Autores Varios - Transformacions

Un altre cop la duplicitat de la cultura al llarg de la història permet justificar la necessitat de tolerar les actituds del catalans que «es passen de rosca»; promou una visió pendular de la cultura catalana que integra les seves ombres en el miratge d’un dinamisme històric que permet oferir una imatge de continuïtat i de control. Trobam una altra manifestació de la voluntat d’integració de la contracultura en la reiterada assimilació de l’actitud dels hippies com a modernistes. Tant Destino com Oriflama publiquen monogràfics sobre el modernisme que en lliguen l’estètica a la de la contracultura. Ja l’any 1979 Jaume Sisa, quan en una taula rodona publicada a El Viejo Topo reflexionava sobre els referents que podrien haver inspirat la conformació d’una contracultura catalana, remetia a Santiago Rusiñol (Cohen, 1979: 66); i, el mateix any, Joan Fuster, ironitzant sobre el desencís que acompanyà la transició descriuria la contracultura com «un neomodernisme que pendularment podia haver fet el seu fet» (1979: 31).

Una de les obres que mostra aquesta integració parcial de la contracultura és Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), la primera novel·la d’Oriol Pi de Cabanyes. Vista en el context descrit, Oferiu flors se’ns presenta com una novel·la programàtica que explica la història de Dimas Ricardell, l’estudiant que, desencantat de la lluita antifranquista, recorre Europa vivint en diverses comunes en les quals la seva consciència nacional li impedeix arribar-se a integrar. [20]La imatge dels hippies respon a la que difonen aquests mateixos anys els reportatges sobre Formentera signats per Jaume Fuster i M. Antònia Oliver (1969), Baltasar Porcel (1969) o Guillem Frontera (1969): entre l’autenticitat utòpica d’alguns, hi trobam els traficants de drogues que amaguen el seu delicte amb discursos místics, i els militants d’esquerres decebuts que, com el mateix Dimas, semblen estar de tornada de tot sense haver anat encara enlloc. Per contra dels seus companys de comuna, Dimas no és només un individu sinó que forma part d’una història col·lectiva que també en altres moments ha generat desertors com ara el seu avi, les cartes del qual es transcriuen en la novel·la, o també el personatge trist d’un exiliat català que malviu a França. Aquest desarrelament forma part d’una certa manera de ser català, però no és, segons la tesi de la novel·la, la resposta més oportuna. Els versos finals de l’«Assaig de càntic en el temple» d’Espriu, ressonen en la ment de l’aprenent de hippy com a romanent d’una consciència col·lectiva que el farà tornar a Catalunya. La novel·la s’adiu plenament a la voluntat d’integració de certs aspectes de la contracultura en la cultura catalana que permetran afirmar que «ja disposam» d’una novel·la contracultural, quan, en realitat, es tracta d’una novel·la sobre el fracàs de la contracultura. Tot plegat és fruit d’un joc un poc pervers: Pi de Cabanyes pot parlar de drogues i descriure orgies −aptes, tanmateix, per a lectors montserratins− i això el fa atractiu a un públic jove, però en una obra on el que prima és el retorn a un projecte nacional que no es contribueix a redefinir. Aquest caràcter programàtic de la novel·la es féu explícit en la seva recepció: la propaganda de l’obra a Serra d’Or ens presenta una foto de l’autor amb una camisa florejada encapçalada amb la interrogació «L’aparició d’una contracultura catalana?», que es complementaria amb una nota publicitària amb el títol «La novel·la catalana més actual», on s’interrogava: «Però és que Catalunya ja genera hippies? És el retorn del modernisme? Qui són els joves? Per què la disbauxa?» (Edicions 62, 1974: 49). Per a Joan Triadú, Pi de Cabanyes responia totes aquestes preguntes, opinava: «a la novel·la hi és tot, i més d’un gra de massa; però enormement ben expressat» (Edicions 62, 1974: 49). Triadú destaca el llenguatge d’una obra on els hippies holandesos no beuen ni fumen sinó que xarrupen i pipen les seves begudes i cigarretes, i trobam descripcions com ara, per només citar-ne una frase, «hi havia nits que la lluna d’estiu era digna de ser posada en contradicció per un escamot de gossos sense sostre» (Pi de Cabanyes, 1973a: 49), un estil afectat que s’imposa sobre la rauxa que es descriu, aquell «gra de massa» que per a Triadú voreja els límits del decòrum.

