Autores Varios - Transformacions

A Catalunya la iniciativa d’aquests alcaldes franquistes agosarats donà llum a localismes del tipus Barcelona, cap i casal, en l’òrbita de l’ambiciós Josep Maria de Porcioles (1957-73), que fou el model més acabat, car projectà la seva estratègia sobre un espai supramunicipal, per la via de la Corporació Metropolitana, la disputa pel control de la Diputació de Barcelona i el desafiament constant al governador civil de torn (Marín, 2005 i 2008a). Porcioles comptà en aquesta batalla amb el suport del número dos de Carrero Blanco, el ministre català Laureano López Rodó, i per això pogué restablir jocs florals −com hem vist−, coronar pubilles, obrir el Museu Picasso (Vigil y Vázquez, 1981), fer declaracions de catalanisme i fotografiar-se ballant sardanes a tort i a dret, mentre assegurava sentir-se deixeble de Cambó (Marín, 2008b). Aquest joc li permeté disposar de col·laboradors en tots els àmbits ciutadans i d’una premsa personalment favorable, a més de facilitar-li una durada en el càrrec que li permeté assistir al cessament de tres governadors civils (Acedo Colunga, 1960; Vega Guerra, 1963 i Ibáñez Freire, 1966), dos presidents de la Diputació (Joaquim Buxó-Dulce d’Abaigar, marquès de Castellflorite, 1967 i Josep Maria Muller d’Abadal, 1973) i d’alguns alcaldes veïns que li feien nosa.

Epígon de Porcioles ho fou, per exemple, l’etern alcalde de Vilanova i la Geltrú Antoni Ferrer Pi (1946-69) i el seu sano villanovismo de pseudo-carnestoltes controlats i catolicisme de pedra picada, que continuarien els seus successors en la dècada següent, entre d’altres Josep Piqué −pare (Canales, 1993 i 2006). Ho fou, també, el de Sabadell, Josep Burrull (1965-76), amb la seva promoció clàssica del Primer centro textil lanero de España −en la línia de la inaguantable pel·lícula documental dels anys quaranta Sabadell, emporio textil de España− (Marín, 1990). Burrull, però, promocionà una nova idea, la de Ciudad piloto del deporte español, gràcies a un seguit d’èxits esportius locals i a les subvencions del Delegado Nacional de Deportes de FET-JONS, successivament, José Antonio Elola Olaso i Joan Antoni Samaranch (Marín, 2000b). Aquest darrer tingué no poques iniciatives d’afavorir patriotismes esportius locals, per exemple a Voltregà amb l’hoquei sobre patins −a partir d’un furibund antibarcelonisme− o a Granollers amb la promoció de l’handbol que seguien els seus alcaldes des de finals dels anys cinquanta (Garriga, 2004). Amb totes aquestes aniria conformant un peculiar «partit de l’esport» en el qual cimentà la seva carrera política de cara al futur (Boix i Espada, 1991). Villanovismo i sabadellismo permetien utilitzar els mateixos recursos de Porcioles: sardanes, cors de Clavé, exposicions de pessebres, goigs en català a les més diverses verges locals, etc. Tot plegat una barreja de regionalisme catalanista i nacionalcatolicisme català que podia ser posada al servei de la unitat d’Espanya en la seva versió franquista.

