Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

E l desterrament morisc valenciàen la literatura del segle XVII(els «autors menors» )

f onts històriques valencianes 45 .

E l desterrament moriscvalenciàen la literaturadel segle XVII(els «autors menors» )

Edició a cura de

Manuel Lomas Cortés

Directors de la col·leccióAntoni Furió i Enric Guinot

Aquest treball ha estat elaborat a l’empara del projecte del Ministeri de Ciència i Innovació «El gobierno, la guerra y sus protagonistas en los reinos mediterráneos de la Monarquía Hispánica» (HAR2008-00512).

© Manuel Lomas Cortés, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Disseny de la col-lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Pere Oromig i Francesc Peralta, Expulsió dels moriscos , 1613

Maquetació: Publicacions de la Universitat de València

ISBN: 978-84-370-8294-3

Estudi introductori

EXPULSIÓ I PRODUCCIÓ LITERÀRIA

L’edicte d’expulsió dels moriscos va ser publicat a la ciutat de València el 22 de setembre de 1609. Al llarg dels tres mesos que van seguir a aquell anunci, vora cent vint mil persones van ser compel·lides a deixar les seues cases i abandonar el territori rumb al desterrament. Molts van acceptar el passatge gratuït a Berberia que el rei els oferia a bord de les seues esquadres, mentre que altres van preferir contractar algun dels nombrosos mercants congregats per a l’ocasió i triar així el seu destí, ja fos a port cristià o musulmà. D’aquesta manera una gran majoria dels moriscos es va embarcar pacíficament i sense oposar resistència, encara que també n’hi va haver que es van rebel·lar, fent-se forts a les muntanyes de la vall de Laguar i la mola de Cortes entre els mesos d’octubre i novembre d’aquell any. Amb poca o cap possibilitat de resistir a l’avanç dels terços italians desembarcats a Vinaròs, Dénia i Alacant des de final de setembre, els rebels van ser derrotats el 21 de novembre i obligats a embarcar-se al llarg de les setmanes següents, per la qual cosa abans de la celebració del nadal el procés va poder donar-se per conclòs. Només un grapat de fugits de les derrotes patides a Laguar i Cortes van poder escapar de les urpes dels terços i la Milícia Efectiva del Regne, i passaren a portar una vida clandestina i oculta entre les muntanyes. Assimilats als usos bandolers, aquests homes s’encarregarien de projectar el problema d’una expulsió incompleta al llarg dels anys successius i fins al seu estranyament definitiu, succeït al començament de 1612. 1

Pel seu significat i extensió, els esdeveniments que havien envoltat el desterrament morisc valencià van ser objecte d’un interès sobtat i general. Es tenia consciència d’haver assistit a un fet extraordinari, de profunda transcendència, que s’estenia ara a la resta de les corones d’Aragó i Castella i que, per tant, mereixia ser estudiat i conegut. 2 En el segle XVI la qüestió morisca havia esdevingut un tema popular i repetit de la literatura, però el que ara es pretenia era escriure el seu epíleg, el desenllaç d’una realitat que arribava a la seua fi per a donar pas a quelcom nou i desconegut, on no cabia ja la por a l’apassionament desmesurat i el menyspreu obert que, anys enrere, haguessen pogut comportar la imposició d’una cautelosa censura. 3

El dominic Jaume Bleda coneixia bé aquell extrem. Detractor aferrissat dels moriscos i convençut defensor de la idea de l’expulsió, el 1601 havia vist com la seua Defensio fidei in causa neophytorum, sive Morischorum Regni Valentiae, totisque Hispaniae era censurada pel Consell Reial a causa de la polèmica que hauria pogut suscitar la seua publicació en castellà. Dos anys més tard era el papat qui reclamava a la Cort espanyola que aplanàs l’eixida del dominic de Roma. La Defensio Fidei també havia estat censurada per la Inquisició romana, i la presència de Bleda era vista amb incomoditat. Malgrat comptar amb les simpaties d’importants personatges de la Cort i, per damunt de tots els altres, del poderós duc de Lerma, Bleda es veuria quasi marginat en els anys posteriors i fins a 1609 quan, amb l’inici de l’expulsió, tot va canviar. 4 La Defensio Fidei va obtenir l’autorització reial al novembre d’aquest mateix any, i el 1610 seria finalment publicada a València acompanyant-se d’un nou escrit destinat a justificar l’expulsió, l’anomenat Tractatus de iusta Morischorum ab Hispania expulsione.5

El procés que havia dut a acceptar aquell escrit abans censurat era el mateix que havia propiciat l’expulsió. Després de superats els primers deu anys de regnat la política exterior de Felip III i el duc de Lerma no havia donat els resultats esperats. La firma dels diferents tractats de pau i treva —sobretot el subscrit amb els rebels flamencs— en llaor de la denominada Pax Hispanica, no sols no emmudia les critiques a la forma de govern —açò és, a la privadesa del duc de Lerma—, sinó que deixava entreveure seriosos problemes de coherència ideològica amb la política fixada pels Àustria des de feia decennis. L’expulsió dels moriscos va nàixer, així, com la gran resposta política i religiosa d’una monarquia en hores baixes, aquella capaç de silenciar les veus més crítiques i projectar alhora la imatge de Felip III com a paladí de la fe catòlica i assot de l’heretgia. L’expulsió dels moriscos havia de forjar la imatge i record de Felip III, seria el gran fet del seu regnat i, en aquest nou context, tot aquell escrit que exalçàs la seua glòria i la de les armes espanyoles, tota aquella obra que relatàs la perfídia dels moriscos, i el desinteressat sacrifici que el rei havia assumit a major glòria de la catolicitat i de la Casa d’Àustria, seria ben rebuda. El temps dels apologistes havia arribat, i Jaume Bleda, com molts altres, es beneficiaria d’aquella nova conjuntura. 6

Però les apologies de l’expulsió encara tardarien un temps a aparèixer. La decisió adoptada pel rei havia estat inesperada, i els seus resultats a València no eren del tot ben coneguts. La Defensio Fidei va sortir ràpidament a València perquè Jaume Bleda no va tenir interès, malgrat la inclusió del Tractatus , a afegir al text original de la seua obra una crònica profunda dels esdeveniments que s’acabaven de viure al regne —ho faria anys més tard, el 1618, en la molt més extensa, encara que de significació diferent, Corónica de los moros de España —. 7 L’aparició de l’Expulsión de los moros de España revestiria un mèrit major. El poema èpic de Gaspar Aguilar, compost de vuit cants i cinc-centes setanta-tres octaves, rebria el permís de publicació al juliol de 1610 per la qual cosa, atenent a la seua extensió, la seua redacció va haver d’iniciar-se pràcticament al temps en què els moriscos eren embarcats. Primer en el seu gènere, aquest poema avançaria —com en el cas de la justificació teòrica la Defensio fidei — molts dels temes i idees després repetits per altres autors. 8 Però el cas de Gaspar Aguilar, per la rapidesa amb què va aparèixer el seu escrit, sense atendre la qualitat dels seus versos, va ser exceptional, sobretot si es compara amb la decisió adoptada per altres autors de retardar la publicació dels seus treballs, en principi completats, amb vista a incloure nous capítols en què es justificàs i se sintetitzàs l’expulsió. Així sembla, almenys, que ho va fer Gaspar Escolano, que va esperar fins a 1611 per a traure a la llum la seua