Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

El text inèdit recollit en aquest volum, titulat Relació verdadera molt en particular de tot lo que ha pasat en la extració dels moriscos del present Regne de València , constitueix una vertadera rara avis dins de l’obra de Maximilà Cerdà de Tallada. Mancant conèixer els dos discursos en prosa que José María Ferri li atribueix en la seua investigació sobre la poesia de l’Acadèmia aquest document manuscrit, conservat en el Reial Convent de Predicadors de València, es resisteix encara a contar la seua història. 36 Es tracta d’un esborrany, escrit amb una lletra de vegades poc cuidada, i la motivació del qual és difícil d’establir. En realitat no ens trobem davant d’un text apologètic, ja que no busca la justificació ni l’elogi, sinó només oferir una crònica dels esdeveniments desposseïda de tota referència a la raó d’Estat i als principis teològics que estan en la base d’altres escrits semblants. D’entrada Maximilià Cerdà adopta la perspectiva del braç militar de València, i comença el seu discurs explicant els primers passos donats per la noblesa de la ciutat davant la sospita de l’expulsió, gestions de les quals ell mateix va formar part i va ser comissionat, i que completen en part les dades publicades per Gaspar Escolano el 1611. 37 Podria pensar-se per aquest arrancament que l’escrit tenia una vocació política, de justificació de la pròpia noblesa valenciana, i fins i tot ha arribat a sospitar-se que aquest document estigués en relació amb una composició jurídica perduda de Tomàs Cerdà de Tallada, en la qual segons sembla el jurista hauria adoptat una posició crítica en contra de la decisió de Felip III. Però aquest extrem no sembla demostrable. Maximilià Cerdà abandona aviat la perspectiva del braç militar —ni tan sols fa un repàs complet de les seues deliberations, que han de buscar-se en Escolano— i comença a tractar els moments d’inquietud que es van viure en la ciutat durant les primeres setmanes del procés, donant comptades referències sobre els embarcaments i fins a arribar a l’inici de les rebel·lions, de les quals parla amb distància i escàs detall, per a tancar el seu discurs donant avís de les conseqüències negatives de l’expulsió en el terreny de l’economia i la crisi dels censals.

En realitat el que aquest text sembla resumir és el coneixement personal dels esdeveniments de l’expulsió des de la perspectiva d’un membre de la noblesa valenciana, partícip de les primeres reunions però allunyat després de l’acció, que va conèixer un poc millor els embarcaments pel Grau perquè era el port més pròxim a València, que més tard va participar en la defensa preventiva de la ciutat durant unes rebel·lions que només va conèixer a partir de les notícies que arribaven des de les muntanyes i que, després de l’expulsió, va tornar a tenir un paper més actiu en la presa de decisions relacionada amb la qüestió dels censals. En el moment en què va donar per conclosa la redacció de l’escrit, a l’abril de 1610, encara no s’havia publicat cap relació de l’expulsió, i la Defensio Fidei de Bleda s’allunyava del seu objecte d’interès, així que el text està estalvi de les influències i constants repeticions de les quals patiran una bona part de les relacions posteriors. Cerdà de Tallada només va comptar amb els seus records personals que va intentar recolzar, això sí, amb la inclusió d’un repertori de bans i documents oficials que havia recopilat. Al llarg de tot el manuscrit es troben així constants referències com «en lo present quadern les podrà lligir... un orde que al present està en est quadern... tot lo que en lo edicte feu publicat se conté en aquest quadern... y tanbé la orde de les devosions, lo qual està en est quadern», seguides normalment de breus espais en blanc destinats a la inclusió d’informació documental complementària, però que en cap moment apareixen intercalats en el manuscrit.

Aquest últim fet apunta un altre dels enigmes de l’escrit. A causa de les vicissituds per les quals ha passat el Reial Arxiu de Predicadors de València, no es té constància del moment ni la raó per la qual el volum en què s’insereix aquesta obra, dedicat per complet a recopilar documents sobre l’expulsió dels moriscos, es troba entre els seus fons. L’orde de Predicadors no va complir un paper especialment destacat en l’expulsió pel qual pogués estar interessat en aquells documents —encara que dos dels seus membres, Jaume Bleda i Damián Fonseca, es compten entre els grans autors apologètics—, per la qual cosa se sospita que el llibre pogués haver estat adquirit en el segle XVIII per Josep Teixidor, dominic que va impulsar l’acreixement de l’arxiu i la biblioteca de l’orde en un moment d’especial bonança econòmica. 38 Fora d’aquest problema subsisteix encara la qüestió de l’ordre intern del llibre, que no guarda cap lògica cronològica apreciable, sinó que només sembla respondre a una acumulació de documents inconnexos enquadernats en un moment determinat. El mateix escrit de Cerdà de Tallada se situa cap a la meitat del volum, però una lectura tranquil·la del manuscrit i del conjunt del llibre, revela que molts dels documents continguts en ell responen a aquells que, en teoria, haurien d’haver estat inclosos en l’edició del text de Cerdà de Tallada, de vegades d’una forma tan concreta que podria pensar-se que, en realitat, una bona part dels documents del llibre, situats a continuació del manuscrit, van pertànyer al mateix Maximilià. El problema rau en el fet que també s’inclouen altres documents que no guarden relació amb el manuscrit. No seria desgavellat pensar que la seua existència estigués lligada a la utilització de fonts després rebutjades, però aquest extrem no pot demostrar-se amb les dades amb què comptem. 39

