Autores Varios - Transformacions

1. EL REGIONALISMO BIEN ENTENDIDO

En la cruïlla dels anys cinquanta/seixanta els consellers de Franco van haver-lo de convèncer que la liberalització econòmica era imprescindible perquè l’autarquia resultava inviable. I no fou aquesta una constatació merament econòmica: el que convertia en inviable la marxa dels afers públics espanyols, no era pas l’economia tota sola; era, fonamentalment, el retorn de la protesta (Molinero i Ysàs, 2003a i 2008). Encapçalats per la protesta obrera, tots i cadascun dels temes que la Victoria havia pretès clausurar tornaven a sortir a la llum. Entre aquests, destacava, una vegada més, el problema catalán.

En aquesta mateixa etapa, al caliu del creixement econòmic que es produí en pocs anys −mal repartit i pitjor gestionat (García Delgado, 1987; Sudrià, 1988; Tafunell, 1989)−, el règim franquista cercava noves fonts de legitimitat que s’afegissin a la d’origen, basada en la comunitat d’armes de la Victoria de 1939, sense renunciar-hi. A més de vint anys del final de la Guerra Civil, el govern apostava per la ideologia del desarrollo, del nou benestar relatiu, després de la terrible postguerra i la dura estabilització, com a esquer per atreure les generacions que ja no havien viscut la guerra o aquells sectors que s’havien distanciat, per un motiu o altre, del Nuevo Estado. Així, Carrero Blanco i López Rodó −que controlaven els afers econòmics− venien creixement econòmic, Solís Ruiz −des dels Sindicats i la Falange− desenvolupament sindical i «justícia social», Martínez Sánchez-Arjona polígons d’habitatges, tal i com corresponia al seu ministeri, i Fraga Iribarne −des d’Información y Turismo− venia «modernitat cultural» per la via de reemplaçar la censura prèvia per censura a posteriori i televisió única i de tolerar les «excentricitats» dels necessaris turistes (Molinero i Ysàs, 2001).

Per fer front al problema catalán, de la mateixa manera que en el terreny econòmic el ministre López Rodó receptava desarrollo, calia que algú aportés idees útils per vendre, ja que la preocupació no era de caràcter menor, malgrat que ja el 1942 el règim hagués publicitat que es trobava ante la tumba del catalanismo. [5]Amb aquesta intenció es convocà el 1962 una sessió extraordinària del revifat Consejo Nacional del Movimiento. [6]L’organisme, convertit en un autèntic consell assessor del govern, es reuní en plenaris i comissions específiques per analitzar el tema, i arribà a la conclusió que era possible jugar amb la idea d’un regionalismo bien entendido, tant pel que feia als catalanistes ressorgits, com amb relació al fet que la composició sociodemogràfica catalana havia canviat profundament per efecte de les migracions interiors espanyoles. S’obrien, doncs, perspectives d’ús de regionalismes instrumentals a Catalunya, on els catalans, aparentment, ja no eren l’abassegadora majoria d’anys enrere, especialment a les ciutats i entre la nova classe obrera. Els experts designats per a la comissió o per realitzar estudis sectorials −catalans com Carlos Trías Bertran, Santiago Udina Martorell o Martí de Riquer, i no catalans com Manuel Fraga, Luys Santamarina o Maximiano García Venero (Santacana, 2000: 31-36)− consideraren que calia jugar entre la neutralització falaguera de la intel· lectualitat catalanista més moderada i sobornable −adjectiu aquest que utilitzaria en un altre informe, al ministre Fraga, el literat Camilo José Cela referint-se a escriptors, no només catalans, que havien signat un manifest de protesta per la repressió de les vagues d’Astúries de 1962 (Ysàs, 2004: 50-53)− i la mobilització dels immigrants, adequadament enquadrats en cases regionals. Als catalans, calia autoritzar-los coses de tant en tant, i els immigrants, organitzar-los com a contrapunt imprescindible. Si es donava joc a alguna mena de regionalisme català, calia equilibrar-lo amb altres regionalismes, ja que immigrant no és una identitat fàcil d’utilitzar i fer servir español, com a contrast, hauria estat el reconeixement implícit de la no espanyolitat dels catalans −o sigui, una derrota política en tota regla després de més de vint anys de dictadura.

