Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

—Hi ha homes que els agraden les persones que vénen de lluny, i poder pensar en arbres i en plomes de colors; els ve més de gust... —li vaig dir. I la Quima em va dir que era boig de tancar i que em retiraria la paraula. No tan boig. La Miranda, fent el distret, posava paranys.

Vaig trigar molt a saber coses de la senyoreta Eulàlia, la que ja sabia de patinar pel mar. Era blanca de pell i negra de cabell i tenia un aire recollit. No era com la senyoreta, que escampava una mena de cosa com si fos el bon temps. Una temporada vaig pensar que en Feliu, el pintor, estava mig enamorat de la senyoreta Eulàlia, però tenia altres maldecaps amb la pintura i un dia que li vaig fer broma em va dir que les senyores amb miraments no li deien res; que a les senyores valia més que les divertís un altre i que en comptes d’un ram de roses s’estimava més un ram de... I va senyalar unes flors. «Didaleres», vaig dir, «flor senzilla». I ell va dir: «Segons quines senyores, si no vigilava, se’m menjarien de viu en viu i s’hauria acabat el pintor abans de començar».

No sé si tenia raó i ell tampoc no ho devia saber, però rèiem. La Quima, de tant en tant, em preguntava què feia la Miranda a les nits.

—No res. Volta... Mentre no em faci malbé les plantes, que faci el que vulgui.

Una nit de molta lluna es va banyar. Sense la lluna no l’hauria coneguda. Es va ficar a l’aigua corrent, com si es fiqués en un mar de tinta. I quan va sortir de l’aigua brillava com una oliva. Es va estirar a la sorra i s’hi va estar tanta estona que em vaig pensar que s’havia adormit. I l’aigua apa, apa, apa, ara vinc, ara me’n vaig... Vaig escarnir el cant de la granota, i la Miranda, res. Quieta com morta. A l’últim em vaig cansar de cantar. Me’n vaig anar a dormir i quan començava a agafar el son: rau... rau... rau... Al peu de la meva finestra. L’hauria matada. Però vaig fer l’adormit i sempre més li vaig tenir mania.

Un dia la senyoreta va venir a veure el jardí i li vaig ensenyar els planters. «¿Veu tot això tan menut?», li vaig dir. «Seran flors, i quan vostès se n’aniran ja hauran florit i no quedarà res: només granets.» La vaig deixar una mica parada perquè es veu que mai ningú no li havia explicat tan clar el que passava amb les petites plantes que es fan d’una llavor. Me la vaig mirar bé, i era maca. Tenia una cosa que jo, com que sóc jardiner, no sé si sabré explicar; no sé explicar, sobretot, coses de delicadesa... I encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l’altra. Però amb ella, vull dir amb la senyoreta, era com si només tractessis amb les flors. Em faig embolics, em sembla. Però la senyoreta m’agradava molt... per mirar-la, només. A vegades li hauria dit: «Segui, que la miraré». No vaig gosar mai, és clar. Però li ho hauria dit si no m’hagués pensat que, a més a més de creure que havia perdut l’enteniment, potser m’hauria despatxat.

—¿Fa temps que viu aquí, vostè? —em va preguntar en Feliu un dia que jo el mirava com pintava.

—¿Al poble?

—No. A la casa.

—De després de fer el soldat. En aquest jardí hi ha arbres que els he plantat jo; i no pas els més joves. He conegut dos propietaris: la senyora Pepa, que era una senyora amb un geni com un dimoni i vella com l’anar a peu, i el senyor Rovira, que era un tros de pa i que mai no es ficava en res. Però els propietaris d’ara em deixen millorar el jardí, sobretot amb flors de temporada, perquè des del primer dia em van dir que no estalviés.

—¿Li agrada el que pinto?

—Què vol que li digui... Per més que facin, a mi, el mar, m’agrada al natural.

