Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

—L’han fet venir, ¿oi? Devien tenir ganes de riure...

—No està gaire bé viure fora de casa...

—¿No? ¡Ja veu!

Em va semblar que tot allò ja feia massa estona que durava i me’n vaig anar cap a la porta molt a poc a poc.

—¿Què vol que els digui?

—Que no m’ha trobat. —Va llençar el cigarret per la finestra, se’m va tornar a girar de cara i va repetir—: Digui’ls que no m’ha trobat.

No s’ho van creure, és clar. Al cap d’uns quants dies vaig veure que el senyoret Francesc es passejava per sota de les moreres amb en Feliu. Tan tranquils. La Quima aquella tarda em va dir que en havent dinat havien marxat tots molt de pressa. Anaven a França a veure una obra de teatre que feien en un castell.

A la casa només vam quedar el servei i la Miranda, que ja no sabíem ben bé si era del servei o què. Amb la Mariona, que no ens tractàvem gaire, ens vam fer amics aquells dies perquè algun vespre venia a veure el lleó. Jo m’asseia en una cadira baixa i passava moltes estones davant de la gàbia. De vegades se’ns acostava i ens mirava com si fos una persona, i si li dèiem alguna cosa s’estava quiet com un mort. ¡Ja n’era, ja, de bonic! Jo esperava que fos el vespre per anar-lo a veure a l’hora tranquil·la. I, és clar, m’agradava més quan estava tot sol. Un dia vaig passar una branca d’arbre per entre els ferros. Ho vaig fer ben bé perquè sí, i ell va saltar. Me’n vaig anar a la quieta i no ho vaig explicar a ningú. I cada vespre, quan li posava la branca, saltava. Una nit que hi vaig anar més tard grinyolava molt trist i al punt de veure’m va callar i es va acostar a la banda de la gàbia on jo era i va fregar el cap pels barrots amb un aviciament tan gros que si no hagués estat un lleó li hauria fet una carícia de tant que em va arribar a enamorar.

Ens havíem fet tan amics que el dia que va venir la Miranda a fer nas l’hauria matada. Li vaig dir que se n’anés. No em va contestar i es va asseure a terra i em va esguerrar el vespre. El pitjor de tot és que l’endemà va tornar i en va fer una com un cove. Va ficar la mà dintre la gàbia i va agafar el lleó per una orella. Jo no me’n sabia avenir. I quan li anava a donar una patacada al braç, va estirar fort i es va posar a cridar com si s’hagués tornat boja. El lleó es va espantar i li va clavar un cop de pota a la mà. Ella va fer un bot, es va mirar la mà tota plena de sang i es va desmaiar tan llarga com era.

El senyor Bellom va tornar a venir per visitar les obres. Feia un mes que no el veia però em va donar el bon dia com si no s’hagués mogut. Tot somriures. I amb el clavell i el vestit com si els acabés d’estrenar.

—No van gaire de pressa, però m’és igual. Vull la feina ben feta.

Cada matí, si jo treballava per allà a la vora, fèiem una bona xerradeta. Un dia em va sortir amb una pregunta que no esperava.

—Aquesta noia una mica fosca que de vegades topo pel poble, ¿treballa pels amos de vostè, oi?

Li vaig dir que era la cambrera primera.

—¿Que sap de quin país és?

—Del Brasil, em penso que diuen.

Va callar, com si rumiés.

—Jo hi tinc negocis, al Brasil. Hi vaig viure un parell d’anys. Bon país, el Brasil; bon país.

Va mirar l’hora i va girar cua. L’endemà em va dir que se n’anava a Barcelona i de Barcelona a París i que de París hauria d’anar a Holanda i encara més lluny. Abans d’allargar-me la mà em va donar un puro tan llarg que, amb tisores, el vaig poder fer en tres trossos.

Al cap d’una setmana van tornar tots. La primera nit jo dormia a la teulada i el senyoret Sebastià va pujar a veure’m. Es va asseure al meu costat però jo no em vaig moure i tota l’estona li vaig veure la cara des de sota. Feia molta calor i l’aire era espès d’olor de xuclamel.

—Expliqui’m allò del lleó que va mossegar la Miranda.

Li vaig dir que només l’havia esgarrapada i li ho vaig explicar tot amb una gran paciència. Es trencava de riure i a mi, francament, em semblava que no n’hi havia per tant. Quan es va calmar li vaig preguntar com els havia provat el viatge.

