Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

En Cosimo Gaci o Antonio del Corral, però sobretot en els poemes èpics de Méndez de Vasconcelos i Pérez de Culla, s’adverteix un recurs habitual de l’apologia al voltant de l’expulsió. En el 711 la península Ibèrica havia sucumbit a les hordes musulmanes, que havien portat l’oprobi i la vergonya al poble visigot i el càstig de Déu pels reprovables actes d’en Roderic. Però en l’infinit amor envers els seus fills, la divinitat havia volgut que els últims cristians resistissen, i iniciassen així la recuperació del territori per a la fe catòlica. Els grans monarques lligats a la llegenda de la «reconquesta» desfilaran així entre els folis de les apologies, fins arribar als Reis Catòlics, on semblarà haver-se assistit al final d’aquella guerra de recuperació. Però com els apologistes s’afanyaran a assenyalar, la «reconquesta» no havia acabat en realitat, perquè quedaven els moriscos, i no havia estat sinó Felip III qui els havia expulsat. D’aquesta manera amb el desterrament el monarca aconsegueix identificar-se amb el mite fundacional dels regnes peninsulars, amb els seus sants i herois, fent-se creditor del títol d’últim gran conqueridor, de forjador de la nació ibèrica tal com ho concep Méndez de Vasconcelos, de monarca universal en el pensament de Cosimo Gaci. El mite de la restauració d’Espanya està complet. Com dirà Blai Verdú, «tres perdieron España, Rodrigo, Cava y Julián, y tres la redimen, que son Felipe, Margarita Reyna y Lerma». 74 Trobar un exemple més clar d’aquest procés simbòlic és difícil, però si queda cap dubte del que s’ha dit els apologistes adverteixen. Felip III és el gran monarca, i l’expulsió la gran obra, i no és mentida, perquè ells ho van veure amb els seus propis ulls.

En diverses ocasions hem assenyalat com el valor d’aquestes apologies rau no tant en la seua qualitat literària com en la riquesa d’informacions directes que donen del procés d’expulsió. Però aquesta asseveració, que no deixa de ser certa i així és declamada pels seus autors, amaga també un dels principis essencials sobre els quals s’assenten aquests escrits. Tot i que des de la perspectiva de la historiografia actual classifiquem aquestes obres com apologies, els mateixos apologistes fugen d’aquesta consideració, perquè malgrat el fantàstic i sobrenatural dels miracles que es van seguir en la decisió i execució de l’expulsió, res d’això és exageració, perquè ells són testimoni fidel de la veracitat de tot allò, i van estar allí i ho van veure amb els seus ulls, element fonamental per a la historiografia de l’època. Ja s’ha comentat com Antonio del Corral declara que el que es llegirà en la seua Relación és la veritat, «pudiéndola yo manifestar y publicar con mejor título que muchos, por averme hallado en la ocassión haziendo el oficio de tiniente de maestro de campo general», i una cosa molt semblant aclareix Méndez de Vasconcelos en dir que:

A mucho arrisca el crédito estimado,

El que escribe las cosas que no vido,

Pues pudo fácil ser de otro engañado,

Que en dezir la verdad no fue cumplido.

Que escribir lo presente, y lo passado,

Por relación, y sin certeza, ha sido

Causa, que en escritores ponga mengua

La cortadora, libre, y mordaz lengua.

Y bien se han visto en esta historia mía

Varias, y desconformes relaciones,

Que a no averlas visto, quedaría

Metido en confusión de obligaciones.

Aquel, que en la verdad de otro confía,

Con variedad tan grande de opiniones,

Pierde reputación, y sólo aspira

A dar un alma al cuerpo de mentira.

El vincle de la veracitat tanca així els respectes d’aquests escrits, que es presenten en tot moment no com a ficcions —i gran part dels poemes èpics ho són—, sinó com a cròniques audaces d’esdeveniments certs i extraordinaris. El rei, la pàtria i la fe apareixen així indissolublement units, formant un tot coherent d’implicacions polítiques, tan evidents com clars estan els termes d’aquella justificació. Els moriscos eren uns heretges traïdors, mereixedors de la sort que havien corregut i és que, com en cap altra part com en les apologies de l’expulsió, es poden observar expressades amb tanta llibertat i aferrissament les crítiques contra la comunitat morisca.

