’una pila de sacs. La Paulina va estar molta estona sense enraonar i a l’últim va dir que allò era la fi del món i que segurament la senyora Rius havia endevinat on era per culpa de l’olor de clavell, perquè tenia nas de gos caçador. La senyora Rius no se’n va anar de casa fins a l’hora de parar la taula i vam tenir temps de parlar de moltes coses. Em va dir que estava enamorada d’aquell noi que abans de la guerra em venia a veure de tant en tant, i que si hagués estat per ella que hagués vingut s’hauria mort d’alegria, que només el coneixia de veure’l voltar pel nostre carrer amb aquell ble de cabells damunt d’un ull i que, tot i que no l’havia pogut veure bé, estava segura que tenia els ulls bonics. Però, per ulls bonics, em va dir amb la veu molt baixa, no hi ha com els que es tenen a la vora. Abans, havia estat dos mesos seguits enamorada del fill gran de la senyora Rius i com que no podia dormir es passava les matinades enllustrant-li les sabates. Si estava tan enamorada del gran, que tenia una impremta, era perquè mai no li havia dit ni mitja paraula, que amb prou feines si la mirava quan li servia el menjar, mentre que els altres dos la mataven a pessics. A ella se li havia tallat la gana, però així i tot, amb el que es casaria de seguida seria amb el noi del xiulet; em va dir que feia molt de temps que no el veia, i si sabia on era. Li vaig dir que no i va dir, quina pena. El dia que li havia agradat més havia estat un dia que li va passar pel davant fent lliscar una fusteta per tots els barrots del reixat. Trobava estrany que un xiulet hagués pogut enamorar-la, perquè ella, de xiular, en sabia molt, en sabia amb dos dits a l’entrada de la boca i li sortia un xiulet que arribava més enllà dels terrats. Però aquell xiulet no li agradava gens perquè era com un xiulet de quan es cala foc. Aquell noi, en canvi, xiulava com un ocell i tenia el ventre enfonsat. I ella només es casaria amb un noi que tingués el ventre enfonsat.