I un dia em va dir que m’assegués, que preparava color i que volia que li digués què em semblava, perquè a ell els ulls li feien pampallugues, i em va fer fregir perquè no acabava mai amb el pinzellet. Va estar molt content quan li vaig dir que el color s’assemblava molt al color de l’aigua, sense que fos tan lleuger... I quan li vaig dir que tenia feina, em va dir que no me n’anés encara i per fer-li el compliment m’hi vaig quedar una estoneta.

La Miranda feia moltes manyagueries per conquistar-lo. Li deia que l’havia de pintar davant dels rododendrons. Ell m’havia dit que em pintaria a mi sense demanar-li-ho. I la Miranda se li posava al davant i li feia cares i posats i li preguntava com li agradava més, fins que un dia ell va dir que no tenia temps de pintar-la, però que li faria el dibuix. La va tenir més d’una hora plantada dreta i a cada moment la renyava perquè li deia que s’havia bellugat. La noia semblava de fusta, i amb prou feines si gosava respirar. Quan li va ensenyar el dibuix acabat, va fugir rabiosa perquè en Feliu havia dibuixat un gripau.

La senyoreta Maragda deia que, si ella fos de la senyoreta, despatxaria la Miranda punta en blanc. Que era maca i era un perill i que, per més que volgués, no li feia cap gràcia. Es veu que una vegada la senyoreta Rosamaria li va contestar que el perill li agradava i que ni faria res ni tenia por de res. El senyoret Francesc quan tenia la seva dona a la vora no veia altra cosa. «Sí», va dir un dia en Feliu, «ja se li veu que n’està, potser més del que jo em pensava al començar, quan allò de l’Eugeni». Aquell any van venir també uns amics francesos que tenien una nena. Vivien a la fonda d’en Bergadans, però tot el dia corrien per aquí. La nena patinava per l’aigua i la senyora de vegades es ficava a la cuina a fer algun plat especial. A mi em divertien tants anants i vinents, però m’estropellaven una mica el jardí i un dia vaig haver de dir a la senyoreta que els digués, amb bones maneres, que si volien flors em demanessin que les collís, perquè les arrencaven i em feien malbé les plantes. La nena francesa es va enamorar d’en Feliu. Vaja, enamorar... vull dir que se li va enganxar com el vesc. Tot el dia li anava al davant i al darrera i va dir que volia aprendre de pintar i el senyor francès va demanar a en Feliu si volia ser professor de la seva filla durant l’estiu i en Feliu va haver de dir que sí per no quedar malament amb els senyorets, però en el fons maleïa els ossos a la nena i al pare i a tota la cort celestial. I ja tenim la nena carregada amb cavallet i amb capsa, i el més bo de tot és que el pare s’hi ficava i donava consells al pobre Feliu que treia foc pels queixals. Em deia: —De primer hauria d’aprendre a dibuixar, aquest àngel de Déu...— Però el que volien, tant els pares com la nena, era veure colors. El dia que li ho vaig explicar, la Quima a penes si m’escoltava; va ser el dia que em va fer adonar que la senyoreta només anava amb les seves amigues. Al dematí es banyaven i, després, anaven a pobles de per aquí a la vora i s’hi quedaven a dinar. Els senyors anaven, com si diguéssim, per una banda, i les senyores per l’altra. I la Miranda va tornar a la càrrega, però amb el senyoret Francesc.

A l’acabament de l’estiu se’m va presentar el senyoret i em va dir que donarien una gran festa abans de marxar i que tragués la panera que hi havia entre les dues magnolieres. Em vaig pensar que no l’havia entès. ¿Que què diu? —vaig preguntar-li. M’ho va tornar a dir i em va costar molt fer-me passar la sorpresa.

—¿Ara que la tenim florida de lliris del Perú i de pensaments d’Holanda?... ¿Que es pensa que una panera florida és com una cadira, ara cap aquí, ara cap allà?

Però no em va quedar altre remei que treure-la i al lloc de la panera hi van posar una taula d’arbre a arbre, de deu metres ben bé de llarg.

L’endemà m’estava entretenint amb els clavellets indis i ensumava aquella olor que fan, tan amargueta, quan se’m va acostar la Quima, eixugant-se les mans amb el davantal, i la primera notícia va ser: