Autores Varios - Transformacions

Les passes regionalistes i liberals de Fraga aquell any 1976 no foren pas curtes, venint d’on venia, car ja el 20 de gener sopava amb Jordi Pujol per assegurar-li que «cabe una solución del problema catalán, dentro de la unidad de España» (Fraga, 1987: 31). Segons l’agenda passada a net de Fraga −car això solen ser els seus llibres de memòries− encara s’entrevistà amb Pujol, de nou, en un dinar a Barcelona el 29 de gener, tot plegat mesos i mesos abans que s’obrissin de debò els contactes amb l’oposició antifranquista. D’on havien sorgit aquestes relacions entre un home de l’activisme catalanista antifranquista com Pujol i un personatge de camisa azul com havia estat Fraga? Doncs, precisament, de les zones grises. En la seva recerca d’un Cambó adequat, Fraga es deixà aconsellar per la seva clientela regionalista catalana per tal que li fossin presentats candidats possibles, talment com si hagués de realitzar un càsting. Pujol era el més ben col·locat amb diferència: fins i tot disposava ja d’un embrió de partit, Convergència Democràtica de Catalunya, fundat a Montserrat el 1974 i tímid integrant de l’Assemblea de Catalunya. L’acostament Fraga-Pujol era un fet agosarat per les dues bandes. Per comprovar-ho només cal pensar que a la mateixa època hi havia centenars de presos polítics i la policia pegava pels carrers. Com afirmava el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán: «Durante el primer semestre de 1976 lo normal era prohibir en materia de reuniones todo lo que tuviera promoción comunista o de extrema izquierda y en materia de manifestación lo que se presumiera implicaba grandes concentraciones de masas o reivindicar temas inabordables en el momento como la amnistía» (Sánchez-Terán, 1988: 90).

Aquell primer semestre de 1976 Fraga presentà un ventall d’ofertes que havien de fer que l’aspirant a Cambó −fos qui fos− es decidís a pactar. Així, Fraga, defensà la idea d’una visita reial a Catalunya, ja el mes de febrer, visita a la qual s’oposava Arias. Quan la visita es produí, el Rei −convenientment alliçonat− gosà llegir −a la seva manera− un fragment en català. Fou un gest de complicitat que ocuparia pàgines i pàgines de diaris pel que tenia d’inèdit. Aquell mateix any, trencant un veritable tabú, Fraga autoritzà la publicació del diari Avui, en català, que sortí al carrer per Sant Jordi. Seguint l’estratègia global traçada, en paral·lel autoritzà el diari El País, sortit el 4 de maig, no com el diari socialista que tothom s’ha acostumat a pensar, sinó com el diari dels liberals, en la millor tradició d’Ortega i Gasset, car dirigia el consell editorial de l’empresa mare (PRISA ) el seu fill Ortega Spottorno i el finançava un empresari d’idees igualment liberals com Antonio Polanco: els socialistes, ni hi eren ni se’ls esperava. Era la mateixa època en què Joan Antoni Samaranch, president de la Diputació de Barcelona des de 1973, agitava, també, la bandera d’un catalanisme de gestos similars, amb la reposició del bust de Prat de la Riba a l’edifici de la Plaça de Sant Jaume, la creació d’uns jocs esportius escolars comarcals batejats com Jocs Sant Jordi i la subvenció a cursos de llengua catalana (Molinero i Ysàs, 1988; Boix i Espada, 1991). Just al revés del que havia fet l’incompetent Ajuntament de Barcelona un any abans, en l’incident dels divuit regidors del no, quan fou incapaç de votar a favor de donar una petita subvenció a uns cursos similars i provocà articles i acudits de descrèdit i, fins i tot, una cançó de La Trinca (Marín, 1998: 264-265 i 2000a: 446). [11]

