Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

Quando por ser la más esclarecida.

Al Veneciano Angelo se debe,

Eterno lauro y lýbica corona,

Pues con ser extranjero ensalça a Iberia;

Y su industria a tal premio justo es lleve,

Pues de España los hechos nos pregona,

Olvidando las grandes de su Esperia . 63

La relació de Ripol amb Tabano i l’obra de Ginés Pérez de Hita és significativa pel fet que situa el nostre autor dins d’òrbita i interessos de la literatura de tema morisc anys abans de la composició de la seua obra mestra, el Diálogo de consuelo por la expulsión de los moriscos . En ella donaria prova, com en cap altre dels seus treballs, del profund coneixement clàssic que fou elogiat pels seus contemporanis, i que va plasmar en un diàleg erudit d’innegable qualitat i ecos platònics en què dos cavallers aragonesos debaten sobre les conseqüències que l’expulsió dels moriscos ha tingut en l’economia nobiliària. 64 En ell, Alberto intenta convéncer Serapión que del desterrament morisc només es poden seguir beneficis, però no materials, sinó espirituals i culturals, com ara el retorn als antics costums, a l’austeritat amb què s’havien forjat els seus avantpassats, als valors que, en definitiva, creu que estaran darrere del ressorgiment hispànic a tots els nivells. Perquè la veritat és que el Diálogo de consuelo tanca abans que res una crítica àcida envers allò que entén com una societat decadent, anquilosada per la recerca de reconeixement i pervertida per l’excessiva prodigalitat dels costums llicenciosos. L’eliminació del morisc entronca així amb un dels grans temes de la literatura apologètica de l’expulsió, el que considera l’eliminació de l’altre i l’establiment d’una societat única en els seus valors religiosos com el germen d’un avançament abans obstaculitzat per la presència d’aquells.

La disputa entre Alberto i Serapión no és en tot cas justa. La brevetat de les interventions de Serapión sembla només destinada a precipitar les llargues expositions d’Alberto, i és que Ripol no ofereix a ambdós contendents les matrixes armes de duel. En tot moment s’endevina la clara tendència de l’autor a no donar pàbul ni introduir, com hagueren merescut, els profunds arguments derivats del problema de la repoblació, del pagament de censals i de la constatació de la ruïna econòmica que llavors estaven patint molts senyors. Serapión es fa eco d’aquests problemes, però no els esgrimeix amb tota l’extensió i qualitat amb què ho podria haver fet, mostra clara d’una intencionalitat que torna a situar a Ripol en la llista dels autors apologètics. En tot cas aquesta darrera circumstància no resta, sinó tot el contrari, interès al Diálogo de consuelo , text de lectura complexa, però únic en el gènere de la literatura apologètica pel seu format i temàtica, variada i nova, apartada de l’exaltació gratuïta, i centrada en la recerca de la reforma i renovació dels costums de la societat hispànica a través de l’oportunitat que, en aquell moment, havia ofert la nova realitat oberta després de l’expulsió. Tota una declaració d’intencions.

COSIMO GACI

A diferència de la resta d’autors, Cosimo Gaci da Castiglione no va ser testimoni directe de l’expulsió. Aquest italià, nascut a Arezzo el 1550, era membre de dues famílies lligades al servei de la Casa de Medici. Entrat a servir com a patge del gran duc Francesco junt amb el seu germà Rutilio —citat en diverses ocasions en el Ragionamento —, va poder beneficiar-se del contacte amb la il·lustrada i rica Cort toscana per a desenvolupar un incipient interès per la literatura. 65 Els seus primers versos coneguts són diversos sonets que va dedicar a la mort del gran duc Cosme de Medici, i que es van incloure en l’obra de Pietro Ricciardi Poesie volgari e latine in morte di Cosimo de’ Medici , de 1574. 66 Cinc anys després publicaria el seu primer treball conegut en solitari, titulat Poetica descritione d’intorno all’inventioni della sbarra , composició poètica lligada a l’òrbita de mecenatge dels Medici, igual que l’ Epitalamio nelle Nozze del Principe di Mantova e Leonora de’ Medici , imprès també a Florència el 1584. 67

