Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

Anys després, en la seua Corónica , Jaume Bleda va recollir un comentari de Fonseca sobre el poc ofici que havia tingut Gaci en la traducció de la Justa expulsión , argumentant que la seua manca dels coneixements sobre la realitat morisca el privava del judici necessari per a escometre aquella empresa, opinió que es justifica en algunes de les idees introduïdes en el Ragionamento.72 La veritat és que Gaci va demostrar moure’s amb bastant poc encert en afirmacions com ara pretendre que els moriscos acabassen per aculturar i reduir Berberia a la fe catòlica. La idea del morisc com a missioner de Crist a Àfrica entrava directament en contradicció amb el nucli fonamental sobre el qual s’havien assentat i assentarien la resta d’apologies, açò és, la manca d’assimilació i la contínua resistència dels moriscos a abandonar els seus usos i costums. Més enllà de tot açò, l’afirmació de Gaci obria el debat de la vertadera conversió dels expulsats, demostrant una certa manca d’experiència respecte a la resta d’apologistes de l’expulsió.

Però la veritat és que l’objectiu últim de l’italià radicava més a oferir un escrit laudatori de la persona del rei que no a justificar les seues decisions. El tractament de l’expulsió sorgeix així en part com una excusa apropiada sobre la qual articular la veritable apologia que es pretén, açò és, la de mostrar a Felip III com un monarca universal, un rei insuperable a qui Déu ha concedit el govern del món. Aquest principi queda, si és possible, millor demostrat en la segona composició que Gaci va incloure en l’enquadernació del manuscrit, eliminada del present volum, i que porta com a títol Ragionamento di Cosimo Gaci d’intorno all’essortare la Maestà Sua alla pace co’ Principi d’Italia, e alla guerra con gli indefeli . En aquest nou escrit la identificació de Felip III com a príncep italià i universal és més evident, però la veritat és que, malgrat la seua més que declarada intencionalitat, Cosimo Gaci no va aconseguir la publicació del Ragionamento , bé per la seua curta extensió, bé perquè la seua justificació no estigués ben travada, bé perquè tal vegada Fonseca utilitzàs les seues influències per a frustrar la seua impressió. Siga com siga aquesta obra va quedar en l’oblit, i se’n distribuïren només algunes còpies manuscrites entre un cercle, d’altra banda, reduïdíssim. En tot cas, el final que va tenir el manuscrit de Gaci no li resta ni una mica de valor ja que constitueix, d’una banda, el darrer i desconegut escrit d’aquest autor, d’una altra, demostra l’interès i projecció exterior del procés de desterrament i, sobretot i per damunt d’altres consideracions, afegeix un nou títol a la literatura apologètica de l’expulsió dels moriscos.

TRETS TEMÀTICS

Tot i que cadascun dels sis documents que ací es recullen és el reflex dels interessos i capacitats personals de cada autor, existeixen en ells trets temàtics comuns que ens permeten realitzar algunes reflexions generals al conjunt d’aquesta edició, sent el primer d’ells la consciència que una majoria d’ells té de les seues pròpies limitacions. Enfront dels grans discursos de l’expulsió i l’ofici emprat per altres autors, els escriptors d’aquests relats declaren, menys en el cas de Maximilià Cerdà de Tallada i Juan Ripol, l’escàs enginy amb què han compost els seus treballs. Antonio del Corral adverteix que la força de la veritat és l’única causa que l’ha animat i mogut «para que, con tan corto talento y flaco caudal como el mío, determinase en defensa de ella escribir esta breve relación», mentre que Juan Méndez de Vasconcelos assenyala que el seu poema èpic s’ha «forjado de la pobreza de mi ingenio» i, igual que del Corral, després d’haver robat el temps per a això a les seues ocupacions habituals. Els dos soldats busquen l’aprovació del seu treball en el mèrit de no ser escriptors avesats però almenys sí voluntariosos, el mateix que Vicent Pérez de Culla, qui diu que «no dexa de tener algo de temeridad intentar sacar a luz los partos de mi entendimiento, en tiempos que la Poesía goza tan superior estado, que no admite medianía alguna, pues todo lo que no es valiente, todo brillante, ni se admite, ni se estima».