Aquells mateixos anys, en aquests límits del decòrum, s’havia situat Pau Riba, més difícil d’integrar en una cultura que se li havia ofert inicialment amb els braços oberts. Entre els anys 67 i 69, Pau Riba és constantment citat quan es parla dels poetes que poden obrir nous camins en la lírica catalana. Els primers poemes de Riba semblen contenir el grau just de provocació per poder ser assumits en el marc d’aquesta contracultura nostrada que s’intenta promoure, i a la sensació de continuïtat de la qual contribueixen força els dos cognoms (Riba i Romeva) que el lliguen als cappares de les lletres i la política catalana. L’any 68, Riba havia publicat Cançons i poemes, un volum encapçalat per un prefaci que proposa una nova mirada sobre la cultura catalana, des de dintre, però distanciada, una mirada irònica inèdita en una cultura on la pertinença havia estat concebuda sense escletxes. Descrivint les seves impressions sobre el lliurament de premis de Cantonigròs de l’any 66, Riba elabora un dibuix del món cultural català com a col·lectiu de persones que, en grup, es pensen que són importants. En aquest marc, ell és la individualitat poc integrada que ens vol fer creure que s’ho mira sense saber molt bé per què la gent actua així. Descriu així l’arribada a la celebració:

Arribar i trobar-te amb els cotxes de tres-cents trenta-sis catalans arrenglerats sota el sol fins a perdre’s de vista i amb la corrua de gent, com formigues, pelegrinant cap a voltants de l’escola. Totes les sabates s’anaven omplint de pols i tots els ulls s’aclucaven i s’amagaven en l’ombra de les ulleres de gàngster perquè feia molt sol. Les jaquetes penjaven dels braços i setanta camises netes lluïen i es deslluïen el blanc. I quatre-cents trenta-sis catalans caminaven amb el cap lleugerament alçat i amb un aire de: «−Mira, ja hi som!» (Que bonic!). Jo també hi era (Riba, 1968: 7).

La descripció dels catalans compromesos com a formigues-gàngster satisfetes de la seva condició gregària ens pot recordar, si acollim les reminisciències modernistes que detectaven alguns crítics en la contracultura, a les que Rusiñol contraposaria a les cigales-poetes en la seva obra. Sigui com sigui, aquests quatre-cents trenta-sis catalans fan zum-zum als voltants del centre on se celebra l’acte i ho toquen tot d’una manera obsessiva, com si volguessin comprovar-ne l’existència, escriu Riba: «Molta gent que arribava, s’asseia, parlava, mirava i tocava, tot i essent tan mal fet! Tocaven els llibres, els discos, els objectes de record, que eren allà, per vendre. Ho tocaven tot, la vista als dits» (1968: 7). I afegeix: «a mi també em tocaven: vull dir cops i empentes, i cops d’ull i mirades furtives, cíniques, directes, d’indignació, de burla, d’aprovació, de totes classes i només perquè una de les meves dues ties m’havia fet rentar el cap i el vent m’havia pres els cabells per joguina» (1968: 7). Es tracta de la crònica de la iniciació de Riba en el món de les lletres catalanes, i que li obrirà la porta per ser durant uns anys un dels «joves» que han d’assegurar la continuïtat cultural. A final dels seixanta, Pau Riba serà centre d’atenció de les revistes del moment: n’és el hippy oficial i el més català de tots. Les entrevistes que se li dediquen en destaquen la modernitat i en critiquen lleugerament la manca de compromís. Així, per exemple, la llarga entrevista que li fa Montserrat Roig per a Serra d’Or manifesta una manca de voluntat d’entesa. Les respostes de Riba, breus i indefinides, no van més enllà de reclamar una transformació personal tòpica del hippisme que només esdevé polèmica quan s’oposa als projectes nacionals col·lectius. Per compensar, Roig introduirà a l’entrevista uns versos de l’àvia de Riba, Clementina Arderiu, que posen incís en com el futur de la cultura es reafirma en el llenguatge compartit dels néts: «Dels néts la veu / em fa estremir / Timbre i accent / ben catalans».