En la línia de Samaranch, des del mes de maig de 1976, un grapat d’alcaldes franquistes catalans demanaren la catalanització dels noms de les seves poblacions. Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Vic, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Ribes i Centelles, com a mínim, donaren les passes per a formalitzar aquests canvis, demanant el prescriptiu informe a la Real Academia de la Historia, que era l’organisme competent en el tema. Però els informes es retardaren tant que més d’un any després tenim notícia que l’alcalde de Centelles estava desesperat de tanta burocràcia. El fugaç governador civil de Barcelona, Manuel Ortiz Sánchez −abril a juliol de 1977− escrigué en aquests termes al Director General d’Administració Local:

Me escribe el alcalde de aquella población pidiéndome interceda cerca de ti a fin de que aquel expediente [canvi del nom Centellas per Centelles] se resuelva con urgencia, para que sea el actual Ayuntamiento el que logre lo que se considera un tanto de fuerte impacto político, pues últimamente está recibiendo muchas presiones de grupos políticos que desearían adjudicarse el mérito que supone el cambio de nombre de la población, y sería de desear que el éxito no se le arrebatara a la actual Corporación Municipal (Marín, 2000a: 445-446).

A més de la llengua, Fraga ja havia plantejat una possibilitat d’autogovern en termes de régimen especial para Cataluña, en un decret de 18 de febrer. Amb aquestes passes s’entén molt millor que el representant de Convergència a l’Assemblea de Catalunya, en primera instància, fos un jovenet Miquel Sallarès i no un dels primeres espases del partit: el que s’estava negociant amb el govern semblava més sòlid que el que es podia obtenir de manifestacions que acabaven a pinyes. [12]Els caps de Convergència, en aquells moments, s’estimaven més de negociar un front comú amb liberals espanyols dels que els primers governs de la monarquia provaven d’incorporar −com Federico Mayor Zaragoza− de cara a la petició conjunta del restabliment de la Mancomunitat −i no de l’Estatut− i es prengueren molt seriosament la proposta d’Adolfo Suárez d’un Consejo General de Cataluña (Santacana, 2000: 20-21 i 95), en una primera versió del que després s’ha conegut com política de peix al cove. [13]Naturalment, que s’estimessin més de negociar no va impedir que CDC fos representada per Miquel Roca a la Diada de l’Onze de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat: amb les circumstàncies atzaroses i canviants que s’esdevenien, Pujol i els seus optaren per canviar de cavall a mitja cursa, amb notable èxit. [14]

Ara bé, la torna de tant regionalisme governamental fou l’intent de dinamitzar, per tercera vegada, però ara amb diners del ministeri, les cases regionals, amb l’argument de la defensa de les altres vessants de la cultura española a Catalunya. L’intent, encara per estudiar de forma prou completa, s’inicià amb la presentació d’unes candidatures apadrinades a les juntes de les diverses cases regionals, i fou avortat pels sectors d’oposició que treballaven a l’interior d’aquestes associacions, especialment militants del PSUC i també dels que ben aviat s’integrarien en el nou Partido Socialista de Andalucía a Catalunya: les juntes postfranquistes foren derrotades. [15]

A la fi, l’aposta de Fraga no tingué temps de quallar. Una allau de mobilitzacions, sobretot sindicals, espantaren el Rei. En primer lloc 1976 significà un any rècord de vagues, per nombre, durada i participació. En segon lloc l’oposició antifranquista llançà el desafiament de la campanya per l’amnistia i en tercer es produïren un parell de vagues generals locals que a Fraga li semblaren una altra cosa. Com diria anys després: «Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad como Petrogrado en 1917» (Fraga, 1987: 38). L’ex-ministre es mostrava convençut d’haver viscut una Revolució Russa avortada. El Rei nomenà president el falangista Adolfo Suárez, i aquest engegà aleshores un procés de canvis que no controlava i que el portà en menys d’un any a legalitzar a gairebé tots els sindicats i partits polítics i a convocar unes eleccions (Molinero i Ysàs, 2001). Eleccions que se li transformaren en constituents quan no va obtenir la majoria absoluta de què depenia per tirar endavant el projecte, heretat de Fraga, de reforma limitada.