Autores Varios - Transformacions

D’altra banda, l’obsessió per definir la propera generació és també fruit de la necessitat d’assegurar la continuïtat d’un model de cultura cedint-ne el testimoni a un determinat grup d’autors. Així, la polèmica generacional no és només una discussió sobre l’estat de la literatura, sinó una delegació del debat sobre el model de consens a partir del qual definir la identitat comuna. L’any 69, el debat sobre la composició de la nova generació enllaça també amb la posició ambigua respecte de la cultura catalana dels intel·lectuals vinculats a l’anomenada gauche divine, una rúbrica inventada per Joan de Sagarra per qualificar un grup més indefinit que el que han dibuixat els que ens han mostrat la gauche com si fos un moviment estable amb un ideari i un programa d’acció, i no, com en va dir Vázquez Montalbán (1971), com un «fantasma cultural» que generaria, això sí, una iconografia pròpia i una nova manera d’escenificar la cultura en l’espai públic. [12]La conceptualització de la gauche com a continuïtat de la cultura catalana, la proposaria Josep Maria Carandell a les pàgines de Destino en una ressenya on presentava La filosofía y su sombra, d’Eugenio Trías, com el manifest filosòfic d’una nova generació d’intel·lectuals distanciats de la seva pròpia realitat. Es tractava, deia, de la «generación catalana que hoy en día, y en los dos idiomas (más los de la imagen), empieza a sentar plaza» (1969: 42). La proposta del periodista naturalitzava un concepte de «cultura catalana» deslligat dels referents que el resistencialisme havia intentat conservar com a definidors: una «cultura» que es vinculava no només a l’expressió indistintament catalana o castellana, sinó que també desbancava el paper de la literatura en l’empresa d’identificació nacional. [13]La llista que acompanyava l’article de Carandell incloïa poetes en castellà com ho seria fins al 70 Gimferrer, dibuixants com Enric Sió i cineastes com Gonzalo Suárez; i, sobretot, iniciava un ball de llistes prou entretingut de resseguir. Així, per exemple, continuant el debat iniciat a Destino, Jordi García-Soler (1969) citava a La Vanguardia setanta noms que caldria afegir a la llista de Carandell, una llista que, en l’enquesta sobre «la generació» que Serra d’Or publicà aquell mateix any, Joaquim Molas considerava confusionària i a la qual afegia mitja dotzena de noms que no havien inclòs les llistes de Carandell o Eugenio Trías, només representatives, deia, d’un grup «hedonístic i irracional» que, per a Molas, es veuria compensat per altres grups «d’actitud absolutament racionalista» que fins al moment només s’havien donat a conèixer de manera parcial (Serra d’Or, 1969: 23). En la mateixa enquesta, Capmany optaria per un cànon limitat que retornava a la percepció d’una cultura vinculada a la llengua i la literatura, i que incloïa els noms de Moix, Francesc Parcerisas, Biel Mesquida, Gabriel Janer, Xavier Romeu i Pau Riba. A la llarga, la preocupació generacional esdevé un joc de llistes que diu menys dels trets que tenen en comú els inventariats que de la posició de qui els recompta.

