Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

En línies generals la historiografia actual ha tendit a relativitzar la importància formal d’aquestes obres a causa de l’escassa qualitat literària de moltes d’elles, extrem totalment comprensible si s’atén al fet que, en el moment de la seua aparició, el Segle d’Or brillava amb tota esplendor oferint a les impremtes alguns dels seus cims més destacats. Deixant de banda l’Expulsión de los moros de Gaspar Aguilar, reconegut i famós poeta no sols al regne de València, la resta d’obres pertanyien a autors que o bé formaven part del clergat, com els dominics Bleda i Fonseca, el carmelita Guadalajara o el teòleg Aznar Cardona, o bé a soldats que, en un moment determinat, s’havien animat a escriure sobre els esdeveniments que havien viscut, com en el cas d’Antonio del Corral o Juan Méndez de Vasconcelos, gent per tant mancada en alguns casos de tota experiència literària prèvia, en altres llastada per una formació excessivament rígida com per a oferir al públic lectures atractives. Però fins i tot reconeixent aquest extrem hi ha una divisió interna d’aquestes obres, una classificació que distingeix entre els grans autors apologètics, identificats amb aquells pertanyents al clergat, que van redactar textos de gran extensió, i els autors menors, açò és, aquells soldats, cavallers i particulars que van publicar obres d’escassa amplitud o de poca o nul·la qualitat literària. 21

Aquests últims centren, per contra, l’objecte de la present edició. Menys en el cas de l’ Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes de Pérez de Culla, que ha gaudit una edició facsímil incompleta el 1979 —de la qual parlarem a continuació—, els textos que es presenten en aquest volum, i que van ser editats en el segle XVII, no havien tornat a ser publicats. Es tracta del Diálogo de Consuelo de Juan Ripol, la Liga Deshecha de Juan Méndez de Vasconcelos i la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos d’Antonio del Corral y Rojas. A elles hem afegit dos textos inèdits compostos el 1610 i 1611 per Maximilià Cerdà de Tallada i l’italià Cosimo Gaci respectivament que, malgrat estar en un principi destinats a ser publicats, per causes desconegudes van acabar per caure en l’oblit. Són la Relació verdadera molt en particular de tot lo que ha pasat en la extració dels moriscos del present Regne de València i el Ragionamento di Cosimo Gaci, d’intorno a dimostrare la grandezza dell’attione che Su Maestà ha esseguita nello scacciare i Moreschi .

MAXIMILIÀ CERDÀ DE TALLADA

La figura de Maximilià Cerdà de Tallada ha quedat en gran manera eclipsada per la projecció historiogràfica del seu pare Tomàs Cerdà de Tallada, prestigiós jurista autor d’algunes de les importants obres legals del període foral valencià. 22 En el clàssic Escritores del Reyno de Valencia de Vicent Ximeno, ni tan sols va merèixer una entrada pròpia, i s’assenyala l’existència d’uns sonets laudatoris al començament del Veriloquium del seu pare com l’única referència literària coneguda d’aquest autor. 23 En el segle XIX aquesta posició de marginació va començar a canviar de la mà de Just Pastor Fuster, qui li va conferir una entrada pròpia en la seua Biblioteca valenciana , ampliant considerablement les referències sobre la seua producció escripturària alhora que reconeixia el seu talent en referir com «manifestó su ingenioso numen en varios certámenes que con motivo de diferentes fiestas se hicieron en Valencia». 24

