Autores Varios - Transformacions

Des dels inicis de la dictadura, alguns cercles oficials havien afirmat la necessitat de prendre en consideració la utilització d’alguns referents del catalanisme vençut. Ho il·lustra molt bé la iniciativa de la Delegación Territorial Catalana de Falange a Burgos, comandada per José Ribas Seva, assessorada per la Delegación Nacional de Propaganda que dirigia Dionisio Ridruejo en l’ocupació de Barcelona el 1939: propaganda en català, garanties d’ús del català en un marc volgudament inconcret i retòrica d’enaltiment de la Catalunya espanyola. La iniciativa se n’anà en orris, a causa de la intervenció hostil dels Servicios de Ocupación del general Eliseo Álvarez-Arenas −assessorat, curiosament, per l’antic diputat de la Lliga Regionalista Bertran i Musitu−, en una intervenció més que fosca. I no revifà fins ben entrats els anys cinquanta, tot i les puntuals intervencions d’alguns franquistes, tàcticament sensibles a l’argument regionalista, que mobilitzaren recursos com l’enaltiment de la sardana i altres danses populars a través de la Obra Sindical de Educación y Descanso o els Coros y Danzas de la Sección Femenina, del cant coral, amb la instrumentalització de les restes dels cors claverians, autoritzacions limitades a publicacions en llengua catalana i la utilització de l’arsenal simbòlic montserratí. El més destacat de tots ells fou, segurament, el governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández (1945-47), a qui la gosadia li costà el càrrec durant les festes d’entronització de la Verge de Montserrat, quan a algun membre de la comissió organitzadora −anomenada Abat Oliba− se li acudí de fer part del discurs en català. [8]

En els cinquanta foren múltiples les iniciatives sorgides des de les zones grises de la societat civil catalana: aquelles que tenien un peu dins i un peu fora del règim i en les quals convivien fidels al règim, opositors moderats i personalitats oscil·lants entre una i altra actitud. Eren tots aquells perfils que donaven per bo que res de sòlid no podia desenvolupar-se a Catalunya sense una política cultural adequada. Una política que es plantegés de recuperar part de l’herència del catalanisme conservador, malgrat la repressió exercida contra els seus representants polítics (Vilanova, 1999), o que, com a mínim, disposés de la sensibilitat necessària per aglutinar les seves restes en presència. Ho havia afirmat, per exemple, l’alcalde Porcioles de Barcelona, el 1959, en una carta al ministre López Rodó:

Deben ponderarse todas aquellas medidas que pudieran ser estimadas como un ataque o desprecio a los sentimientos de Cataluña (...) los Juegos Florales, bajo nuestra dirección, creo que pueden ser un instrumento aprovechable, siempre que se le dé el debido carácter nacional (...). En estos momentos en que los rojos quieren tener la exclusiva de los Juegos Florales en París, la celebración aquí podría ser un arma interesante (López Rodó, 1990: 170).

Així, la dècada dels seixanta, com l’anterior, fou un anar i venir de peticions, entrevistes, pressions, sopars i dinars per arrancar l’autorització d’un acte, d’una publicació sense gaire censura i, a la fi, d’una revista en català. Immersos en aquesta dinàmica hi hagué editors tant diferents entre sí com el falangista Josep Vergés −de Destino− o el Josep Maria Cruzet de la Selecta, periodistes com el camaleònic Josep Pla −posat al servei de Porcioles− o el postrepublicà Sempronio, l’ambiciós historiador Jaume Vicens Vives, i polítics i empresaris esdevinguts mecenes de les arts i de les lletres com ara Miquel Mateu −alcalde falangista de Barcelona de 1939 a 1945− o Domingo Valls Taberner −líder dels industrials cotoners. [9]

