Autores Varios - Transformacions

En la segona part de l’exposició, veurem com la sensació de crisi genera una preocupació per la continuïtat cultural que provoca lectures teleològiques del present, com ara una discussió sobre quina és la nova generació que ha d’assegurar el futur de la cultura catalana, així com, com veurem en la tercera part, una necessitat de redefinir-ne els marges que provoca curioses dinàmiques d’apropiació dels referents contraculturals. No pretenc aquí fer inventari d’aquests referents, sinó únicament reflexionar sobre com actua un factor d’aparent distorsió, com pot ser la contracultura, en el marc d’una cultura en crisi i marcada per una «situació de subalternitat». Prenc la darrera perífrasi d’orientació gramsciana en el sentit que li ha atorgat Xoán González-Millán (2000) en tant que em sembla més útil per donar compte de la cultura catalana del tardofranquisme que termes com el de «cultura satèl·lit», un concepte manllevat de T. S. Eliot per Joan Fuster per referir-se a la subsidiarietat de «la cultura valenciana expressada en català» (1956: 43), o els de literatures «dependents» o «minoritàries», operatius en algunes propostes sistèmiques. [3]La perífrasi de González-Millán em resulta més flexible per donar compte de les variacions i la relativitat de les posicions de subordinació respecte de les «altres cultures» que condicionen el desenvolupament de la cultura catalana, com ara l’espanyola, sotmesa també en els anys que ens ocupen a un procés de diversificació d’opcions culturals que necessàriament afectaran els vincles o les submissions que condicionen el desenvolupament de la cultura catalana. [4]En diversos assajos, González- Millán ja ha notat la complexitat d’aplicar a contextos com el gallec o el català models d’anàlisi del canvi i l’estratificació cultural que no tenen en compte les tensions inherents als processos de resistència cultural, uns processos on la literatura assumeix sovint la funció de «discurs compensatori» davant la manca d’institucions des d’on promoure un consens sobre la identitat comuna. Aquesta funció compensatòria ha conduït en el context català a un predomini de la valoració crítica de les obres literàries gairebé com a al·legories nacionals des d’on construir un contrapoder simbòlic, així com també a una necessitat de consolidar productes que es considerarien perifèrics en d’altres contextos per tal d’oferir una imatge de cultura completa i autosuficient. Veurem com les funcions atribuïdes a la primera contracultura en l’àmbit català responen a aquesta necessitat de consolidació de la perifèria, una dinàmica que també pot fer equívoca la utilització de les categories que Raymond Williams (1977) va difondre per analitzar la coexistència entre els elements que categoritzava com a residuals, dominants o emergents en tot sistema cultural. Tanmateix, les tres categories de Williams planaran sobre el meu text i crec que em poden ajudar a percebre l’heterogeneïtat que es manifesta en el moment de crisi, a prendre també com a repte la desvinculació del meu propi discurs crític respecte de les retòriques de cohesió nacional que prenc com a marc d’estudi i que m’obligarien a identificar patologies i dominants culturals allà on hi ha posicions relatives i en tensió. Una cultura, escriu Williams, no només inclou una sèrie de productes sinó també les contradiccions a través de les quals aquests s’han desenvolupat al llarg de la història. Així vistes, les contradiccions no se’ns presenten com afeccions que ha de detectar una crítica patològica, sinó com a espais significatius on resulta possible repensar el llenguatge del reconeixement identitari, o reinventar les posicions crítiques des d’on valorar els avenços que les crisis −i, segons Jung, també les neurosis− poden propiciar.

