Autores Varios - Transformacions

SEMPRONIO [Andreu-Avel·lí Artís Tomàs] (1969): «Jo, ai!, no he tingut generació», Tele Estel 161 (novembre), p. 11.

Serra d’Or (1969): «La generació de la T. V.», Serra d’Or 121 (octubre), pp. 20-25.

SERRAHIMA, Maurici (1973): «Primera novel·la» [sobre Oferiu flors als rebels que fracassaren], Serra d’Or 171 (desembre), p. 92.

S. n. (1969): «La cultura catalana y su futuro», Tele/eXprés, 13 de desembre, p. 5.

SULLÀ, Enric (1975): «El viatge a Ítaca: reflexió entorn de la novel·lística més recent», Els Marges 3 (gener), pp. 108-115.

TORRES, Estanislau (1969): «Sobre els “croats” i la cultura de “mel i mató”», Serra d’Or 120 (setembre), pp. 46-47.

TRIADÚ, Joan (1970a): «El “Sant Jordi” i l’aranya o un oasi entre dos deserts», Serra d’Or 124 (gener), p. 49.

— (1970b): «On rau el problema», Serra d’Or 132 (setembre), p. 39.

UN SUSCRIPTOR (1970): [Carta al director], Destino 1.698 (abril), p. 3.

V. (1969): «Generacions a part», Oriflama 87 (setembre), p. 10.

VALLCORBA , Jaume (1976): «Underground vol dir metro», Els Marges 8 (setembre), pp. 131-137.

VALLS, Àlvar (1970): «Algun sí i algun no a Pau Riba», Serra d’Or 131 (agost), p. 38.

VALLVERDÚ, Francesc (1975[1968]): L’escriptor català i el problema de la llengua, Barcelona, Edicions 62.

VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel (1970): «Amigos y enemigos de la cultura catalana», Triunfo 33 (24 de gener), pp. 20-23.

— (1971): «Informe subnormal sobre un fantasma cultural», Triunfo 71 (30 de gener), pp. 21-25.

VILARÓS, Teresa (2000): «El menú del Via Venetto, o la intelectualidad espectacular. (La Gauche Divine de Barcelona, alrededor de 1971)», Tropelías 11, pp. 168-180.

WILLIAMS, Raymond (1977): Marxismo y literatura, Barcelona, Península.

[*]Vull agrair les atentes lectures d’aquest text de Martí Marín, Margalida Pons, Xavier Barceló, Maria Muntaner i Jesús Revelles, així com el seu suport per evitar que la patologia que s’esmenta en el títol d’aquest capítol no pogués acabar essent també una afecció de l’autora que el signa.

[1]El primer ús del terme neurosi és de William Cullen i data del 1769. El terme serà substituït per d’altres denominacions més concretes en el catàleg DSM -IV (1994). Sobre l’evolució històrica del terme vegeu Salazar, Murillo i Sierra (2007). Per a una anàlisi crítica sobre la substitució i justificació de patologies de salut mental en les darreres dècades, vegeu les consideracions d’Enrique González Duro (2002).

[2]M’apropiï aquí del concepte d’«ombra» sense voluntat d’atorgar-li el sentit arquetípic que li dóna Jung (1981: 152), sinó amb un significat més prosaic, referit senzillament a aquelles imatges fosques que tota identitat projecta sense reconèixer-les necessàriament com a parts rellevants de la seva constitució.

[3]Escriu Even-Zohar qualificant els sistemes «dependents»: «An external system may be a major condition for the very existence and development of such a literary system. This normally occurs either when a literature is young, that is in the process of emergence, or when conditions within it have created a certain situation which cannot be dealt with by the relevant literature exclusively −or mainly− by means of its own sources. (...) A current case of dependence is that of minority literatures. These are produced by minority groups, or by groups which are geographically connected to or politically subjugated by some (politically, economically) more powerful group» (1990: 55-56).

[4]Respecte de les dinàmiques complexes de la cultura espanyola del tardofranquisme i la transició cap a la democràcia, vegeu per exemple les opinions de Mainer (2000), molt especialment aquells apartats que fan referència a la complexa ubicació de certs sectors de la cultura espanyola davant les iniciatives de recuperació de les cultures nacionals i «regionals» que conviuen en l’estat espanyol després de la mort de Franco (2000: 168 i ss.), tema que ja havia tractat a la introducció al volum Las literaturas regionales en España (1994: 15-16).

[5]Per a una valoració del procés, vegeu Joan Fuster (1992[1972]: 71-77) i Francesc Vallverdú (1975[1968]: 104-109).

[6]Respecte de l’evolució de les revistes culturals catalanes vegeu les consideracions de Josep Faulí, Ignasi Riera, Josep Maria Huertas, Xavier Dalfó, Isabel-Clara Simó, Pau Lanao i Carme Vinyoles (1987), així com, per a la revista Lluc, que inicia l’any 1968 la seva tercera etapa, les de Seguí (2002).