Però encara que la lectura posterior d’aquestes obres pogués corroborar al lector el que s’ha dit pels seus autors, identificar aquests passatges com un mer exercici d’autocrítica seria un error. Les acusacions que es dirigeixen i la humilitat que assumeixen en definir-se tots com a escriptors mancats d’habilitat, amaguen en realitat una autoafirmació personal, construïda sobre la base del sacrifici que han estat disposats a córrer en benefici de la veritat, de la memòria i, sobretot, per l’obligació que s’entén tenen envers el rei. En efecte aquests autors es mostren decidits pel zel que en ells desperta el servei de la Corona. Vicent Pérez de Culla assenyala que «obligaciones alentaron la flaqueza de mi talento, no obstante el conocimiento que de mí propio tengo», i Cosimo Gaci s’escuda en què amb el seu discurs la ciutat de Roma podrà «con più agevolezza haverne aperta la via al giuditio e accompagnarla con l’applauso di quelle lodi, che saprà fare meglio di me, e che la debilezza del mio ingegno conformi alla sua grandezza non sà ritrovare». L’expulsió dels moriscos valencians ha estat un gran esdeveniment, però abans que res ha estat una victòria del rei que l’ha duta a terme, és a dir, Felip III.

Juan Méndez de Vasconcelos utilitza un bon nombre de passatges de la Liga deshecha per a exaltar els grans fets de la família del duc de Medina Sidonia, protector de l’obra. Antonio del Corral no deixarà mai de lloar l’ofici d’Agustín Mexía, i l’admiració de Pérez de Culla per Simeón Zapata és manifesta. Però per damunt de l’afalac sempre a causa dels mecenes, patrons i amics que han col·laborat a traure a la llum aquestes edicions, subjau l’encomi cap a la figura reial. Cosimo Gaci planteja al llarg de tot el seu treball i des de la dedicatòria, l’absolut protagonisme de Felip III, la glòria «non è d’una sola vittoria, ma d’un’impresa nella quale si contingono molte vittorie; poichè nello scacciamento de’ Moreschi tante volte è rimasa ella vittoriosa, quanti per mezzo delle loro malvagità poteva rimaner vinta».

Al començament d’aquest estudi s’ha assenyalat com Felip III va buscar en l’expulsió dels moriscos la forja de la seua identitat i la del seu regnat a través de la instrumentalització del procés de desterrament d’acord amb la tradicional política religiosa de la Casa d’Àustria cap a les diferents formes d’infidelitat i heretgia. En aquest sentit, l’estudi del treball dels autors apologètics es demostra fonamental, ja que ens mostra el moment en què comença a construir-se aquesta nova identitat simbòlica del poder del monarca. Felip III es presentarà ara com l’elegit, la persona a qui la divinitat tenia reservada la més alta glòria entre els homes:

Sucédele Felipe, gran Monarca,

Tercero en nombre, sin primero y solo,

Cuya fuerça, y poder ciñe y abarca

A quanto alumbra con su rayo Apolo.

Del diluvio presente ha sido el arca,

Reparo cierto del Morisco dolo,

Puerto seguro, que en tormenta grave

Por Dios repara la Christiana nave.

Con clara fama de inmortal memoria,

Su nombre quedará alto y sublime,

Ganando con valor palma y vitoria,

A aquellos que la dura tierra oprime.

El triunfo ha de llevar, la honra y gloria,

Que en el futuro tiempo más se estime,

Pues de España destierra al Moro rudo,

Que sus abuelos, ni su padre pudo.

Fragments semblants a aquest de Méndez de Vasconcelos poden trobar-se en Antonio del Corral o Pérez de Culla, però encara que de manera diferent, tots assenyalen un mateix principi. Mitjançant el sacrifici i grandesa de l’expulsió, Felip III hauria aconseguit emular i fins i tot superar els seus avantpassats, no sols per la gran victòria collida, sinó per haver executat una decisió que altres grans monarques no s’havien atrevit a prendre. Segons recull Luis Sánchez en la Vida y muerte de doña Margarita , l’èxit en l’expulsió dels moriscos va ser atribuït, des d’un primer moment, a la mediació de sant Jaume, motiu pel qual es faria un jubileu pleníssim el 1611 i fins i tot es plantejaria la possibilitat que la família reial al complet peregrinàs fins a Sant Jaume de Compostel·la per a donar les gràcies a l’apòstol. 73 Però aquesta atribució no era ni de bon tros gratuïta, sinó la pedra de toc de tota una nova construcció propagandística al voltant del monarca. Després d’ella, el concepte nacional de «reconquesta» era la clau.