Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

—Diu que llogaran extres.

—¿I què són?

—Ja ho veurem. —I se’n va entornar molt capficada. La senyoreta li va dir que el dia de la festa ella no hauria de fer més que rentar i eixugar plats. I procurar, fos com fos, que no s’acabés el gel. Aleshores la torre nova era un camp perdut, amb herbota i sargantanes i aquests que fan la música: vull dir els grills. Doncs el dia de la festa estava tot cobert d’automòbils. El professor dels patins anava disfressat de lladre, amb un feix de rossinyols que li penjava de la cintura. Tots anaven disfressats. La nena francesa de papallona, groga i blava, i la seva mare de dimoni. Dos dies abans havien vingut els electricistes a posar llums pel jardí, i una setmana abans, la senyoreta Maragda, la modista, havia fet venir una colla de noies del seu taller i estaven totes al segon pis fent vestits per la festa. I tot eren anades a Barcelona a comprar puntes i llaços, i sempre faltava una cosa o altra, i la Quima i la Mariona es tornaven boges amb tota la feina que els havia caigut al damunt. Tres dies abans van començar els xàfecs. Quan en preparaven alguna... aigua a cor què vols. El mar enrabiat, en Feliu amb la sangonera de la nena francesa a sobre, els senyorets malhumorats, el professor dels patins tot el dia a can Bergadans amb el senyor francès jugant a cartes. Les noies cosint i tothom mirant el cel amb desfici. Les nyàmeres de darrera de la meva caseta estaven per terra, la llanxa motora es va deslligar i la van haver d’anar a buscar amb una barca i el professor dels patins per poc que hi deixa la pellofa perquè el mar estava com un redéu de boig. Jo me’ls passava tancat; de tant en tant mirava per la finestra i si la pluja parava una mica anava a donar un cop d’ull a veure quines desgràcies hi havia pel jardí. A la nit, gluc... gluc... gluc..., les canals. I l’última nit de pluja va ser molt gros.

De trons i de llamps, com si els regalessin. No podia dormir: tenia la finestra oberta i veia els arbres i l’eucaliptus banzim-banzam, d’una banda a l’altra. I les fulles més pobres queien per terra i al sostre se m’hi van fer un parell de goteres. A la matinada tot es va calmar i la pluja queia compassada i petita. A les deu va sortir el sol com un príncep i tot el mar es va fer blau.

La festa va començar amb un castell de focs. La senyoreta Rosamaria, quan em va venir a veure per dir-me si voldria fer el favor d’obrir les portelles dels cotxes i dir que els havien de deixar al camp del costat per no fer nosa, també em va dir que el homes dels focs podrien preparar les coses a la meva caseta. I em van omplir el menjador de capses de coets que si s’hagués calat foc tot hauria volat.

Tothom sap què és un castell de focs, és clar... però com aquell a mi em va semblar que no n’hi podia haver cap més al món. Va durar mitja hora, rellotge en mà. De margarides i d’estrelles i de rams de tots colors... Una figura eren estrelles, i van estar potser un minut encantades a dalt del cel sense fondre’s, que jo de poc que m’hi quedo perquè m’aguantava la respiració sense adonar-me’n. En Feliu em va venir a trobar.

—¿Li agrada?

—¡Quin sarau!

—¿Sap per què, tota aquesta festa?

Li vaig haver de dir que no ho sabia i aleshores em va explicar que la senyoreta Rosamaria estava embarassada i que el senyoret Francesc ho havia volgut celebrar.

—Ni que m’ho haguessin jurat.

Ens vam ajupir alhora perquè havien engegat una traca i molts coets i ens queien tot d’esquitxos de foc a sobre. En aquell moment es va presentar el senyoret Francesc, molt enfadat.

—¿Què fa vostè aquí?

—Sí, miri; badar...

—¿Que no se’n recorda que li vaig dir que havia d’estar a l’entrada? Acaben d’arribar més invitats i han ficat el cotxe al mig del jardí.

