Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

Ara que vam riure de valent.

Un dia que la Miranda els estava servint l’esmorzar, el senyoret Sebastià va preguntar-li si li agradava banyar-se, i ella va contestar que li agradava més banyar-se al riu, perquè l’aigua salada se li ficava al nas i la molestava. Tots van començar a demanar-li que s’anés a banyar amb ells i el senyoret Sebastià li va dir que ja l’aguantaria perquè no li entrés aigua al nas. La senyoreta Maragda la va acompanyar a posar-se un vestit de bany d’ella. Aquestes coses jo no les sabia de seguida. A vegades les sabia al cap d’uns quants dies, però sempre hi havia algú que me les explicava. Sembla que aquell dematí, el senyoret anava desficiat buscant la Miranda i preguntant on era a la Quima i a la Mariona. I quan va arribar a la platja ja eren dos quarts d’una. Diu que, de moment, quan va veure la Miranda amb la colla, es va tornar de color de guix. Però va dissimular tant com va poder i encara sembla que va dir alguna cosa de riure.

A la tarda, en Feliu em va trobar canviant les camèlies de les bótes.

—Fan una mena de broma que no m’agrada gens. Jo no he tingut mai gaire simpatia per la Miranda i he procurat posar pau, però tot això em molesta.

Em va preguntar què feia amb tanta terra negra i li ho vaig explicar. Em va ajudar a treure les camèlies de les bótes. Estava emmurriat. Ara que, al cap de pocs dies, es va deixar enganxar i era el primer de riure de les coses de la Miranda. Tot el dia la feien anar amb ells i van llogar una noieta del poble perquè li fes la feina. «A l’últim se n’anirà», deia la Quima; «se n’haurà d’anar per força». Jo no ho veia pas així però hi ha gent que viu d’esperances. I la Miranda es va deixar festejar pel senyoret Sebastià. Era el que tots volien. Una distracció. I la senyoreta Eulàlia un dia va dir: «Ja començo a trobar que el meu marit fa la comèdia potser una mica massa ben feta». Però es veu que era de bon acontentar i va acabar dient que més s’estimava aquella mica d’ai al cor que no pas tenir-lo allà baix sempre amb por que se’l mengés un tigre.

Tot el poble anava ple de la història de la Miranda, i eren molt criticats perquè barrejaven una cambrera amb la vida d’estiueig. Són coses que no agraden a ningú. Cadascú al seu lloc. Jo deia a la Quima: «Ja s’acabarà; es tracta d’un mal estiu, i més val no enfundar-s’hi». El cas és que al cap de dues o tres setmanes de tanta Miranda pels núvols van dir que el senyoret Francesc havia anat a Barcelona per no sé què amb el seu administrador. Jo de seguida vaig pensar que se n’havia anat per no escanyar-los. I la broma va parar una mica, però no del tot, i la Miranda encara es deixava gronxar. És clar que, sense el senyoret, la cosa era més ensopida i ells no estaven tan esverats.

Fins que un dia la Quima em va venir a veure.

—¿Que no ho sap? El senyoret Francesc fa dos dies que és al poble. Es passeja amb un cotxe de deu metres de llarg, de color de pruna. ¿I sap on viu? Ha llogat una habitació a can Bergadans.

—No m’estranya gens —li vaig dir perquè em deixés tranquil.

Aquell mateix dia em van venir a trobar en Feliu, el senyoret Sebastià i la senyoreta Eulàlia. Es veia que no sabien com començar. La senyoreta Eulàlia es va acostar al prestatge de la Cecília i va dir: «És bonic, aquest palet». No vaig contestar-li i de seguida va veure que no m’agradava que es fiqués amb les meves intimitats.

—Miri... —va començar en Feliu.

—Ja deu saber que el meu marit...

—Li voldríem demanar que vostè... que és com de la família... En Francesc fa dies que es va molestar, sense raó, i se’n va anar a Barcelona i ara ha anat a viure a la fonda d’en Bergadans... Li agrada fer bromes, però no pot sofrir que n’hi facin...

—Ahir a la nit —va dir el senyoret Sebastià, que encara no havia badat boca— el vam anar a buscar, amb en Feliu i l’Eulàlia. Li vam parlar amb molts miraments i ens va treure a empentes... ¿Per què no hi va vostè? A vostè potser li farà cas. ¡El té per tan bona persona!