Va dir que sempre havien anat a més de cent a l’hora i que tots havien estat empiocats perquè havien menjat llagosta sense mirar prim. Es veu que el senyoret i la senyoreta havien fet les paus i havien tornat a dormir junts. Pel carrer es passejaven agafats de la mà. Sembla que l’obra de teatre no havia estat gran cosa i, com que no la sentien bé, abans d’acabar-se havien anat a fer broma en un cafè.

Un dematí la senyoreta Rosamaria va venir a veure com aclaria les xeringuilles.

—¿Vol dir que no són massa velles?

Li vaig haver d’explicar que al seu temps encara feien molta flor i que tot el que necessitaven era una mica d’aclarida. Després, tot mirant les obres, va dir:

—Em sap greu que facin aquesta casa tan a prop... ens farà malbé la vista.

Vaig trobar que exagerava, perquè tothom sabia que la torre nova només tindria un pis, però com que no volia discutir li vaig dir que tenia tota la raó. De passada li vaig explicar que el senyor Bellom havia vingut a veure les obres i que havia dit pel poble que tindria dos cavalls, un per la seva filla i un altre pel seu gendre, i que els faria venir del país especial on hi ha els més bons. Em sembla que no li va fer gens de gràcia.

Abans d’anar-se’n em va donar un paquet molt ben embolicat i lligat amb un cordill groc.

—Un record de França.

I em vaig trobar amb una dotzena de mocadors.

Aquell any van trigar bastant a marxar. Les fulles ja havien canviat de color i molts arbres ja estaven pelats. Al vespre encenien l’escalfapanxes de la sala gran. El mar s’anava descolorint, cap a la tarda s’avalotava i en Feliu va plegar de pintar perquè el vent se li enduia el cavallet. Deia que no estava gens content del que havia pintat aquell estiu.

Una tarda, mentre arrencava els baldirons, que ja havien donat tot el que podien donar, vaig sentir veus a la banda del mirador i vaig veure la Mariona que parlava amb un paleta jove que es deia Mingo. Ella, així que em va veure, va dir:

—Vingui, vingui, que ens farà companyia.

—Està trista perquè s’acaba l’estiu —va dir ell.

—Ja se sap...

Els vaig deixar tranquils i vaig anar a trobar el senyoret Sebastià, que estava amb la senyoreta Eulàlia, i li vaig dir que se’n podia anar descansat, que li cuidaria el lleó molt bé. Però va resultar que se l’enduien, perquè era un obsequi que havia de fer a un parc de bèsties. Em va donar un cop a l’esquena —tots feien el mateix— i em va dir:

—Si vol, quan tornaré, n’hi portaré mitja dotzena. ¡A veure si entre tots es mengen la Miranda!

—Mentre es recordi de dur-me les llavors...

El senyoret Francesc, abans d’anar-se’n, em va fer una colla de recomanacions. I em va dir que, acabat l’hivern, faria venir els paletes a tapar goteres. I que després dels paletes vindrien els pintors perquè a l’estiu vinent volia veure la casa com una patena.

Vaig passar un hivern de mil dimonis. Els paletes, que havien de venir acabat l’hivern, van venir així que els senyorets van ser fora. Tapar les goteres va ser joc de poques taules i se’n van anar aviat, però m’ho van empastifar tot. Després van venir els pintors. S’hi van arrossegar tant com van poder i, a l’hora de dinar, els dies que el temps reia, buscaven el sol, i van trobar que prop de la meva caseta s’hi estava més arrecerat. Eren una mena de nois que no m’agradaven, molt desvergonyits. Ja sabem què passa amb els pintors: cop de pinzell i xiulada. I jo ja estava tip de tants xiulets.

Aleshores vaig dedicar uns quants dies al repòs i a pensar en les meves plantes i en uns empelts de roser i a córrer pel jardí estudiant una mica com ho havia de fer anar tot plegat. Em va tallar la tranquil·litat una carta del senyoret. Deia que volia el mirador voltat de margarides i, a banda i banda del reixat principal, dues paneres de roses blanques d’una mena que ell sabia que feien tres florides a l’any. Al capdavall de tot, després de la firma, deia que vindrien uns altres paletes, que menjarien i dormirien a can Bergadans. I deia que vindrien a fer una quadra. No em va estranyar gens.