Les referències són tan nombroses, i inherents als textos que ací es recullen, que sobren els exemples. Aquesta comunitat, transformada en un sol morisc arquetípic, perquè tots són un, és identificada amb l’enemic a batre, bé siga el descendent dels antics invasors o simplement l’altre . En la construcció del mite, el monstre s’animalitza, es cosifica, es vitupera i, a la fi, es deshumanitza, es diu que és massa nombrós, que és massa ric, que és massa perillós. L’assimilació s’ha intentat, però tot pacte és impossible a causa del seu comportament. La conversió no existeix, i atès que no s’ha pogut desterrar «el morisc», s’expulsa la persona, no sense objeccions cristianes. Perquè el que es vol deixar clar des d’un principi és que ni el rei ni els seus ministres haguessen volgut fer-ho, però s’hi han vist obligats perquè el mateix morisc ha demanat que l’ataquen, amb el seu comportament, la seua insolència i, en darrer terme, amb la seua traïció. 75 Els apologistes parteixen així d’una postura ideològica preconcebuda, dirigint el text en una direcció coneguda i esbiaixada, destinada al fi que es persegueix, perquè com assenyala Manuel Ruiz Lagos, «la historia que se canta es la desgracia, que no triunfo, de la nación morisca, el espíritu de epopeya queda reservado para aquellos que logran la victoria y restablecen el esplendor del linaje». 76

Però tampoc hem de caure en l’extrem. Els escriptors de l’expulsió dels moriscos van ser conscients de l’exageració, però tampoc treballaven a sou del rei. En la poètica i narració del Segle d’Or, i en especial a partir de 1610, el gust per l’ús de la gesta militar com a base per a la composició literària va ser una constant. El mateix Góngora cantaria una Oda a la toma de Larache , i Lope de Vega portaria al teatre El Brasil restituido . La perspectiva de les modes literàries no s’ha de deixar mai de considerar, com tampoc un element primordial en les composicions d’aquest període, a saber, el concepte de «la religió i el profit». El tema del triomf basat en la fe serà repetit fins a la sacietat en aquests anys, i no sols utilitzat pels apologistes de l’expulsió, que no fan sinó inscriure’s dins d’una tendència més general i coneguda. 77 D’aquesta manera el lector d’aquestes obres no s’ha d’aproximar a elles amb idees preconcebudes, perquè contenen una riquesa de matisos molt més gran del que la seua façana dóna a entendre.

CRITERIS D’EDICIÓ

La present edició va nàixer de l’interès per agrupar diferents obres literàries centrades en l’expulsió dels moriscos que, per la seua limitada extensió, difícilment haguessen pogut comptar amb una publicació per separat. En origen es va plantejar la inclusió d’un setè treball, corresponent al manuscrit anònim Mss/10577 de la Biblioteca Nacional de Madrid, però del seu estudi detallat es va desprendre el fet de ser una còpia parcial del llibre X de la Década de Gaspar Escolano, per la qual cosa finalment hi ha estat rebutjat. Pel que fa a l’ordre d’aparició de les obres dins d’aquest volum, s’ha preferit prescindir de l’ordre cronològic de composició i disposar-les de manera que es facilite una lectura més comprensible i coherent, d’acord amb el contingut de cadascuna d’elles. D’acord amb aquest principi s’ha col·locat en primer lloc la Relació de Maximilià Cerdà de Tallada, ja que constitueix el relat més breu, però també desapassionat, de tots els que s’inclouen. A continuació figura la Relación del rebelión d’Antonio del Corral, que aborda d’una forma senzilla el procés d’expulsió i facilita un aproximament més preparat a la molt més complicada Liga deshecha de Méndez de Vasconcelos. Després d’aquesta última s’insereix l’Expulsión de los moriscos rebeldes de Pérez de Culla, ja que en centrar-se a abordar la reducció dels últims moriscos del regne de València tendeix a completar cronològicament el desenvolupament dels esdeveniments llegits amb anterioritat. Darrere se situa el Diálogo de consuelo . El seu contingut es deté a caracteritzar la situació immediatament posterior a l’expulsió, i les seues conclusions i judicis de valor semblen ser el colofó més adequat possible. En darrer lloc s’ordena el Ragionamento de Cosimo Gaci, en aportar un exemple de la projecció de l’expulsió en l’àmbit international. Pel seu contingut eminentment justificatiu tal vegada podria haver figurat en primer lloc, però donada la dificultat de l’idioma s’ha preferit desestimar aquesta possibilitat.