També alguns crítics considerarien excessiva aquesta obsessió generacional. Aquell any 69 Sempronio −pseudònim d’Andreu-Avel·lí Artís Tomàs− publicava a Tele Estel un article contra els que anomenava «generacionistes iconoclastes» que pretenien consolidar-se com a grup sense haver encara aportat res a la societat: «És la generació adaptada al fet consumat. I si les sabates els fan mal o si els cau una mosca a la coca-cola, en fan problemes de dimensions universals» (1969: 11). En ple debat, la revista Oriflama dirigiria una nota editorial als seus lectors per recomanar-los que no es deixassin convèncer pels que es presentaven com els seus portaveus i que no eren més que farsants que pretenien confondre els joves autènticament catalans, és a dir, els que no creien «en els punts i apart de la història» (V., 1969: 10). Oriflama, de fet, havia començat a publicar l’any 68 un curiós còmic d’Enric Sió amb guió d’Emili Teixidor titulat Lavínia 2016, que també participa del debat generacional. El còmic s’ubica a Lavínia, una ciutat governada per la batlessa Maria Aurèlia i on les paraules han estat prohibides i substituïdes per les imatges. Els poetes que «guarden els mots» estan tancats en una presó de la qual només Manuel de Pedrolo ha aconseguit escapar, provocant el retorn dels versos a les boques dels poetes. Tot plegat, es tracta d’una història un poc absurda, l’única gràcia de la qual s’esdevé d’identificar les situacions caricaturitzades per Sió, algunes d’elles prou fosques, com ara la divisió del «món subterrani» de la resistència cultural en seccions suposadament determinades pel gènere de qui les habita: la de les dones, la dels homes i també la dels «ni carn ni peix» on trobam «una papallona catalana». En el còmic, els habitants de les catacumbes resistencialistes de Lavínia han tornat boigs. La història només canvia de rumb en una vinyeta final on s’explica un mes de maig del 68 on, diu, «les noves generacions van aparèixer i tot posant ritme a les paraules i donant un nou sentit a les imatges van fer que Lavínia esdevingués una rica, tolerant i divertida pàtria». Tot plegat, resulta una història bastant incoherent, potser a causa de la polèmica que sembla que va fer accelerar a Emili Teixidor i Enric Sió el final de la sèrie. [14]Sigui com sigui, el còmic rebria tant els elogis de Terenci Moix (1968: 202) com de Joaquim Molas, que considerava que el treball de Sió −que continuaria amb una sèrie dedicada a Tirant lo blanc− permetia posar el còmic «al servei del seu humanisme crític i de la gran literatura de tots els temps» (1968: 29). I, tanmateix, no tots els lectors d’Oriflama acceptarien el llenguatge del còmic de Sió. La distopia rebria les crítiques irades d’alguns dels suscriptors d’Oriflama que consideraven que els dibuixos de dones amb poca roba que hi apareixien no podien agradar, deia un subscriptor, a «la gran majoria de jovent sa del nostre país (que a desgrat de tot és molt més majoria del que alguns es pensen i ens volen fer pensar)» (Badia, 1968: 3). De totes maneres, el destinatari del còmic tampoc no podia ser aquest jovent sa, sinó més aviat la capelleta d’intel·lectuals que podia reconèixer els intertextos d’Espriu, riure amb les caricatures i ubicar noms sota la papallona catalana que no es definia ni entre les dretes ni entre les esquerres. En l’intent de fer un producte per als joves però català i de qualitat, Sió produeix un còmic incomprensible per al lector corrent i l’argument del qual desafia el seu mateix llenguatge visual en tant que anul·la la capacitat de la imatge de comunicar una identitat col·lectiva que només poden salvar els mots dels poetes, bagatge d’una jove Lavínia que pretén emular lúdicament la d’Espriu.

En suma, la necessitat de crear una rúbrica generacional esdevé una estratègia per definir cara al futur un projecte de consens que serà un nou joc d’inclusions i exclusions. És en aquest context que cal comprendre per què, segons explica Guillem-Jordi Graells, a principis dels setanta Molas proposà a Oriol Pi de Cabanyes i al mateix Graells, dos joves que no havien estat inclosos en cap llista, d’elaborar el llibre d’entrevistes que acabaria essent La generació literària dels setanta (1971). [15]Així contextualitzat, es tracta d’un llibre programàtic que pretenia esborrar el debat mitjançant el bot d’una dècada: de la generació «dels seixanta» que planava sota les declaracions d’alguns dels enquestats per Serra d’Or, es passava només dos anys després a definir una generació «dels setanta» que encara no es podia haver produït. [16]Independentment dels vincles posteriors en les evolucions dels antologats, la «generació dels setanta» fou també una invenció que permetia dissoldre el debat que enfrontava distintes percepcions sobre el model de «cultura catalana» que calia afirmar en la nova dècada. El volum acomplí la funció de donar carta d’hegemonia a una de les múltiples generacions en disputa, d’abolir doncs la dissidència que s’havia produït anys abans atorgant una imatge d’unitat al grup d’escriptors que havia d’afirmar l’estabilitat de les lletres catalanes. Instaurada la rúbrica que permetia la continuïtat, calia ara cercar-li una nova ombra, és a dir, una perifèria controlada on situar un debat sobre els usos culturals dels joves que, a finals dels anys seixanta, enllaça amb l’impacte mediàtic de la primera contracultura.