1. PATUFISTES I VEDETS: L’ESCENIFICACIÓ DE LA CRISI

Començam, doncs, parlant de la «crisi», un mot, aquest, que inunda la premsa cultural catalana aproximadament des del mes de novembre del 69 al març del 70. Tothom s’hi apunta, des dels joves que intenten obrir-se un espai als autors que veuen amenaçada la seva hegemonia. Com ja és sabut, la sensació de crisi tenia unes causes que hauria estat difícil evitar. La inversió de la tendència a l’augment de publicacions en català que havia caracteritzat els inicis de dècada dels seixanta féu que el boom literari que alguns crítics s’havien avançat a proclamar no semblàs més que foc d’artifici. [5]La substitució l’any 1966 de la llei de censura prèvia per la que s’aplicava als llibres publicats −només aparentment més oberta− va fomentar la sensació que invocar el franquisme com a única causa de tots els mals de les lletres catalanes havia deixat de ser viable. Tot plegat, obligà a un canvi de perspectiva, a una mirada cap a dintre que comportaria no només la visualització de les tensions internes sinó també la constatació de les limitacions de la cultura catalana per fer front a un canvi de dècada on les forces actives durant la Transició començaven a prendre forma. L’any 69 és el de l’assalt dels estudiants a la Universitat de Barcelona que faria volar un bust de Franco per la finestra del rectorat; és també l’any en què el caudillo designaria successor Joan Carles de Borbó amb un «todo está atado y bien atado» que, acompanyat de la tremolor del parkinson, devia sonar tant a amenaça incerta com a final imminent.

Com ja he dit abans, la crisi literària que tanca els seixanta es presenta com una clausura del model de resistència cultural que s’havia articulat durant els anys més durs de la dictadura. No es tracta d’una simple superació dels paràmetres realistes que, a cop d’antologia, s’havien instaurat com a paradigma de lectura de la literatura dels seixanta. Més enllà de la literatura, es planteja com una transformació dels trets que regulen la concepció de la pròpia cultura. Escriu respecte d’aquesta qüestió Joan Fuster a Tele/eXprés: «No se nos plantea una crisis de novelistas. La crisis es otra. De formas de entender esa cultura que, por el idioma, llamamos catalana» (1969: 5), i veurem que aquí la determinació idiomàtica serà ben significativa. Es tracta, segons deia Terenci Moix, d’una crisi iniciada per aquells que, com ell, volen eliminar una cultura catalana que anomena «d’oripell», contra la qual s’expressa en boca d’un subjecte col·lectiu, tanmateix, un poc difícil d’acotar:

En estos momentos, en el seno de la cultura catalana sostenemos una batalla bastante ardua contra todo cuanto sea, precisamente, oropel. Y sabemos que estamos empeñados en esta lucha por razones que soprepasan la honesta voluntad de xafardeig culturalista de algunos entrevistadores. Es la crítica desde dentro y por los de dentro, después de muchos años de que nos picasen los dedos −y bastante más que los dedos− con la vara de fuera. No sabemos quién ganará, desde luego, pero por lo menos nuestra brega consigue demostrar que incluso en un estado de víctimas puede y debe combatirse el victimismo (Moix, 1970: 9).

La clausura del resistencialisme, argumentava Molas en una taula rodona sobre la crisi publicada a Destino, s’havia insinuat ja a finals dels cinquanta però sense la força per sortir a la llum que ara permetia l’increment dels mitjans de comunicació (Casas, 1970: 24). A finals dels seixanta, l’augment de l’espai dedicat a la cultura catalana en la premsa periòdica, la creació de noves revistes i l’evolució d’algunes de les existents cap a posicions més explícites de compromís nacional diversifica els llocs des d’on generar opinió. Recordem que el setmanari Presència comença a publicar-se gairebé íntegrament en català des de l’any 1968, l’any en què Tele/eXprés obre les pàgines d’opinió a Joan Fuster o Terenci Moix. També a finals dels seixanta Canigó i Lluc amplien continguts i Oriflama, vinculada inicialment al bisbat de Vic, es modernitza de la mà de Josep Maria Huertas i Claveria. [6]L’augment dels mitjans crea posicions vàries des d’on valorar les mancances de la cultura als membres de la qual es dirigeixen i promou, paradoxalment, una sensació de crisi. La crisi és, per tant, una «crisi de creixement» que s’escenifica com un joc de rols on es negocien les posicions que hauran de prendre els nous agents en l’evolució del sistema cultural.