Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

—Va caure ahir a la nit. I no feia vent.

I va passar una cosa: tots dos, sense voler, ens vam mirar i ens vam apamar i ens vam haver d’aguantar el riure. Vull dir que els ulls ens van brillar tot d’una i els racons de la boca se’ns van bellugar una mica.

—Va caure a pic de barana.

Es va posar a fer el distret, mig com si mirés el sostre, i va afegir:

—Feia bo, ahir a la nit.

Per no contestar-li li vaig preguntar si ja havia decidit què s’havia de fer amb les bótes. Va haver de rumiar.

—¿Quines bótes?

—Les de les camèlies. ¿No recorda que em va dir que volia les camèlies a sota de la tribuna, plantades a terra, i que jo li vaig dir que s’havia de comprar terra de castanyer?

—Sí, sí... com vostè vulgui. La meva dona també troba que s’han de treure —i quan va dir «la meva dona» es va tornar vermell—. Però diu que si han de patir, a terra, s’estima més conservar les bótes; encara que facin lleig.

Es va girar de cara a la porta, però no semblava gaire decidit. Quan menys m’ho pensava es va tornar a girar, es va treure un paper de la butxaca una mica rebregat, que de seguida em vaig adonar que era un bitllet, el va posar sota el cantell del plat de l’amanida i va anar-se’n tot dient:

—D’acord.

Em vaig molestar. Quan vaig pensar que havia de córrer al seu darrera per tornar-li el bitllet ja era massa tard. Sabia que tots anaven a la platja d’hora i que ell no baixava mai abans de les dotze. L’endemà, me’n vaig anar cap a la casa pels volts d’aquella hora segur que el trobaria llegint el diari. Vaig entrar. L’aigua del brollador, baixeta, però engegada. I el senyoret i la Miranda, abraçats.

La primera cosa que vaig veure va ser el cap de la Miranda entre l’espatlla i els cabells del senyoret. Ell estava d’esquena a mi. No sé el temps que va passar. Si poc o molt. El just per retirar-me. Mai no vaig saber si la Miranda li va dir que m’havia vist. Però tot el dia vaig tenir el cap de la Miranda davant dels ulls, com si fos un cap tallat.

I l’endemà vaig tornar-hi, amb més bon encert. Estava assegut i llegia. Així que vaig entrar, va mirar-me i em va preguntar si ja havien dut els fems. Volia dir, és clar, la terra de castanyer. Li vaig dir que no, i de seguida, perquè no em sortís amb un altre estirabot, vaig allargar-li el bitllet.

—L’altre dia li va caure això.

Va fer el desentès: —¿Què diu?

—Que aquest bitllet és seu.

L’hi vaig donar, se’l va mirar i, com si no ho acabés d’entendre, va dir que m’equivocava.

—És seu... Se’l va deixar el dia que va venir a dirme que el test havia caigut... Se’l va deixar damunt de la taula.

Va callar una estona, es veia que rumiava a cent a l’hora.

—Per la feina de collir els bocins de test...

Ho va dir tan de pressa i amb tanta fúria que me’n vaig anar de seguida sense badar boca.

A la nit, mentre prenia la fresca al peu de la porta, em ve la Quima:

—¿Que no sap què passa?

—¿On?

—Aquí. Es veu que la senyoreta, quan va saber del cert que estava d’aquella manera, va dir que no. És per això que sembla una desenterrada. Hi va haver un disgust molt gros perquè ell volia una criatura. ¡Amb la festa que van fer l’any passat! Se’n va anar tot sol, dos mesos, per aquests mons de Déu. Com si estiguessin separats...

—¿I per qui s’ha sabut?

—Per la mulata.

—Doncs no s’ho cregui.

Quan ja em pensava que s’havia acabat se’m va posar arran d’orella i amb veu molt baixa em va dir:

—La senyoreta la volia treure, però el senyoret no ho va voler; va dir que era una bona noia. I la senyoreta, per no dir-li clar el per què la Miranda no li agradava, ho va deixar córrer. ¿Com li sembla que acabarà, tot plegat?

—¿Com vol que acabi? Cregui’m a mi, i no s’hi amoïni.

—¿Vol dir que no va de debò?

Abans d’anar-se’n em va dir que havia sabut que venia el marit de la senyoreta Eulàlia.

—No sabia que fos casada.

—¿No? ¿Sap què fa? Caça lleons. Són coses de gent rica.

