Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

Década primera de la historia de Valencia a fi d’afegir el que possiblement siga el text més fidedigne dels fets de l’expulsió valenciana de tots els que es van escriure. 9 El desterrament morisc s’havia convertit en un tema atractiu que bé podria guanyar nous lectors encara que, alhora que es retocava i ampliaven textos com el d’Escolano, també s’havia iniciat una important tasca de creació d’obres noves com la d’Aguilar, destinades exclusivament a tractar la qüestió de l’expulsió morisca. Religiosos com el mateix Jaume Bleda es convertirien al poc de temps en els principals productors d’aquell nou tema literari, gènere híbrid a mig camí entre la crònica històrica i el relat novel·lat, obres doncs imbuïdes d’un fort caràcter fictional, hiperbòliques en el tractament dels símbols del poder i la figura reial, però on a la vegada subjaurà el testimoni del succés i, amb ell, el seu indubtable valor historiogràfic. 10

L’any 1612 marcaria un fita en l’aparició d’aquestes composicions. Acabada l’expulsió a la Corona d’Aragó, i suspesa a Castella l’última fase de la mateixa —que havia d’escometre els antics murcians—, Felip III havia iniciat un procés de normalització progressiva de la política interna en els seus dominis. Les grans comissions encarregades d’eliminar del territori els últims elements moriscos havien conclòs, les juntes judicials especials estaven a punt de desaparèixer i, amb elles, les justícies ordinàries començaven a recuperar la plenitud de les seues competències habituals això sí, amb una advertència. La persecució dels moriscos havia de suavitzar-se, i el seu problema desaparèixer del discurs administratiu. Els festeigs i processons encaminats a celebrar el triomf del rei en l’expulsió havien començat a succeir-se un any abans, de manera que l’ambient era propici per a la publicació d’obres commemoratives. Molts literats aviat demostrarien que no tenien cap intenció de defraudar el seu monarca. 11

El 2 de febrer de 1612 el llicenciat Pedro Aznar Cardona va obtenir l’aprovació per a la publicació a Huesca de l’ Expulsión justificada de los moriscos españoles, y suma de las excellencias Christianas de nuestro Rey, don Felipe el Católico Tercero deste nombre.12 Plena de referències a la Defensio Fidei , al llarg dels cinquanta-dos capítols que componien la seua primera part aquest teòleg es dedicaria a desencadenar les seues ires contra els moriscos, i a construir un conscienciós discurs teòric en què repassava amb detall les diferents accions que, d’acord amb les Sagrades Escriptures, havien portat a Felip III a decidir el desterrament. Caracteritzada la culpa, la segona part de l’obra se centraria a explicar la pena imposada, moment a partir del qual es barrejarien en la redacció qüestions d’índole teològica amb passatges de vertadera crònica, que demostren la presència directa de l’autor en diferents moments de l’èxode aragonès. 13 Uns mesos abans, a l’agost de 1611, Juan Méndez de Vasconcelos havia rebut els primers permisos per a la publicació de la seua Liga deshecha por la expulsión de los moriscos , poema èpic en disset cants semblant en el seu esquema a l’ Expulsión de los moros de Gaspar Aguilar, i de la qual ens ocuparem més endavant. A Roma, el dominic portuguès Damián Fonseca —íntimament relacionat amb Jaume Bleda— publicaria aquest mateix any la Justa expulsión de los moriscos de España , original de l’obra homònima apareguda en italià en la mateixa ciutat un any abans, en la qual es compendiaria una de les millors i més fiables cròniques escrites sobre el desterrament valencià. En ella, el pes de les justifications teològiques va tendir a mitigar-se a favor d’una redacció de fàcil lectura, centrada a relatar amb precisió la successió cronològica del procés, des dels primers avalots a la ciutat de València, al setembre de 1609, fins al final dels embarcaments, dedicant els seus darrers capítols a tractar, de forma un poc més exagerada, de la fi que van patir els moriscos per càstig dels seus pecats. 14 De manera menys concisa que els anteriors, i centrat en qüestions més generals, el català Blai Verdú inclouria en la seua obra Engaños y desengaños del tiempo un últim capítol titulat «Del justo destierro de los moriscos españoles hecho por el Rey Nuestro señor don Felipe III». Aquest autor hi abordaria la justificació teòrica de l’expulsió catalana, a partir d’una selecció de principis i màximes extretes de la patrística catòlica, però deixant entreveure al mateix temps la seua possible presència a Tortosa durant el trasllat dels moriscos que havien d’embarcar-se en el port dels Alfacs. 15

