Autores Varios - El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII

Foren nomenats per a acudir al puesto lo governador de Xàtiva don Fransisco Milà, don Fransés Bou, lo compte del Castellar, y altres tres capitans del tres de Llombardia. Vingut lo dia y posats en lo puesto, baxaren a ells només tres moriscos i no sis, y asentaren de que dins tres dies s’enbarcarien, los quals volien per a poder vendre lo que poguesen de sos mobles, y que es retirrien per a d’aquells tres dies en los llochsǁ de Boixet y Cortes, y que dins tres ores dexarien lo lloch de Roaya desembargat, per a què la nostra gent se descansàs, perquè realment se avia partir fet lo asiento. Se’n tornaren a son puesto, y sucseí que lo mestre de camp, sense aguardar que pasasen les ores, que fon de prou gran inconvenient, perquè lo que sucseí aprés tocà a marjar. Y aribaren a Roaia sense que els moriscos poguesen traure cosa alguna, com estava asentat, sinó que se’n aprofitaren los soldats, per lo qual Turixí, que es deia rey, ab sa casa y cosa de mil òmens, ab molt tesor y vagatges, se retiraren y se apartaren, fent-se forts en altre puesto, com se dirà. Y los demés, ab dones y criatures, ab lo que pogueren portar sobre ses persones, se’n anaren a embarcar a Xàtiva, de on partiren per al embarcador partits en tres parts, part a València, part a Dénia y Alacant.

Trobaren axí en les cases, com en algunes coves que pogueren descubrir, moltísims mobles y vagatges, més de quatre mil cafisos de forment y altres molts altres grans. A part tenien més de quinse mil caps de ganado menuts, y altres vaques. Y lo dit mestre de camp, proseguint son intent de que los soldats se’n aprofitasen, ab aver-i orde del virey de que lliurasen als señors de vasalls, que avem dit, que tingueren dany tot lo que els avien llevat los moriscos de sos pobles, axí grans com ganados, y aver-se també restat axí acordat ab los moriscos que els ho entregarien, en lo acort que es tingué en la casa de les Pedrises, no sols los donà, però tot o robaren.Y vist lo compte del Castellar lo que pasava, y que els ganados coneguts per marques de sos amos y altres se’ls ne portavenǁ los qui no eren, que els tenien comprats dels soldats a real per cap de cada cabró y moltó, y·ls demés ab ses crianses, y lo forment, que·l venien los soldats a deu reals lo cafis. Determinà de dir al mestre de camp que, pux los soldats venien dits grans ab tanta desigualtat de preu y part entre ells, que el dit compte el pagaria a divuit y vint reals lo cafís per comte de la siutat de Valèntia, donan-li lo diner allí mateis y tantost, y podria fer les parts entre los soldats com li paragués, y no u volgué fer.

Restaren tots los del Regne molt desconsolats los que allí estaven y veren lo que pasava, axí los interesats com los que no u eren, ab lo qual desconsuelo se tornaren a ses cases, y los soldats de dit ters de Llombardia se’n baxaren a la volta de la marina. Y tenint, com tenien, axí en la pujada com en la baxada, comoditat de lleña de molts arbres que podien tallar per a fer fochs, no volgueren sino cremar les portes y les finestres, y almaris fixos, fins a derocar los trespols y cremar les bigues de les cases dels llochs despoblats, sense que ningú o pogués remediar, ab tan gran dany dels señor y de la nova poblasió que s’esperava dels cristians vells.

Y tornant a parlar de lo que féu Turixí, qui deien rey, per culpa de la presipitasió del dit mestre de camp faltant al tracte, lo dit Turixí se féu fort en Dos Aygües, y agueren de acudir compañies del Regne, de la Milísia Efectiva, a llansar-los del puesto, perquè lo dit mestre de camp no·s cucà de anar en seguida de aquell, y lo dit Turixí fuiggué ab la gentǁ y ab los que pogué de sa casa.