Aquesta nòmina ens indica que no només fou un tràfec de patriotes agosarats, que provaven d’obrir escletxes en la cuirassa franquista −tal i com voldria la tesi esmentada del Vichy Català (vegeu la nota 1)−, fou també una opció tàctica per a una bona colla de personatges del règim. I fou també un espai per passar d’un a un altre paper en els anys de Transició: especialment del de franquista fidel al de patriota infiltrat. Sobretot perquè mai no es tractà de cap moviment per aconseguir quotes reals d’autogovern −això quedà sempre per a l’oposició clandestina−. Des del franquisme, s’intentà episòdicament utilitzar la llengua, les danses i tot el que calgués per contraatacar el paper de referent que la resistència cultural estava jugant en absència d’institucions pròpies: calia rebatre l’argument que sense autogovern i sense −lògicament− democràcia, mai no hi hauria una expressió cultural catalana digna de tal nom. Per això, un punt culminant fou quan el 1967 el governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, provà d’aconseguir el respecte agraït d’un cert nombre d’activistes catalanistes legalitzant definitivament les activitats de l’Òmnium Cultural, en la ruta cap a la seva promoció a la cartera ministerial −és a dir, la seva iniciativa va ser ben valorada pel govern−. Amb institucions com l’Òmnium dempeus, què més podrien voler els catalans? Naturalment, des del punt de vista de l’activista catalanista, no podia ignorar-se que la seva acció podria ser instrumentalitzada: però triar la inacció enmig del marasme no degué ser sempre vist −comprensiblement− com la millor opció. Les zones grises tenien riscos perquè tothom podia acabar essent instrumentalitzat per tothom.

El regionalisme franquista, doncs, tenia les seves limitacions. Però cal recordar que els franquistes no regionalistes no resultaven gens fàcils de tractar i, a més, eren l’opció majoritària dins del règim. Aquesta majoria sempre fou partidària de no cedir a cap catalanista i d’aplicar la força cada vegada que convingués. Com arribaria a dir a Manuel Ortínez, el governador civil de Barcelona (1963-66) −i futur ministre de l’Interior de la UCD − Antonio Ibáñez Freire, respecte de les activitats d’un jove, inquiet però en aquell moment no especialment subversiu, Jordi Pujol: «dígale que si se empeña voy a romperle los dientes de un culatazo» (Ortínez, 1993: 128). Només es podia resultar més expeditiu passant de les paraules als fets.

2. LA BARCELONA DE PORCIOLES I LES PETITES PÀTRIES LOCALS DE LA CATALUNYA DELS ANYS SEIXANTA

A nivell territorial, els alcaldes designats no s’ho havien pogut mirar a tanta distància com el Consejo Nacional del Movimiento i esperar nou anys a avaluar si la seva política havia funcionat o no: eren els executors i els gestors de les polítiques de proximitat, recollien només part dels èxits i els tocava patir tots els fracassos. La legitimitat de les corporacions locals i, particularment, dels alcaldes, precisava instruments propis, i alguns d’ells es plantejaren la possibilitat de rellançar d’alguna manera identitats locals que servissin per aigualir el vi del catalanisme i, alhora, per apuntalar les seves carreres polítiques individuals: havia sonat l’hora de provar d’instrumentalitzar les petites pàtries. Petites pàtries que, alcaldes al marge, sempre havien aparegut espontàniament com a conseqüència de dinàmiques merament locals. El concepte ha estat utilitzat per analitzar situacions similars que varen ser presents dècades abans a la Itàlia feixista (Cavazza, 2003). Així per exemple, Alessandro Pavolini, líder dels feixistes de Florència a primers dels anys trenta −i futur sanguinari ministre de Mussolini dels anys de la República de Salò−, mobilitzà la memòria històrica de quan la seva ciutat havia estat capital cultural renaixentista i, més tard, també capital política del Regne d’Itàlia en un breu període del segle XIX. Pavolini batejà Florència com la capitale dell’inteligenza italiana i promogué un orgull local perfectament compatible amb la identitat unitària italiana que el feixisme provava de reforçar (Palla, 1978).