La producció apologètica continuaria sense fractura al llarg dels dos anys successius, començant per les dues contributions de fra Marcos de Guadalajara y Xavier, titulades Memorable expulsión y justíssimo destierro de los Moriscos de España i Prodición y destierro de los moriscos de Castilla, hasta el Valle de Ricote , ambdues publicades a Pamplona el 1613 i 1614 respectivament. En elles el carmelita abundaria en els temes que ja s’havien representat amb anterioritat, sense massa originalitat encara que oferint una visió un poc menys pudorosa i pròxima al pensament i sentir popular —almenys en el cas de Prodición y destierro —, com ha estat assenyalat per la historiografia moderna sobre el tema. 16 L’any 1613 es demostraria especialment fecund. Junt amb la primera aportació de Guadalajara apareixerien també les Relaciones de algunos sucesos postreros de Berbería de Juan Luis de Rojas, el Diálogo de consuelo por la expulsión de los moriscos de Juan Ripol i la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos del Reyno de Valencia , d’Antonio del Corral y Rojas, composicions totes de breu extensió i format reduït. 17

El principi que havia guiat la redacció de totes aquelles obres era el mateix. Es tractava al cap i a la fi de buscar justifications a la decisió adoptada per Felip III, posant en relleu un ampli ventall d’acusacions dirigides a raonar i demostrar la versemblança de la justificació continguda en els mateixos bans reials, açò és, que el conjunt de la població morisca havia comès un delicte d’alta traïció contra Déu i el rei. D’aquesta manera el desterrament es presentava com una porga justa i necessària, fins i tot suau i benèvola si es tenia en compte la naturalesa del crim, una decisió necessària per a la salvació de la fe catòlica i la República hispana. L’efecte era el desitjat. Els apologistes tancaven files al voltant de la grandesa de Felip III i la seua decisió, recolzant sense pal·liatius l’expulsió i desterrant qualsevol element de crítica.

La publicació de Prodición y destierro va marcar un punt d’inflexió en allò que fins al moment havia estat una incipient producció literària. Amb l’eixida dels mudèjars murcians al començament de 1614, el procés general d’expulsió es va tancar definitivament, i no seria desgavellat pensar que l’interès per aquells escrits descendís de forma paral·lela. D’altra banda el tema semblava esgotat, com s’extreia de les repeticions constants en què havien caigut les obres publicades fins a aquesta data. Per aquest motiu la sortida de la Corónica de los moros de España el 1618 va comportar un esdeveniment exceptional. El darrer dels grans tractats justificatius del desterrament morisc, el més ambiciós per extensió i contingut, resumiria el descàrrec últim de Jaume Bleda, la promesa complida d’oferir al públic una gran obra en llengua castellana —allò que no havia pogut fer el 1601— i redactada des de la perspectiva dels anys transcorreguts. Però la Corónica va arribar a deshora, en un moment polític especialment delicat, després de la caiguda del seu antic protector, el duc de Lerma. En una època en què triar un mecenes adequat, ben situat a la Cort, era fonamental per a assegurar l’èxit de tota edició, la dedicatòria a l’antic privat no suposaria sinó un problema afegit a la complicada difusió de l’obra del dominic. 18 Després de l’aparició d’aquest últim escrit les creacions literàries relacionades amb l’expulsió desapareixerien, encara que les idees que havien vertebrat aquelles obres van ser represes cap al final del regnat de Felip III. Tal com s’havia pretés, l’expulsió havia acabat per convertir-se en el gran esdeveniment polític d’aquell regnat, de manera que les apologies constituïen ara una base teòrica fonamental sobre la qual extraure tant notícies concretes sobre el procés com a conclusions d’índole teològica i política relacionades amb ell, tal com es demostraria en obres com Política española , de fra Juan de Salazar. 19 Només en la tardana data de 1635 apareixeria a València l’última obra apologètica de l’expulsió dels moriscos, açò és, el poema èpic en cinc cants titulat Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes. Por Simeón Zapata Valenciano , obra de Vicent Pérez de Culla. 20

Читать дальше