Y entenent los soldats nostres que y saria lo dit Turixí dins lo lloch de Dos Aygües acovilat, pegaren foc a les cases, y entre altres que estaven, que restaren amagats, cremaren a la mare de Turixí, y fugit que agué del dit puesto, entre ell i·ls moriscos que el seguiren y agué gran desodi, quexan-se de aquell que els avia engañat perquè es foren embarcat ab los altres, y que al present desconfiaven de que se’ls donàs lloch. Y axí, com a deseperats, volent-lo matar, sobrevenint la nit ab sa casa y cosa de sinquanta de la segua parentela, s’escapà ab lo tesor que pogué a la volta de Torís. Y los moriscos se retiraren, com no sabien d’ell, en la serra Martés, que confina y partix térmens ab Cortes y ab Dos Aygües, y ab la foya de Buñol, y per les espalles ab la raya de Castella, terme de Requena, per la falda de la qual serra pasa un rigüet que es diu Comba, sense dexar dita serra, per espay de sinc llegues, a on güi està, y segons digüen se an replegat tots los que se’n fuxgueren de les altres parts, com sea dit. I estos, que seran cosa de dos mil, tenint-se notísia de que el dit Turixí estaria a on se a dit, se juntaren gent solta de alguns pobles per a pendrer y perseguir-lo. Y trobant-se cosa de sent òmens de quatre o sinc pobles dels llochs de Benifaió, Algemesí, Carlet y l’Alcúdia, se partiren en dos esquadres per a sercar-los. Y la una esquadra trobà part de les dones y alguns òmens, los quals negaren que fosen de la compañia de Turixí, sinó que, perduts, se arimaren a la font a on estaven. La altra esquadra trobà en una baraca unesǁ dones que anaven a hexir per la porta y vestides a la morisca, i entenent que estaria allí Turixí, asaltan-les oïren que les dites dones invocaren a la Mare de Déu del Roser. Respongueren-los que aquella les valdria i, demanant-los per què estaven a soles com estaven allí, i que a on estava Turixí, respongueren que aquella nit se’n era anat de allí.

Señalan-los de ves on se’n avia anat, y responen-los les dones als que·ls digueren que com avien incovat a Nostra Señora del Roser sent morisques, declarasen que eren si no cristianes, que eren la muller y filla de Jeroni Carci, aquell qui digueren d’alt aver mort dit Turixí en lo lloch de Navarrés i, asigurades de dany, les acomanaren en les demés a una esquadra de deu òmens de aquells. Y anant los demés la volta de a on avien señalat, que es una montaña aspra que li digüen la Ràpita, descubriren gent en una punta de aquella, que té anpla, a la qual, com a pràctichs que eren, rodaren per a pujar-i més de quatre llegües, perquè de altra manera era imposible, encara que no sabien si eren moriscos o cristians los que avien vist y anaven a sercar. Ixqueren-los a una trasposta de la montaña cosa de dos trets de mosquet, y prengueren descuydats als moriscos. Vent-se’ls tan prop, per sí o per no, se agenollaren y digueren una salve a Nostra Señora del Roser y, avent-seǁ alsat de la orasió, es veren acomesos de aquells ab gran alarido. Cregueren que eran crestians, i quant foren més prop conegueren ser moriscos, perquè invocaven a Maoma, los quals eren cosa de sinquanta. Y vent que los moriscos tan temeràriament se acostaven que les bales dels pedreñals y pedres de les fones amb que tiraven els pasaven per damunt, feren pasar davant de la orde que portaven quatre mosquets, y que tirasen a terra. Y vent los moriscos lo dany que els feren, avent peleat cosa de micha ora, fuyxgueren, restant cosa de set o güit morts de aquelles, i els nostres sense ferida, dels quals era son consogre de Turixí, y anomenat dalt que es diu Cavallero, al qual apretaren de torment i, també asigurant-lo de dany, axí de ell com de les dones, els mostrà y descobrí a on estava Turixí, lo qual estava en una cova, que la boca estava en un pla molt disimulada, a la rael de una carasca. Y avent entrat dins Cavallero a dir a Turixí que ixqués, perque si no també lo fegarien dins ab foch ab tots los que i estaven, tal raons li digué que ixqué a entregar-se ab tots los demés, ab fill, gendre, ses mullers i altres dones, als quals se’n portaren presos a Carlet, y de allí, avent acudit soldats de a cavall que envià lo virey ab los soldats, els prengueren y ab lo conte de Carlet que els [trencat]ll per a entrar en València.