Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

Mercè Rodoreda

Jardí vora el mar

Jardí vora el mar 1a edició en aquesta col·lecció: setembre de 2007 6a reimpressió: novembre de 2020 Edició digital: març de 2021

© Institut d’Estudis Catalans, 1967, 2007, per la novel·la

© Roser Porta, 2007, pel postfaci

© Club Editor 1959, S.L.U., 1967, 2007, per l’edició

C. Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat— info@clubeditor.cat

ISBN: 978-84-7329-269-6

Composició: AGP Disseny

Disseny de la coberta: Ángel Uzkiano

Producció de l’ebook: booqlab

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Dieu est au fond du jardin.

ROBERT KANTERS

A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d’aquesta casa me’ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me’n recordo, sóc massa vell i de vegades m’embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l’Excelsior les temporades d’estiu quan venien amb els seus amics. N’hi havia un que pintava el mar. Feliu Roca es deia. Havia fet exposicions a París i em penso que a Barcelona és conegut i que ha guanyat molts diners amb aquesta estesa de blau. L’havia pintat de totes les maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes. Verd, de color de por. I gris, de color de núvol. Marines. Deia que feia marines i els seus amics li deien que havia de fer taques que és el que agrada als americans. I se n’enreien i li deien que el mar ja hi havia hagut massa pintors que l’havien pintat; i el noi... un galant xicot amb el cabell tirant a ros i uns ulls blaus una mica adormits, com ensonyats. De vegades quequejava. Quan no li sortien els colors com ell volia: vull dir això de la barreja. I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner... Li ho deia per fer-lo content i aleshores m’explicava que quan hauria pintat el mar de totes les maneres que el mar es pot posar em pintaria a mi, assegut al sol. No me’l creia, no... Cada estiu, quan venia, jo estava content de tornar-lo a veure i em penso que ell també estava content de veure’m a mi. Sis estius... Tot plegat, sis estius, amb un hivern dolent... Una de les amigues —eren dues, i venien sempre— es deia Eulàlia. L’altra es deia Maragda. Feia de modista i havia estat mestressa de la senyoreta Rosamaria, que de jove havia treballat amb ella, i d’això els venia l’amistat. Quan tornaven del bany, al dematí, jo procurava trafeguejar per les paneres d’aquí a la vora. Per aquesta, coberta de baldirons; per sentir-les enraonar. I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners... i tant de tot... dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com l’Eugeni.

La primera vegada que els senyorets van venir va ser a començaments de la primavera, poc després d’haver-se casat. A ell ja el coneixia. L’havia vist dues vegades: quan va venir a mirar la finca per comprar-la, i una altra vegada quan va venir a veure com anaven les reformes que feia fer. Aquesta segona vegada em va dir que se’m quedava, que ja li anava bé com a jardiner. Havien fet el viatge de nuvis per l’estranger i van fer una passada curta per aquí. Moltes passejades i estones al mirador guaitant l’anar i el venir de les onades i el cel amb tot el que s’hi belluga i ben al costat l’un de l’altre i de vegades abraçats. Si era de dia, quan m’acostava, tossia per avisar-los, i encara que no és cap pecat que dos casats s’abracin pensava que els molestaria que els veiés. La Quima, la cuinera, ja va venir aquells dies. Després van agafar el costum de llogar-la per la temporada, perquè la cuinera que tenien a Barcelona a l’estiu anava a veure la família. La Quima em feia explicar tot el que feien pel jardí i jo li feia explicar tot el que feien per la casa perquè ella sabia moltes coses per la Miranda, una de les cambreres, que era del Brasil. Aquesta Miranda duia un vestit negre, tan estret per tot el cos, que el tenia prim com una serp, que més li hauria valgut anar sense. I un davantal, de punta, petit com la mà. I es feia dir sí senyor. Ara que no em podia explicar molt perquè passava poc. De vegades, el senyoret Francesc posava una oliva a la boca de la senyoreta Rosamaria i ella l’agafava amb les dentetes... Ell, es veu que n’estava com boig. La Quima em va dir que quan la Miranda li ho explicava, ella, la Miranda, que més aviat era de color de pegadolça, es tornava blanca. D’enveja, deia la Quima. Es veu que aquestes del Brasil són així. Un dia que ells havien sortit a passejar amb el cotxe, la Quima em va fer pujar a dalt, i jo tenia molta por que tornessin i ens atrapessin, i em va dir: «¡Veurà quines joies!... El senyoret Francesc és un dels homes més rics de Barcelona». I em va ensenyar moltes coses i totes va dir que eren de brillants; i un collaret, també, amb una pera verda que penjava al mig. Gent rica de debò. I confiada. Per entre les escletxes de la persiana vam mirar al jardí. La torre i les terres d’aquí al costat aleshores eren un camp d’herba i sargantanes.

Se’n van anar i van dir que pel juny vindrien amb uns amics. Em van donar les claus i em van deixar amo de la casa que, de tant en tant, havia d’airejar. Quan vaig rebre la carta que deia que tornaven, vaig estar content. Tal com m’encarregaven vaig llogar la Quima per l’estiu, i estava vermella d’alegria perquè el senyoret Francesc, a la carta, deia que li agradava molt la manera com feia els llenguados al forn. La Miranda va venir dos o tres dies abans amb maletes grosses i sense badar boca. Jo, cap a les plantes, a fora. I ella, a la pols, a dintre. Van venir per mar. Al cap de tres dies vam sentir la sirena del barquet i de seguida el vaig veure que s’anava acostant i quan va ser prou a la vora van baixar la llanxa motora i ja es van quedar a la platja perquè anaven de bany i van començar a nedar i una de les amigues es va posar a patinar per damunt de l’aigua com una figureta. Van dur un professor que els ensenyava allò dels patins i la senyoreta Rosamaria, per riure, em va preguntar si m’agradaria aprendre’n i li vaig dir que jo ja havia fet salat. Em va preguntar si tenia cap flor malalta i li vaig dir que, gràcies a Déu, totes estaven bé de salut. Van agafar la Mariona de cambrera: una noia del poble que jo coneixia de vista, molt joveneta, petita i polida com un palet.

A les nits, des del passeig dels til·lers i les moreres, mirava sovint l’habitació d’ells. Sempre m’ha agradat passejar pel jardí a la nit, per sentir-lo respirar. I quan em cansava me n’anava xino-xano cap a la meva caseta i sentia el viure tranquil de tot el que és verd i de colors a l’hora de la llum. Vaig començar a adonar-me que algú passejava pel jardí a altes hores de la nit. Em vaig posar a l’aguait i vaig veure que era la Miranda. Em va molestar molt perquè es passejava amb una branca a la mà i m’anava clavant patacades a les plantes. Una nit em vaig fer veure i la vaig escridassar de mala manera.

—¿La Miranda? —em va dir un dia la Quima—. No m’agrada. No es fiï de la gent que està desperta a l’hora de dormir. El que voldria la Miranda... però em sembla que el senyoret només té ulls per una cosa... Pot estar ben descansada la senyoreta Rosamaria.