[7]Per a un comentari de l’editorial «Patufisme i post-patufisme» publicada per Antoni Rovira i Virgili a La Publicitat el 13 de novembre de 1925, vegeu Jordi Castellanos (2004: 17 i ss.).

[8]De fet, com ja ha estudiat Emilienne Rotureau (2000), la següent convocatòria del premi també acabaria amb una forta polèmica, desfermada quan es va airejar en la premsa que l’obra guardonada, Nifades de Josep M. Sonntag, podia ser un plagi de la novel·la japonesa El lotus daurat.

[9]Per a una crònica dels precedents i inicis del Congrés de Cultura Catalana, vegeu Fuster (1978: 13 i ss.). He tractat ja aquesta qüestió a Picornell (2007: 88-92).

[10]Es refereix als volums Les formes de la vida catalana, de Ferrater-Mora (1944) i Com han estat i com són els catalans, de Rodolf Llorens (1968).

[11]Una oposició que considera, tanmateix, excessiva: «L’oposició és tan radical, violenta, que gairebé podríem parlar de la lluita a què Llorens al·ludeix, entre Ariel i Caliban. Però no, seria injust i emfasitzaríem massa. De tota manera, el xoc que es produeix entre ambdós llibres, ¿no podria contribuir a il·luminar com som en la nostra natural complexitat? Fer-nos veure, per exemple, que un normal capteniment mesurat i assenyat pot coexistir amb els innegables esclats de violència i els sobtats arrauxaments del nostre caràcter» (Guansé, 1969: 18).

[12]Vegeu les consideracions respecte d’aquesta qüestió de Teresa Vilarós (2000). Resulten també prou il·luminadores les intervencions de Josep M. Carandell i Joan de Sagarra al dossier que Lletra de Canvi hi dedicaria l’any 1989, dues relectures que s’elaboren des de la vivència però també amb la distància lúcida de les dues dècades que els separen del fenomen.

[13]Explica Carandell sobre la recepció d’aquest article: «El meu article va fer molt de soroll. No sé on dec tenir una carpeta amb més de noranta articles i acudits gràfics on se’m criticava, se’m defensava i, sobretot, es parlava d’aquella “nova generació”. Vaig començar a tenir molts d’amics i, cosa mai no experimentada, enemics. Els amics de l’esquerra monolítica em deien que estava fent el joc a aquella ambigüitat dels joves, i jo els contestava que la realitat era així i que el millor que es podia fer era passar a un nou concepte i estratègia de l’esquerra, on no contessin només els valors negatius sinó, sobretot, els positius» (1989: 9).

[14]En diu Josep Maria Huertas: «El primer conflicte ja es va produir en el número següent, quan es va publicar a la portada una plana de Lavínia 2016 amb una atractiva dona nua, que va provocar, malgrat ser un nu no gens detallista, la queixa del bisbat. Molestos, els autors es van mostrar repatanis i el mes següent no donaven sols una Lavínia nua, sinó també un Lavini despullat. La crispació va augmentar, i Teixidor i Sió precipitaren el final del còmic per al número d’octubre, amb algun retoc censor, com desfigurar les cares de Prat de la Riba i Escarré, qualificats de “patricis que dirigien l’ànima col·lectiva d’aquell poble treballador”, amb angelets que duien barretina i un tòtem indi al costat» (Faulí i altres, 1987: 56).

[15]Escriu Graells en el pròleg a la reedició del llibre publicada l’any 2004: «La idea ens la va proposar Joaquim Molas, un dels més destacats i prestigiosos professors de la nostra especialitat, Filologia Catalana. Ell, a més de les matèries que impartia, en les converses de passadís o de bar, ens parlava de la vida literària i cultural del moment, des de la seva plataforma privilegiada de col·laborador i director de col·leccions d’Edicions 62, jurat de premis literaris, antòleg i promotor de nous valors, etc. En una d’aquestes converses, el desembre de 1970, potser després del triple triomf a la nit de Santa Llúcia d’aquell any de Josep Elias, Josep M. Sonntag i Montserrat Roig, va sorgir el tema de la “generació” i del sidral que s’havia fet fins aleshores al voltant del tema. Davant del nostre entusiasme, ens va plantejar el repte: per què no posàvem fita a aquella nova generació fent-ne parlar els protagonistes incipients?» (2004: 21). Oriol Pi de Cabanyes (2004: 14) afirma, en una versió prou diferent dels orígens del llibre, que ell mateix va proposar a Josep Fornas, de l’editorial Pòrtic, la idea del volum i que Joaquim Molas els assessorà «en l’establiment de la llista d’autors».