Autores Varios - Transformacions

[3]La visió que posa l’accent en les mobilitzacions opositores ha estat desenvolupada de manera principal, significativament, a Catalunya (Molinero i Ysàs, 1998, 2001 i 2008; Marín, 2000a i 2006; Domènech, 2002 i 2008; Ysàs, 2004 i 2006) i contestada, a Catalunya mateix, des de diaris com La Vanguardia. Fou un publicista d’aquest diari qui s’encarregà de «passar comptes» amb el llegat de l’oposició antifranquista a Catalunya i amb els autors que l’havien posat en relleu, en el que va semblar una reacció extemporània a la constitució del govern tripartit més que no pas el fruit d’una recerca sòlida, pel caràcter molt incomplet −per no dir una altra cosa− de les referències que sostenien la publicació (Álvaro, 2005).

[4]Reprenc aquí un tema que vinc treballant des de fa temps (Marín, 1996).

[5]Aquest fou el títol d’un celebrat article d’Ernesto Giménez Caballero (1942).

[6]Els treballs del Consejo Nacional del Movimiento entre 1962 i 1971 han estat analitzats monogràficament (Santacana, 2000).

[7]Són diversos, en format i procedència, els testimonis recollits en relació amb aquesta hostilitat veïnal vers les autoritats del règim a força barris majoritàriament d’immigrants, tant entre individus polititzats com entre el comú dels veïns (Solé, 1981; Botey, 1986; Balfour, 1989; Puig, 1989 i 1990; Marín, 2000a).

[8]Sobre els incidents de les Festes d’entronització de la Verge de Montserrat, vegeu Marín (2006: 156-157), respecte de la justificació indirecta feta pel governador civil, vegeu Barba Hernández (1948). Per a la propaganda en català de 1939 vegeu Gallofré (1997: 200-201) i Marín (1996: 271-272 i 2005: 45-47). Vegeu una reflexió sobre el paper que pogué jugar en les altes esferes la discussió sobre el regionalisme a Saz (2003: 311-320). El seguiment de Bertran i Musitu i altres antics militants de la Lliga Regionalista en el primer franquisme es pot fer a través de Riquer (1996).

[9]Són diversos els llibres de memòries que donen fe d’activitat «diplomàtica» en aquest món de zones grises, tal com l’he qualificat abans (Tarín Iglesias, 1982; Ibáñez Escofet, 1990; Ortínez, 1993), de la mateixa manera n’han quedat traces en els epistolaris publicats (Vergés, 1984; Gallofré, 2003). He exemplificat en els darrers temps algunes d’aquestes formes de relació clientelars al voltant de l’alcalde Porcioles (Marín, 2005 i 2008c), de la mateixa manera que ho feren, per al camp de la literatura Maria Josepa Gallofré (1991) i Manuel Llanas (1998).

[10]L’expressió «camades negres» és deutora d’un títol cinematogràfic de la Transició, dedicat precisament al fenomen dels joves ultres alimentats per tota una vida de convivència amb adults imbuïts de la mística falangista: Camada negra, dirigida per Manuel Gutiérrez Aragón i protagonitzada per José Luis Alonso, María Luisa Ponte i Ángela Molina fou estrenada el 1977 i ferí no poques susceptibilitats.

[11]Poc després de l’incident es publicà un recull documental dels fets de J. Castellà Gassol (1975). La cançó de La Trinca, «Divuit jutges d’un jutjat», fou publicada a l’àlbum Opus 10 (Edigsa, 1976).

[12]Fou el mateix Miquel Sallarès qui es manifestà en aquests termes en una taula rodona sobre l’Assemblea de Catalunya que se celebrà a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1997, en la commemoració del vintè aniversari de la seva autodissolució, a la qual vaig assistir com a membre de l’organització de l’acte.

[13]Federico Mayor Zaragoza (Barcelona, 1934) havia estat rector de la Universitat de Granada (1968- 72) i, com a tal, Procurador en Cortes, a més d’ocupar, entre d’altres, el càrrec de Sotssecretari d’Educació i Ciència en l’equip del ministre Cruz Martínez Esteruelas (1974-75). No era, per tant, un nouvingut a la política, tot i la seva consideració pública com a home liberal. Presidí la comissió encarregada del Régimen Especial para Cataluña des del 9 d’abril de 1976, per nomenament de Fraga Iribarne, tot i que aquesta comissió caigué sota el lideratge de Joan Antoni Samaranch, autor de les propostes bàsiques del nucli de franquistes catalans, amb càrrec a les diputacions, que s’hi integraren (Mascarell, 2007).

[14]I no fou la primera vegada, tal i com es descobreix llegint la síntesi de la política convergent dels primers anys de democràcia: Lo Cascio (2008).

[15]Aquest episodi resta lluny d’estar ben documentat. Tot just comencem a disposar d’aproximacions parcials al fet a través del cas de les cases regionals andaluses en treballs encara inèdits, la consulta dels quals he d’agrair públicament a Vicente Moreno (2010).

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.