Vaig comprendre a l’acte que ens volien prendre el pèl. A mi i al senyoret. Es devien trencar de riure pensant en la cara que faria en veure’m. Em va saber greu, és clar, que em tinguessin per tan innocent, i vaig estar a punt d’engegar-los a passejar. Però el mal és que, en el fons, em feien gràcia.

—Si els sembla...

Abans de pujar, en Bergadans em va fer beure una copeta d’anís. I mentre tapava l’ampolla em va fer l’ullet.

—¿Ve pel de dalt? ¿Vol dir que un dia no els tancaran a tots?

—Són joves...

Vaig pujar. Tenia el coll tot suat i el palmell se m’enganxava a la barana de l’escala. Quan vaig ser dalt, vaig trucar amb els nusos dels dits i vaig esperar una estoneta. Vaig tornar a trucar i, altra vegada, muts. Aleshores vaig pensar que el senyoret potser havia sortit sense que en Bergadans l’hagués vist i vaig tornar a baix.

—No contesta. Vostè es pensa que és a dalt i qui sap on para.

Es va rascar el clatell, que era un mal vici que tenia, i es va posar a riure sense to ni so.

—És a dalt... L’hauria vist passar; no m’he mogut de darrera del taulell...

A penes l’entenia, perquè es cargolava de riure. Quan ja em pensava que estava a punt d’escanyar-se em va dir:

—Truqui fort, que potser dorm.

Vaig tornar a pujar, vaig trucar fort i a l’últim vaig girar el pom de la porta, que estava oberta, i em vaig quedar allí plantat. Per la finestra es veia el mar tot pla i, una mica cap a l’esquerra, les copes dels til·lers i de les moreres de casa. Una mica més lluny, hi havia la barca vermella amb una persona a dins que em va semblar que era la senyoreta Eulàlia.

El senyoret Francesc estava estirat al llit, una mica de través, i els peus li sortien a fora del matalàs. Dormia amb un pam de boca oberta. Vaig entrar, vaig tancar la porta darrera meu, m’hi vaig acostar i el vaig sacsejar. Era com si sentís ploure. Aleshores vaig sortir i vaig tancar la porta amb fúria. En Bergadans, des de baix, va fer un crit:

—¡Ei, la casa!

Vaig tornar a entrar i tot just s’havia entregirat. Tenia el front cobert de gotes de suor. Com que no sabia què fer em vaig asseure en una cadira que hi havia en un racó i m’ho vaig anar mirant tot: el cobrellit de ganxet, el rentamans amb els peus de ferro, la taula amb un tinter sense tinta i un paper secant de color de rosa. Damunt de la tauleta de nit hi havia un vas i una ampolla amb un cavall dibuixat de costat. I mentre mirava el cavall, es va despertar.

De moment a penes si em va conèixer.

—¿Què fa vostè aquí? —va dir mig alçant-se amb el colze sobre el coixí.

—Ja ho pot veure...

—¿Necessita alguna cosa?

Es va asseure d’una batzegada i es va fregar els llavis amb l’esquena de la mà. Després es va abocar una mica de suc i se’l va empassar d’una tirada.

—No senyor, no.

—¿Ha vingut a vetllar-me? Si es pensa que necessito companyia... —Va posar els peus a terra i em va donar una mala mirada—: Són ben capaços d’haver-lo fet venir... ¿Qui li ha dit que jo hi era?

—Si es pensa que no ho sap tot el poble...

—Sí que tenen poca feina.

Aleshores li va agafar un atac de ràbia i va rebotre l’ampolla contra la paret. Quan va veure la gran esquitxada va remugar una mica i es veia que no sabia què s’empatollava. Em va senyalar amb un dit.

—Vostè es deu creure que sóc una criatura, ¿oi? —Es va treure un cigarret de la butxaca i es va calmar una mica—: ¿Que es pensa que tinc ganes de fer visita? ¿Què fa assegut?

—Dispensi. No me n’havia adonat. —I vaig alçar-me.

—No, no... Ja pot seure... ¿Fa estona que és aquí?

—No molta... Però com que no el podia despertar...