Poc de temps després de la publicació d’aquesta última obra Gaci va entrar a servir en la casa del cardenal Alessandro Peretti, amb qui es va traslladar a Roma. Sota el seu mecenatge, Gaci obtindria la canongia de l’església de Sant Llorenç in Damaso, prebenda que mantindria fins a la seua mort el 1619, i que li permetria centrar-se en un intens treball literari com a autor i traductor. D’aquesta manera al poc d’establir-se a Roma, el 1586, publicaria un primer escrit dedicat al seu mecenes, titulat All’Illustrissimo et reverendissimo signor patrone mio colendissimo il signor cardinale Montalto , coincident en el temps amb una segona obra titulada Dell’excellenza della Poesia i encara una tercera que li va guanyar una certa fama, en la qual defenia la postura del papa Sixt V en la polèmica col·locació de l’obelisc del Vaticà. 68 Passada aquesta fase de treball intens, Gaci va passar a interessar-se per la traducció italiana d’obres en castellà, possiblement per influència del seu germà Rutilio, introduït al servei del Rei Catòlic. Alternant aquesta labor amb la composició d’uns sonets a la senyora Flavia Peretti i un llibre laudatori d’Ippolito Aldobrandini —coronat com a Climent VIII el 1592—, 69 en els anys successius se centraria en l’estudi i traducció de diverses obres de Teresa de Jesús, entre elles el Libro de la Vida i el Castillo interior , així com també l’estudi que el jesuïta Francisco Ribera havia dedicat a aquesta religiosa. 70

Cosimo Gaci coneixeria Damián Fonseca a Roma, durant el viatge que aquest últim va realitzar a Itàlia a instància del comte de Castro, qui havia assumit l’ambaixada espanyola al Vaticà després de la marxa del marquès d’Aitona a l’estiu de 1609. Fonseca arribava a Roma amb l’esperança de fer valer les proves d’estima que l’antany cardenal Camilo Borghese —ara Pau V— li havia demostrat, però també amb la missió d’ajudar a l’ambaixador a crear un clima d’opinió favorable al procés d’expulsió. Aquest interès es va concretar en la redacció de la Justa expulsión , de la qual immediatament es va encarregar una traducció a l’italià, moment en què Gaci va haver d’entrar en contacte amb el dominic. Fruit d’aquesta col·laboració, el 1611 apareixeria a Roma la traducció titulada Del giusto scacciamento de’ moreschi da Spagna . Però la relació entre ambdós erudits es va enterbolir molt aviat. 71 Lluny de donar per conclòs el seu treball amb aquella traducció, Gaci va decidir embarcar-se en la redacció d’una reflexió pròpia —segons va referir, per petició del comte de Castro—, decisió que va haver de molestar un Fonseca que no havia quedat massa content amb la traducció de la seua obra. Com a resultat d’aquesta voluntat al gener de 1611, quasi de forma paral·lela a l’eixida del Giusto scacciamento , Gaci donava per acabada la confecció del manuscrit inèdit, i fins ara desconegut, titulat Ragionamento di Cosimo Gaci d’intorno al dimostrare la grandezza dell’attione che su Maestà ha esseguita nello scacciare i Moreschi nuovi christiani traditori, heretici e apostati da tutti i suoi Regni .

El traductor creia haver fet un gran treball, que com va assenyalar, giudico tale che per lei il nome della Maestà Vostra venga assicurato dell’eternità . Dedicada a Felip III, en la seua redacció Gaci elimina tots aquells elements que més clarament es podien identificar amb la relació cronològica de l’expulsió, però prenent al mateix temps certs principis teològics, ètics i polítics recollits pel dominic Fonseca per a justificar-la, encara que des d’una perspectiva que introdueix un cert to maquiavèl·lic. Més pròxim al format de la Defensio Fidei de Bleda, el Ragionamento adoptava les característiques d’una apologia pura, desposseïda de tot element de crònica i centrada a provar la raó i pietat de la decisió presa per Felip III. Com en les obres de Fonseca i Bleda, la traïció s’instrumentalitza també ací com el detonant just del desterrament, expedient pres per a evitar la destrucció de la República.