La senyoreta n’hi havia parlat un dia. Sembla que s’havien casat molt enamorats, però, allò que passa, amb els anys es van anar cansant. Com que s’havien estimat molt, no es van voler separar. Per distreure’s, van anar a l’Àfrica a caçar lleons. La senyoreta Eulàlia s’hi va estar un parell d’anys per fer companyia al seu marit, sempre amunt i avall de les muntanyes i travessant rius endavant i endarrera, però a l’últim no va poder més i va tornar. I es veu que eren feliços així. Es veien de tant en tant i fins i tot diu que s’estimaven. Una vegada ell anava a Barcelona i una altra vegada ella anava a l’Àfrica. I fent la llançadora ho havien pogut adobar.

No havia vist mai ningú com el senyoret Sebastià. Devia tenir uns trenta-cinc anys, molt ben portats. De vegades, quan reia, es partia i semblava que només en tingués vint. Ros de cabell i amb els ulls una mica grisos. Molt prim, molt alt, amb una arruga molt forta a cada banda de la boca, que la Quima deia que li devia venir d’estar trist a l’Àfrica tot sol i que jo estic segur que li venia de tant riure. Va portar un lleó petit i dues pells de burro-zebra que de seguida van penjar a la paret. I molta alegria. I enrenou. Van fer fer una gàbia pel lleó a casa del ferrer, amb una caseta per dormir. Era una bèstia de primera, bonica i quieta, que es menjava uns tostorros de carn molt grossos. Tenia el pèl llustrós i els ulls de vidre amb esquitxos de sol. Se’l veia una mica fastiguejat i dormia com un liró. Hi havia vespres que li anava a fer companyia una estona. M’asseia al costat de la gàbia i ell em venia a veure, em mirava, algun dia s’asseia prop d’on jo era, algun dia se n’anava a jeure ben lluny. De vegades era molt enjogassat. Bé: ja vam tenir el lleó a la gàbia, les pells penjades i molt d’estiu per endavant. El senyoret Sebastià, tot i que era caçador, nedava com un peix. De seguida vam ser amics i el primer dia que vam enraonar una estona em va dir que quan tornaria em portaria llavors i plantes d’aquell país, que eren una cosa de badar la boca. Una, sobretot, que ell no en sabia el nom i que era com un gira-sol de color de foc que si un el mirava massa estona seguida es tancava.

Quan encara no feia quinze dies que havia arribat, una nit em va venir a buscar i em va dir que el seguís si volia riure. Ens en vam anar cap al darrera de la casa i ens vam aturar sota el balcó del professor dels patins; per damunt de la barana penjava una corda molt llarga i encara em recordo que els pitospòrums florits feien una olor que cargolava. «Ajudi’m a estirar la corda», em va dir en veu baixa. Ens hi vam posar tots dos; de moment va costar una mica, però després la corda va lliscar de pressa fins que tot d’una es va entrebancar. «¡Estiri amb fúria!» A dalt van començar els crits. «I ara, ¡corri!» I vam córrer fins a casa meva i quan vam ser dins li vaig preguntar què havia passat. Es veu que havia entrat al dormitori del dels patins quan el dels patins ja dormia, i havia lligat la corda als peus del llit. «A la quieta, com els negres quan cacen el rinoceront». I els crits els havia fet el dels patins quan s’havia trobat al balcó amb llit i tot. L’havia despertat el sotrac que havia fet el llit en el moment d’entrebancar-se amb el marxapeu.

El senyoret Sebastià era el més gran de tots, perquè els altres encara eren mig criatures, però era el més divertit. Hi havia dies que semblava boig. Una altra vegada em va venir a buscar a les dues de la matinada. «Agafi la màquina», em va dir; i em va donar una màquina de retratar. Duia pantalons curts i anava descalç. Vam arribar a la casa a les fosques i quan vam ser dins va encendre una llanterneta per poder pujar les escales. Al replà ens vam aturar davant de la porta de la senyoreta Maragda. «Aguanti el magnesi i doni’m la màquina.» Em va dir que amb magnesi s’espantarien més. Vam obrir i pel balcó, que estava de bat a bat, entrava una mica de celístia. Aleshores el senyoret Sebastià va tornar a encendre la llanterneta per veure bé la situació i va retratar la senyoreta Maragda que va fer un crit d’esglai i es va asseure al llit. Quan la va tenir retratada la va calmar amb bones paraules, perquè estava que bufava, i la va fer venir amb nosaltres. I tots tres vam anar a l’habitació d’en Feliu. Roncava. El va començar a marejar amb la llanterneta; i en Feliu, que estava una mica de costat, es va ventar amb la mà com si volgués fer fugir una mosca. I es va girar de panxa enlaire. El vam retratar adormit. Quan ja érem prop de la porta vam sentir que deia baixet: «Animals». I així els vam anar retratant tots. La que es va enrabiar més va ser la senyoreta Eulàlia perquè estava desperta i llegia, nua de pèl a pèl. Es va enrabiar tant amb el seu marit que li va tirar una ampolla d’aigua pel cap; i després ens va empaitar, però amb mala idea.