Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

VICENT PÉREZ DE CULLA

El nom de Vicent Pérez de Culla va arribar a adquirir una certa importància política a València a mitjan segle XVII, durant el virregnat de l’arquebisbe Pedro de Urbina y Montoya. En aquells anys aquest cavaller valencià, nascut a Gandia en les acaballes del segle XVI, arribaria a ocupar el càrrec de mestre-sala del virrei, llum que es projecta sobre la foscor que presideix la seua biografia anterior a 1650, de la que només s’ha encertat a dir, quan alguna cosa s’ha dit de Pérez de Culla, que almenys el 1640 residia a la ciutat de València. Aquesta dada segurament hauria d’estendre’s a una cronologia molt més àmplia, ja que diferents edicions des de la dècada de 1630 semblen situar-lo en la capital, relacionat amb els ambients literaris, on s’hauria llaurat una certa fama gràcies a estar «dotado de tanta memoria que, según afirman autores coetáneos, oída por él una sola vez una poesía, la repetía sin olvidar verso alguno». 54 Aquella habilitat va haver d’obrir-li alguns salons i procurar-li noves amistats, entre les que es va trobar sens dubte Jacinto Alonso Maluenda —alcaid del teatre de comèdies i autor reconegut—, 55 i tal vegada Simeón Zapata, l’heroi de La expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra . Segons conten alguns cronistes Vicent Pérez de Culla va quedar tan impressionat per la història de Zapata que va decidir posar-la en vers, encara que aquest extrem, com el seu contrari, açò és, que es tractàs d’un treball per encàrrec, no es pot determinar en cap cas. El que sí que sembla presumir-se és que aquella fos la primera, i a la fi més llarga, de les composicions d’aquest autor. Editada el 1635, a aquesta obra seguiria una altra tres anys més tard, titulada Valientes demostraciones , encara que no n’ha pogut ser localitzada cap còpia, i moltes vegades no apareix citada en els repertoris bibliogràfics. 56 A partir d’aquest punt és possible que Pérez de Culla es dedicàs només a escriure poemes amb motiu de festeigs i commemoracions públiques, a la manera de Maximilià Cerdà de Tallada, com són els cent setanta-dos versos que componen la seua aportació al Siglo Quarto de la Conquista de Valencia de Marc Antoni Ortí, considerada una de les millors i més antigues descripcions de les tradicions populars valencianes relacionades amb aquest tipus d’esdeveniments: 57

No ay calle que no la adornen,

Con influencia ingeniosa

Altares que la componen

Las Religiones devotas

...

Possiblement una de les seues últimes col·laboracions seria un sonet preliminar inclòs en l’edició de Juan Baustista Ballester titulada Recuerdo pósthumo en las honras fúnebres del Dotor Vicente Miguel Gil , de 1655, encara que donada la dificultat per a accedir a la informació relacionada amb aquest autor no es pot sinó assenyalar retalls solts d’una producció literària que s’intueix més significativa del que les fonts donen a entendre. 58 En realitat l’únic treball de Pérez de Culla que va tenir una projecció significativa, i que moltes vegades s’ha identificat com la seua única aportació literària, és l’Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra, y Muela de Cortes, por Simeón Zapata Valenciano , obra primerenca dins de la seua producció, que acusa una manca d’experiència apreciable en la fluïdesa de les seues rimes i enginy compositiu, menys marcada després en treballs posteriors, sens dubte més acurats i tranquils. En últim terme aquesta condició és la que ha situat Pérez de Culla dins de la categoria d’autor menor dins de les apologies de l’expulsió, però hi ha altres raons. El préstec d’idees i recursos provinents dels treballs de Gaspar Aguilar i Méndez de Vasconcelos es deixa sentir amb força en els seus primers cants. L’apologia de l’expulsió i del regnat de Felip III és innegable en aquests mateixos versos, però es troba a faltar una aportació nova beneficiada de la perspectiva del temps. L’Expulsión de Pérez de Culla sembla així congelada en la dècada de 1610, fent la impressió que s’ha perdut l’oportunitat de plasmar l’evolució del pensament sobre el desterrament després d’un quart de segle i un canvi de regnat. En aquest sentit no deixa de ser cert que, la qüestió de la captura dels darrers moriscos era un apartat que, en el seu moment, no hauria despertat massa simpaties entre l’opinió política. En certa manera es fa una crítica velada als intents fracassats del virrei per atrapar els rebels que, sens dubte, es beneficia de la distància temporal respecte a l’objecte, però així i tot es troben a faltar idees de fons respecte al conjunt del procés. Per contra l’exercici de còpia, tan evident en aquest panegíric de la figura de Simeón Zapata, ens parla de la difusió i acceptació que les apologies de l’expulsió continuaven tenint en dècades posteriors, i de fins a quin punt havien arribat a marcar el seu espai propi dins del gènere.

Però en qualsevol cas aquesta valoració no ens ha de desviar del fet fonamental que l’Expulsión de Pérez de Culla aporta una informació valuosíssima per al coneixement històric de la reducció dels últims rebels que, al llarg de més de dos anys, van aconseguir sobreviure a les muntanyes de la mola de Cortes mentre eludien els constants intents del virrei de València per capturar-los. Aquesta circumstància va ser vista per les autoritats de l’època com un vertader menyscabament del prestigi aconseguit pel rei en l’expulsió, per la qual cosa moltes vegades va ser tractada amb bastant incomoditat. D’aquesta manera Pérez de Culla recupera entre els seus versos la crònica d’uns fets en gran manera poc coneguts a través de les fonts oficials, i ofereix així a l’historiador de l’expulsió una eina de vàlua inqüestionable.

JUAN RIPOL

L’obra de Juan Ripol es mou entre les mateixes ombres que envolten la figura de Vicent Pérez de Culla. 59 Poc o res és el que es coneix de la biografia d’aquest escrivà aragonès, assidu dels cercles literaris de la ciutat de Saragossa almenys des de finals del segle XVI i que, igual que Maximilià Cerdà de Tallada, va situar la majoria de la seua producció literària en els marges de la composició poètica de curta extensió. En tot cas aquesta circumstància no va ser obstacle perquè Ripol fos considerat un dels millors poetes del XVII aragonès. En Aganipe de los Cisnes aragoneses celebrados en Clarín de la Fama , obra que intentava imitar al Laurel de Apolo de Lope de Vega, el cronista Andrés de Ustárroz va dir de Ripol:

Pues son sus elegantes locuciones,

dulces inundaciones,

que descubren de Horacio y de Virgilio,

doctas imitaciones . 60

En termes molt semblants es va moure Vicente Blasco Lanuza, que va elogiar la dignitat i facultats poètiques de Ripol en la seua Historias eclesiásticas y seculares de Aragón , tot i que per desgràcia siga molt poc el que s’ha conservat del seu treball. 61 El 1889 el comte de Viñaza va recopilar algunes rimes de l’aragonès en la seua Colección de escritores españoles,62 encara que tal vegada la seua creació curta més coneguda siga el sonet preliminar en lloança d’Angelo Tabano que es va incloure al començament de la Historia de los bandos zegríes y abencerrajes (Primera parte de las guerras civiles de Granada ) de Ginés Pérez de Hita:

Si al padre de Jasón Circe dio vida,

En la vejez decrépita y cansada,

Y al antiguo vigor de la passada,

Su fuerça le es por ella reduzida.

Entre sus obras esta es preferida,

Y a todas las demás aventajada,

Tanto por ser de todo desseada,