No és que la mobilització de les petites pàtries s’arribés a convertir en una alternativa de consideració al catalanisme polític, ni tan sols en el cas de Porcioles. Ara bé, aquesta mena de plantejaments assoliren fites parcials i feren cristal·litzar actituds i clienteles polítiques que no haurien estat tan fàcils de mobilitzar d’una altra manera. Òbviament, l’abandó posterior d’aquestes banderes hauria significat la renúncia a mantenir l’entramat que penosament s’havia construït, sense disposar d’una alternativa de recanvi i, de retop, la pèrdua del lideratge dels individus que s’hi havien vinculat en favor dels cada vegada més veterans −i rònecs− excombatientes, excautivos, viejas guardias i demés nuclis devots de la Victoria de 1939. Sectors veterans que en el tardofranquisme estaven alimentant les seves «camades negres» de joves seguidors, procedents de les darreres generacions del Frente de Juventudes, ara amb bats de baseball, cadenes, motocicletes i, eventualment, pistoles, que es feren tristament cèlebres en la Transició amb la sèrie d’atemptats que culminaren el gener de 1977 amb els assassinats dels advocats laboralistes del despatx del carrer d’Atocha a Madrid (Ellwood, 1984 i Gallego, 2006). [10]I tampoc ningú no pensava en el govern, a primers dels setanta, que l’oposició fos una amenaça armada de consideració −malgrat l’assassinat de Carrero− com perquè calgués posar-se en mans indefectiblement d’escamots armats, tal i com ja estaven fent individus com Blas Piñar i la seva Fuerza Nueva i −amb ell− una part dels serveis d’intel·ligència del futur colpista del 23-F, el coronel José Ignacio San Martín (San Martín, 1983; Fernández López, 2000).

3. L’HORA DE FRAGA IRIBARNE: ENTRE L’AUTORITZACIÓ DE L’AVUI I LA MOBILITZACIÓ DE LES CASAS REGIONALES

A mesura que s’acostava la previsible mort del dictador, cal tenir present que feia anys que es produïen iniciatives legislatives per tal de regular el que alguns havien batejat com el ordenado contraste de pareceres, l’endemà del hecho biológico. Per tant, si arribava el moment d’haver de mesurar forces electoralment, el regionalisme franquista havia de ser corregit i ampliat i no pas abandonat; perquè en aquesta confrontació limitada cada sector del règim hauria d’exhibir algun tipus d’identitat particular que permetés als votants de triar entre elles (Molinero i Ysàs, 2001).

El 1975, finalment, Franco es morí. Si fins aleshores el regionalismo bien entendido de localismes catalans i cases regionals havia estat una aposta mancada, per acèfala en les altes esferes, el cap necessari per a tal operació era a punt d’irrompre a l’escena: algú de qui es deia que le cabía el estado dentro de la cabeza i que frisava per demostrar-ho. Estic parlant de Manuel Fraga Iribarne.

Fraga havia estat cessat com a ministre el 1969 i havia quedat relativament fora de la política activa, mantenint només el seu seient a les Cortes orgàniques i al Consejo Nacional del Movimiento. Entre 1969 i 1973 s’havia incorporat, de manera tan natural com avui fan els seus hereus i successors, al món de l’empresa privada −fou president d’Unión Resinera, conseller de Cervezas El Aguila i director general de Rank Xerox Española− sense mai abandonar les seves veritables ambicions a través de la fundació de la «societat d’estudis» GODSA , embrió de la futura Reforma Democrática, primer nom d’Alianza Popular. El 1973 fou recuperat com ambaixador a Londres, fins que el desembre de 1975 tornà com a Ministre de la Governació i número dos de Carlos Arias Navarro (Fraga, 1980).

Fraga era en aquell moment de transició el polític franquista amb un major suport real dins dels rengles del règim i el seu ministeri el que proporcionava les majors oportunitats de consolidar aquest suport, car nomenava tots els càrrecs de govern territorial: governadors, presidents de diputació i alcaldes (Marín, 2000a). A més, Fraga era, també, el ministre fonamental a l’hora de legalitzar associacions i, entre elles, grups polítics. Dit d’una altra manera, tenia totes les eines per crear una opció política de govern i per decidir, fins i tot, quina seria la seva oposició: era un Cánovas a la recerca del seu Sagasta per a la nova restauració que s’iniciava. De cara a Catalunya, Fraga cercava, també, el seu Cambó particular. Li calia un regionalisme oficial i, al mateix temps, uns instruments clars per a contrarestar-lo, arribat el cas. Fraga assegurà més tard, en suport de la seva acció de govern que, a finals de 1975, «era indudable que un Gobierno prudente hubiera podido orientar las aspiraciones catalanas a un prudente regionalismo» (1987: 18): i així, amb tota prudència, es disposà a procedir en un marc que podia incloure només postfranquistes, liberals o regionalistes moderats, però no anarquistes, separatistes, ni marxistes −rang en el qual Fraga encara incloïa el PSOE , malgrat Suresnes.