Amb en Feliu vam anar a veure el cotxe i en Feliu hi va pujar i el va dur al camp. De tornada vam travessar per entre la gent, i els músics ja tocaven i tothom ballava i vaig veure els extres sota de les magnolieres, drets darrera de la taula. Duien la pobra Quima de cap... Eren sis i anaven de negre, amb solapes lluents i més engomats de cabellera que Déu. I tot d’una em vaig recordar que havia d’estar a l’entrada i me n’hi vaig anar com un llampec i m’hi vaig quedar plantat fins a les onze. Em sembla que ja estava bé. Després vaig tornar a veure com ballaven i em vaig mirar els extres de prop. Els havien dut de Barcelona i servien molt bé tot el que els invitats els demanaven, i amb molt bones maneres. La senyoreta Rosamaria anava com de princesa, amb vels de color de fum coberts de pedres que brillaven i amb els cabells deixats anar. A l’últim em vaig cansar de tanta gatzara i me’n vaig anar al mirador, però hi havia el senyoret vestit de calavera i dos senyors amb capa de seda, i pel que vaig poder caçar parlaven de la tempesta i de la llanxa motora que havien tingut d’anar a buscar mentre tot bufava. Me’n vaig anar a la meva caseta i a la finestra de la part de darrera se sentia enraonar. Com que amb les espardenyes no es fa soroll, m’hi vaig acostar ben arran i eren la senyoreta Eulàlia i la Maragda.

—No sé què vol més... ¿T’hi hauries casat, tu?

—Quines preguntes... Però espero que passi alguna cosa.

—¿Quina cosa?

Vaig tossir sense voler i elles van callar i van anar-se’n.

Quan em començava a endormiscar, la Quima va venir a buscar-me cuita-corrents. A veure si volia fer el favor d’ajudar-les a la cuina perquè no donaven l’abast a rentar plats. Estava molt ofesa perquè no li havien deixat rostir els pollastres. Damunt la taula, sota les magnolieres, hi havia de tot. De trossos de pollastre, muntanyes. I piles de llonganissa i pernil: de dolç i de salat. I mortadel·la i tota mena de coses fines, i llagostins sense closca untats de maionesa. Els invitats deien això ho vull i això ho deixo. Si tenien ganes de servir-se se servien i si tenien mandra de servir-se els extres els servien i el xampany anava tant com en vulguis. La nena francesa en va beure una mica massa i diu que a mitjanit la van haver de portar a dormir, mig marejada, i que les ales de papallona se li van rebregar molt. Una senyora es va posar a cantar i a ballar i tothom va fer rotllo i la van aplaudir fort perquè ho feia de primera. A la una de la nit una colla es va anar a banyar i a riure. Jo vaig ajudar a la cuina tan bé com vaig poder, que no va ser molt. Un parell d’hores eixugant plats, i a l’últim els vaig dir que ja estava bé i que me n’anava a dormir perquè l’endemà la feina que tindria per adobar tots els desgavells que m’haurien fet al jardí no me la faria ningú. I quan per segona vegada començava a agafar el son vaig sentir una veu molt bonica que deia:

—Obri, obri... ¿que dorm?

Em vaig enfilar els pantalons tan de pressa com vaig poder i em vaig trobar amb la senyoreta que em duia un plat ple de menjar. —Només faltaria que vostè no en participés... I és molt mal fet que la Quima l’hagi fet servir d’eixugaplats.

Se’n va anar i al cap d’un moment vaig sentir passos damunt de la sorra i ¡pam! ¡pam! I una veu d’home que preguntava: —¿És vostè, el jardiner?

—Sí senyor —vaig dir amb la boca plena.

—Li deixo una ampolla al peu de l’entrada, ¿sent?

Vaig sortir a buscar l’ampolla, que era de xampany i sense destapar. Me l’havia portada un extra. I tot d’una sento ¡patatxap! I arrenco a córrer. Era l’extra que havia caigut. El vaig ajudar a aixecar-se i anava coix. Com que era de Barcelona es veu que no sabia caminar a les fosques.

Em vaig menjar tot el que hi havia al plat, i això que tenia més son que no pas gana. M’ho vaig acabar assegut al peu de la porta i a la claror de la lluna que es va començar a enfilar eucaliptus amunt. Havia sortit de darrera de la barana del mirador, una mica roja, com si anunciés més pluja.