Tot semblava molt coherent, però no degué de ser gens fàcil implementar-ho: perquè mai no és senzill, si és que és possible, crear moviments socials del no-res. Així el 1971 el mateix Consejo Nacional constatà indirectament el seu fracàs quan es reuní en idèntiques circumstàncies i amb el mateix objectiu, arribant a les mateixes conclusions i proposant les mateixes estratègies que nou anys abans. Calia perseverar a atreure els catalanistes susceptibles de ser domesticats i mobilitzar uns immigrants que eren ara, aparentment, més nombrosos que abans: talment com si la condició d’immigrant no es perdés mai per més que passessin els anys. En la ment dels consejeros nacionales un immigrant dels anys vint o dels quaranta i cinquanta encara no ho havia deixat de ser arribats a 1971 i continuava essent un desarrelat infinitament manipulable. Tanmateix quan es mirava de prop, tot plegat resultava molt menys evident, i els immigrants no estaven esperant pacients que vinguessin a organitzar-los. Tal i com explicà el 1973 l’alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, Vicenç Capdevila −futur diputat de la Unión de Centro Democrático (UCD )−, en un informe sobre la seva localitat elevat al Ministerio de la Gobernación:

V. En los nuevos distritos los grupos que se van formando, las entidades que se crean, las Parroquias incluso, son elementos de cohesión e integración de las aspiraciones y deseos del barrio consiguiendo, como es lógico, captar voluntades y esfuerzos. VI . De lo dicho se desprende que, de proponérselo, quienes tengan en sus manos estos elementos aglutinadores, explotando hábilmente las carencias señaladas de servicios de estos barrios, disponen de una fuerza formidable en el momento de unas elecciones y que incitando a estas gentes a concurrir masivamente, para hallar su solución, a las urnas, pueden hacerse con todos los puestos de representación familiar del Municipio (Marín, 2000a: 433).

Aquesta força aglutinadora era, a L’Hospitalet de 1973, el Partit Socialista Unificat de Catalunya: comunista i catalanista autonomista i no franquista ni regionalista folklòric. Tota una advertència del que s’esdevindria sis anys després en les primeres eleccions municipals democràtiques.

D’alguna manera, entre 1962 i 1971, l’acció dels moviments socials i de les forces polítiques d’oposició havia aconseguit neutralitzar el regionalismo bien entendido als barris o, almenys, evitar que tingués èxit suficient entre la població immigrada. Per a aquesta tasca havien comptat, òbviament, amb la col·laboració involuntària d’un estat franquista incapaç una i una altra vegada de complir amb les expectatives de millora de les condicions de vida i treball de la majoria de la població obrera. Als nous barris −així ho mostren les entrevistes i els testimonis− es tenia sempre la sensació que quan alguna cosa acabava per funcionar bé era malgrat el govern i no gràcies a ell: i era una sensació que no convidava pas a ballar sevillanes en presència de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques les poques vegades que aquestes tenien a bé acostar-se pel suburbi. [7]

Entre la població, diguem-ne autòctona, el fracàs havia estat conseqüència, en canvi, del fet que les idees sorgides de les iniciatives de domesticació del catalanisme del Consejo Nacional del Movimiento no eren gens ni mica originals: ans al contrari, bevien de propostes que sempre havien tingut presència dins dels rengles dels fidels del règim i, per això, ja havien estat assajades, mal que bé. El conglomerat franquista, vencedor en la Guerra Civil, fou pràcticament monolític al voltant del projecte polític que volia posar dempeus (Molinero i Ysàs, 2003b; Marín, 2006), malgrat la diversitat d’orígens personals que es poden constatar en el seu interior (Viver Pi-Sunyer, 1978; Marín, 2000a; Saz, 2003; Canales, 2006; Sánchez Recio, 2008). Però resultà força més heterogeni a l’hora d’implementar les estratègies més adequades per aconseguir la viabilitat d’aquest projecte.