En efecte aquest escriptor i polític, nascut a la ciutat de València entre 1560 i 1565, va desenvolupar una important activitat a cavall entre els segles XVI i XVII. Com a membre del braç militar del regne, seria procurador a les Corts de 1604, mostrant-se molt actiu a les reunions celebrades per aquest braç des de 1606 i sent comissionat per ell davant del rei fins a 1608. Alhora que exercia aquesta funció va ocupar també un càrrec com a capità de Cavalls de la Costa, element que el confirma com un polític actiu i respectat al començament del segle XVII. 25 Però anys abans de la seua forja política en el braç militar de València Maximilià Cerdà de Tallada ja s’havia creat un nom propi dins de la societat i la intel·lectualitat valenciana. La seua amistat amb Bernat Català de Valeriola, gran aficionat a les lletres, li va obrir les portes de les reunions literàries que aquest organitzava en la seua casa per a un selecte grup de cavallers i amics, que van ser el germen de la creació, el 1591, de l’Acadèmia dels Nocturns, un dels cercles literaris que comptaria amb major projecció i importància en el Segle d’Or espanyol. Membre fundador d’aquesta junt amb el mateix Català de Valeriola o Gaspar Aguilar, seria un dels encarregats de redactar els seus estatuts i posar en funcionament les seues reunions, sempre davall el pseudònim Temeridad. 26

L’Acadèmia prompte es convertiria en un focus d’atracció d’escriptors i poetes com Guillem de Castro, però també d’altres joves nobles traslladats a València, que van entrar en la seua òrbita a l’espera de llaurar-se un futur polític. A l’abric de l’Acadèmia, Maximilià Cerdà començaria a participar en certàmens i a publicar els seus versos en les obres d’altres membres del cercle, encara que sense arribar mai a plantejar-se la confecció d’un volum propi amb les seues poesies. En realitat, la seua producció literària seria prou limitada —només es coneixen uns trenta poemes en total—, la qual cosa demostra un aproximament aficionat a la poesia que mai va pretendre passar a majors. 27 És molt possible que Cerdà de Tallada contemplàs la seua tasca a l’Acadèmia com un mitjà adequat per a guanyar-se una posició social de prestigi que li permetés la seua consolidació política, però no deixa de ser cert que l’aparició dels seus versos en diferents publicacions del període evidencia un intent per mostrar-se com un membre actiu del cercle, assumint una posició intel·lectual que no abandonaria durant la resta de la seua vida.

La inclusió d’un sonet en la primera edició de Visita de la cárcel del seu pare Tomàs el 1574, ha estat assenyalada de vegades com el primer rastre de la poesia de Maximilià Cerdà, encara que per la seua curta edat, i el fet que fos escrit per tots els fills del jurista, es resol impossible l’atribució certa de la seua autoria. 28 De fet, per a trobar les primeres composicions fiables caldria esperar fins a l’inici de la seua activitat a l’Acadèmia, de les quals el Cancionero , recopilat i publicat per Pedro Salvá al començament del segle XX, conté diversos exemples de l’inici modest de la poètica de Maximilià. 29 Fora d’aquestes aportacions, participaria en l’edició d’algunes obres dels seus companys i amics amb l’elaboració de breus composicions laudatòries a manera de col·laboració, quasi sempre sonets, inclosos al començament de les edicions junt amb altres d’índole semblant. El primer poema conegut d’aquesta categoria és el contingut en les Fiestas nupciales que la ciudad y Reino de Valencia han hecho al casamiento del rey don Felipe III con doña Margarita de Austria de Gaspar de Aguilar, editat a València el 1599, 30 al qual seguiria immediatament l’inclòs en El prado de Valencia , de Gaspar Mercader. 31 Al començament del segle XVII col·laboraria en l’edició de les Justas poéticas organitzades pel seu vell amic Bernat Català de Valeriola, encara que les seues funcions en el braç militar prompte començarien a apartar-lo de la poesia. 32 Fins a 1608 no tornaria a publicar cap sonet, sent llavors convençut per un altre dels seus antics companys d’Acadèmia, Gaspar Aguilar, per a compondre una llarga poesia amb motiu de les festes celebrades per la beatificació de sant Lluís Bertran. 33 Després d’aquesta última col·laboració no tornaria a publicar poesia fins a 1620, amb motiu de la beatificació d’un altre il·lustre, Tomás de Villanueva. 34 Després d’allò no tornaria a editar poesia. 35