Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

—¿Que sopa? —Altra vegada en Feliu, que també menjava.

Li vaig ensenyar l’ampolla.

—Miri què m’han dut.

No sé d’on va sortir la nena francesa i en Feliu es va aixecar i va fugir com un coet per la banda de les nyàmeres. La nena se’m va plantar davant. —Bona dit, va dir. Es veu que ja havia après algunes paraules. Se’m va asseure al costat, muda com un peix. Al cap d’una estona va arribar el seu pare, que la devia haver buscat pertot arreu com un desesperat, i se la va endur d’una estirada. Anava vestit de cuiner i, com que era bastant gros, quedava clavat. I així que va desaparèixer, altra vegada en Feliu.

—Tindrà un disgust —em va dir.

—¿Què passa?

—Li han ajagut les carolines.

Vam anar de seguida a mirar-les. Una desgràcia diuen que mai no ve sola. Les carolines, trepitjades. I els llopins virolats. Tot era bo per llençar. Com si una planta fos una eina que si es fa malbé se’n compra una altra igual. Encara ballaven i jo anava amb tota la sang pel cap. Uns quants invitats havien entrat a la casa i per una finestra oberta vam veure el senyoret Francesc que jugava al billar amb el professor dels patins. Tres senyors, drets, se’ls miraven. El senyoret, de calavera, feia bastant mal efecte darrera del pàmpol verd. Va entrar la Miranda amb una safata de copes i ampolles de licor. Un dels senyors que estaven drets, així que ella va haver deixat la safata, s’hi va acostar i li va aixecar el davantal i ella li va picar els dits de pressa i el senyor la va deixar estar. Ella va recollir les copes buides i encara no se les va poder endur totes perquè no li cabien a la safata. Vaig trepitjar una cosa tova. Era el braç d’un convidat que s’havia adormit damunt de l’herba. I l’home va gemegar.

Va ser una nit de bogeria. Però tot va acabar bé. Quan em vaig adormir sortia el sol i la casa semblava morta. Es van passar el dia al llit.

L’endemà, mentre mirava si podia salvar les carolines i arrencava els llopins, una camioneta es va parar a l’en trada i el que anava al costat del xofer va baixar i va trucar. Va deixar molts paquets i va dir que tot estava pagat. Eren paquets plens de peus d’ànec i d’ulleres per anar per sota de l’aigua. També hi havia respiradors.

Amb el Feliu vam anar una estona al mirador. L’aigua era clara i els vèiem tots els moviments. La senyoreta Rosamaria també es ficava a dins. Al cap de quatre dies ja en sabien i anaven a torrar-se més lluny. Quan ja en van saber prou se’n van anar a Barcelona i fins l’any que ve.

Devia fer un mes que eren fora. Una tarda m’estava prop de l’entrada mirant unes plantes que no acabaven d’anar bé, tan distret que ni el vaig sentir venir.

—¿Sap si és per vendre?

Era un senyor de més de mitja edat, molt ben vestit, una mica vermell de cara i amb el cabell espès i blanc.

—Dispensi... —vaig dir tot girant-me.

—Voldria saber si aquest terreny és per vendre —el senyor em parlava de darrera d’on ara hi ha la barana de boixos.

—No li ho podria dir —vaig contestar tot tirant-me la gorra una mica endarrera. Jo sabia que el camp havia estat del vell Farreres, que havia viscut molts anys a Tarragona i que havia mort ric. Havia deixat un fill. Però aquest fill mai no l’havíem vist al poble—. Ja fa molts anys que el veig així, aquest camp... Com si no tingués amo.

—¿No sap amb qui podria parlar, per comprar-lo?

Després de molt rumiar li vaig dir el nom del vell que havia mort i li vaig explicar que potser el fill vivia i que era tot el que li podia dir. Va treure una llibreteta i es va apuntar el que jo li deia i després em va preguntar el nom dels meus amos. L’hi vaig dir, tot i que no em feia cap gràcia, i encara no se n’anava. Aleshores em va preguntar si el poble era un poble tranquil, si la gent era bona gent i tot de coses així. Quan em va haver fet cantar prou, em va dir que de jovenet havia anat a Amèrica a fer diners i que n’havia guanyat molts. Que tenia una filla molt aviciada que s’havia de casar a fi d’any i que, per fer-la contenta, buscava una propietat amb jardí vora el mar i en aquest poble.