El que sí que ha de quedar fora de tot dubte és que Maximilià Cerdà de Tallada va compondre aquell escrit amb vista a ser publicat, ja que fins i tot arriba a dirigir-se al lector en una ocasió. En dir que «voldrà lo curiós veure les patens de don Agustín Mexía y dels demés Miranda y Vidal, en lo present quadern les podrà lligir», es demostrava la intenció de l’autor d’oferir la seua obra a un públic ampli i curiós —tal vegada, per tant, contemplava la seua edició—, a més d’assenyalar l’existència original d’un apèndix documental que reforça la hipòtesi respecte a altres documents continguts en el llibre de Predicadors. La raó per la qual aquest document no va passar de ser un esborrany manuscrit que va quedar sense edició és per contra un altre enigma, ja que per la seua cronologia hauria pogut convertir-se en la primera relació de l’expulsió. El seu valor, en tot cas, excedeix a la seua consideració de simple manuscrit inèdit, ja que no per això perd la seua condició de ser l’única obra en prosa coneguda de Maximilià Cerdà de Tallada, l’escrit més pròxim temporalment als esdeveniments que narra, desvinculat de l’apologia i, a més a més, l’únic redactat en la llengua pròpia del regne de València.

ANTONIO DEL CORRAL Y ROJAS

La caracterització de la figura d’Antonio del Corral es fa complicada pel fet que aquest vell veterà de les guerres de Flandes no va tenir una activitat literària prèvia ni posterior a l’edició de la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos del Reyno de Valencia . Encara que en algunes ocasions s’ha presentat el seu escrit Tratado de advertencia de guerra com una composició separada de la Relación , la veritat és que en origen ambdós textos van conformar una mateixa i única edició. Algunes de les seues còpies van ser posteriorment dividides, i els dos escrits conservats per separat, la qual cosa segurament va causar la confusió de Simón Díaz en ocupar-se de la producció llibrària de del Corral. 40 Siga com siga l’absència de referències a aquest autor en els diferents repertoris bibliogràfics d’autors castellans limita les opcions d’estudi al seu vessant militar i polític, d’altra banda poc conegut. Donades les referències concretes recollides en la seua Avertencia , sembla fora de tot dubte que del Corral va participar activament en múltiples campanyes militars a França i Flandes durant la dècada de 1590 i començament del segle XVII, segurament al costat d’Agustín Mexía, militar d’alta graduació que va ocupar diferents càrrecs d’importància dins de l’exèrcit de Flandes. Aquesta asseveració es constata en el fet que Antonio del Corral es trobara entre les poques persones que Mexía va decidir convocar per a ajudar-lo en l’expulsió dels moriscos, i que arribàs a ocupar el càrrec de tinent de mestre de camp general per nomenament d’aquest, la qual cosa sembla demostrar una estreta relació entre ambdós que, traslladada al camp de la gestió administrativa militar, podria apuntar a l’ascens personal d’Antonio del Corral dins de la jerarquia de la mà de Mexía, el qual podria haver actuat com a patró. Aquesta última circumstància es fa encara més evident després de la lectura de l’obra que, malgrat estar formalment dedicada al poderós Rodrigo Calderón, secretari del duc de Lerma, apareix com una veritable lloança al paper exercit per Agustín Mexía en l’expulsió, encara que mai tan exagerada com la que li dedicarà Juan Méndez de Vasconcelos. Siga com siga, i com a premi als seus serveis a Flandes, en el moment de la redacció de la seua obra del Corral posseïa un hàbit de l’orde de Sant Jaume, a banda d’exercir el càrrec de capità i sergent major de la milícia de Valladolid i el seu partit, Palència i el seu bisbat, tal com ell mateix recull a l’inici del seu treball. 41