El segon estiu van venir tots alhora. La primera cosa que vaig saber va ser que la senyoreta Rosamaria havia perdut la criatura el dia de Reis i, tot i que ja feia uns quants mesos, encara estava blanca. Les tres senyoretes passaven les tardes juntes enraonant. En Feliu pintava, però els seus mars ja eren més avalotats, com si s’hi anés empipant, i amb uns tous de pintura que semblava que posés ciment. El senyoret Francesc s’arrossegava pel jardí, però sobretot per dintre de la casa. Es pot dir que va ser l’any de la Miranda.

Aviat es van començar a ensopir i, per distreure’s, van fer venir el professor dels patins, que va arribar per terra, com ells, i també mig ensopit. Van comprar una barca vermella, de rems, perquè deien que remar era un bon exercici. I així que ho van haver dit van començar a fer excursions amb el cotxe, i no eren mai a casa.

Un dematí, mentre feia una estesa de flors trompeta i de pulmonàries, van arribar un parell de camions, amb un mestre d’obres, paletes i uns quants homes de pic i pala, i van començar a fer els fonaments de la torre nova. I quan els fonaments anaven en dansa va tornar aquell senyor que havia fet fortuna a Amèrica i que es deia Bellom. Duia un vestit de fil blanc i un clavell rosa a la solapa. Les pulmonàries creixien una mica raquítiques i les vaig canviar per veròniques amb una mica de por que, amb l’ombra que farien, no m’esguerressin les flors trompeta. El senyor Bellom anava d’una banda a l’altra fent nosa a tothom com si la torre l’hagués de fer ell en persona. El primer dia em va dir:

—¿Què planta?

—Veròniques.

Venia dematí i tarda, i sempre enraonàvem. Un dia em va explicar que la seva senyora havia mort quan els havia nascut la filla. Després, es va treure un paper rebregat de la butxaca i se l’hi va tornar a ficar: —Acabo de rebre carta —em va dir—. Només té vint anys i és l’estampa de la seva mare... Els mateixos ulls, els mateixos cabells... De caràcter s’assembla a mi... La setmana entrant farà sis mesos que es va casar.

—Jo no he tingut mai fills —li vaig contestar— i n’estic més aviat content. Ja hi ha prou desgraciats al món.

Els primers temps el senyor Bellom feia una mica de por a la gent del poble. Més endavant el van respectar; deien que era un bon home. A l’últim no en feien cas. Quan em va haver parlat prou de la filla va començar a parlar-me de la senyora i a dir-me que havia estat l’home més enamorat del món. El que li passava a ell no havia passat mai a ningú. Però era veritat que, quan parlava de la seva dona, els ulls se li posaven humits. Una tarda el vaig dur davant de l’eucaliptus, i li vaig explicar que ja era al jardí abans que fessin la majoria de cases del poble. «Aquest arbre —li vaig dir— ha vist moltes penes i moltes alegries. I ell sempre igual. M’ha ensenyat a ser com sóc amb cada fulla com una falç i cada poncella com una capsa de plom amb una flor a dintre peludeta i vermella.» El jardí aleshores era més fosc, més amagat que no pas ara. La torre del senyor Bellom, tan nova, tan blanca, amb les persianes pintades de negre i de vermell, amb el jardí despullat d’arbres, va esguerrar alguna cosa i és difícil dir ben bé el què. El dia de l’eucaliptus vaig fer anar el senyor Bellom fins a la meva caseta, amb les roques altes al darrera i els pins a dalt de tot. I li vaig dir que hi vivia d’ençà que havia fet el soldat. Tota la vida servint en aquella casa... Al terrat no hi havia barana ni escala per pujar-hi, però m’havia fet una escala de fusta jo mateix i m’hi passava les nits de calor voltat per l’olor del lligabosc i escoltant el rossinyol que hi feia niu. I gairebé sense adonar-me’n vaig anar explicant la meva història al senyor Bellom.