Autores Varios - Transformacions

[16]En la introducció a la darrera reedició del volum, Graells esmenta aquest debat més ampli vinculat a l’emergència de la gauche divine: «Els supervivents de l’època ho recordaran, però els posteriors poden pensar que nosaltres vam inventar el terme o fins el debat generacional, ben al contrari, era un tòpic periodístic del moment, fins i tot se n’havia fet tant d’ús i abús que quan preguntàvem pel tema alguns entrevistats tenien una reacció negativa, farts de la discussió generacional. (...) El tema havia sorgit com un subproducte del rebombori entorn la gauche divine, Tuset Street i per l’aparició d’unes noves promocions de gent que es donava a conèixer: arquitectes, dissenyadors, gent de cinema, models, fotògrafs i, entre tota aquella fauna, també alguns escriptors i escriptores, tant en català com en castellà» (2004: 20). Diu en canvi Oriol Pi de Cabanyes: «No em sembla pas, en absolut, que el terme “Generació dels setanta” fos a l’època “un terme periodístic” ja establert, com afirma en Graells a la seva intervenció del vint-i-cinquè aniversari del llibre, potser confonent-se amb la marca gauche divine, que sí que era un terme corrent» (2004: 13).

[17]El judici negatiu que Fuster feia del fenomen no podia ser més clar: «Lo más curioso del asunto es que los teorizantes de la contracultura, huyendo del fuego, caen en las brasas. Bueno: no podía ser de otro modo. Esta es su “contradicción”. Y les vemos derivar hacia inesperadas salidas. Su asco al marxismo cabe considerarlo natural. Pero el recurso a las filosofías orientales, a los místicos medievales, a la alucinación sistemática −y no sólo con LSD −, a la incoherencia, a la holganza vegetativa, a la efusión inocente ya causa más sorpresa. O perplejidad. (...) Lo triste es la insigne mediocridad “intelectual” de las justificaciones doctrinales. Bajo la prestidigitación psicoanalítica y sociologoide no hay sino una terrible indigencia especulativa... El esquema se reduce a un utopismo tan antiguo como la misma cultura reprobada. (...) Fuera de eso y en un encuadre meramente “cultural”, la broma se resuelve en algo así como un “analfabetismo ilustrado”. No hará falta augurar que tienen la batalla perdida. Y no es como para alegrarse del todo» (1970c: 13). Per a una anàlisi aprofundida de la recepció de la contracultura a Catalunya, vegeu Guillamon (2001) i Pons (2007: 25-36).

[18]Segons Lluís Bosch documenta a «Un nou Ramon Llull», Diari de Girona, 11 de setembre de 2007.

[19]Deia textualment: «Hi ha viatgers catalans arreu del món a San Francisco, a Londres, a Estocolm, a París, a l’Índia, al Nepal i a casa nostra. A més, han marcat tota la nostra història des dels medievals Ramon Llull i Arnau de Vilanova, fins als més immediats Verdaguer i Gaudí... i dels nostres contemporanis, el Pare Abat, que no deixa d’ésser un home del Renaixement, i en Roirosa, que era un cristià primitiu, amb un mètode Zen: el pla cíclic» (Pi del Güell, 1969: 36).

[20]Vegeu, respecte d’aquesta obra, les consideracions d’Enric Sullà (1975: 110).

[21]Explicava Riba en una entrevista de Baltasar Porcel per a Destino: «Yo no lo conocía apenas: murió cuando yo sólo tenía diez años. Pero por lo que sé de él lo incluyo también en un mundo pequeñísimo, aunque fuera un personaje internacional. Mira tú un ejemplo: cuando hizo las traduciones al catalán del poeta griego moderno Kavafis, pues sacó todos los poemas relativos a la cosa de que Kavafis era invertido. Ya me dirás... El abuelo Carles Riba formaba parte de una serie de gente que actualmente quiere hacernos creer que son ellos los que han creado la cultura catalana. Pero si la cultura catalana es la que ellos han hecho, para mí es muy pequeña. Hay, sin embargo, una cultura catalana más grande: tendríamos que buscarla más lejos, en la línea de un Verdaguer, de los modernistas, de los novecentistas. Ha habido aquí movimientos culturales mucho más universales, amplios, que el de mi abuelo, que ha sido intelectualista, burgués y fascista» (Porcel, 1970: 25).

EL REGIONALISME INSTRUMENTAL: FRANQUISME I CATALANISME ENTRE EL TARDOFRANQUISME I LA TRANSICIÓ [*]

Martí Marín Corbera

Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UA B-CEFID)

Per a la narració oficiosament oficial del que fou la Transició del Franquisme a la Monarquia democràtica a Catalunya −que no és pas la mateixa que circula a les espanyes−, la sortida de la dictadura hauria estat d’una linealitat gairebé inaudita. [1]El procés que portà a la liquidació de la dictadura i a l’obtenció de l’autonomia política hauria estat el triomf d’una cohesió civicopolítica nacional, covada anys enrere, que s’enfrontà amb èxit al postfranquisme i obtingué, d’un pacte amb els seus representants més oberts al canvi, la refundació de les institucions polítiques catalanes dels anys trenta. [2]Aquesta narració es diversifica a partir d’aquí a l’hora d’atribuir mèrits, demèrits i −fins i tot− traïcions als diferents actors polítics quan es valora si aquests guanys foren o no «suficients» i fins a quin punt.

Comencem a disposar de bibliografia molt notable sobre els protagonistes col·lectius d’aquesta narració, que resulta substancialment correcta en els seus plantejaments bàsics, però encara imprecisa en molts dels seus detalls: moviment obrer (Balfour, 1989; Molinero i Ysàs, 1998; Ysàs, 2004 i Domènech, 2008, entre d’altres), moviment estudiantil (Colomer, 1978; Ysàs, 2004; Hernández Sandoica, 2007), moviment veïnal −menys aprofundida pel caràcter militant de les obres dels setanta (Alibés i altres, 1975; Tarragó, 1976; Equipos de Estudio, 1976; Martínez Muntada, 1999; Bordetas, 2009)−, etc. [3]Del que encara disposem molt poc és d’anàlisis en profunditat del que realment varen fer els diversos actors polítics (partits, grups i grupuscles) en cada moment concret i, en canvi, hi ha molta publicística que hi és favorable o desfavorable, poques vegades contrastada amb les evidències disponibles i molt filtrada pels prejudicis polítics del present. Talment com si la Transició −qualsevol transició− no hagués estat plena d’anades i vingudes i de girs tàctics i estratègics dels subjectes que hi participaren, sense gairebé excepció.

No pretenc impugnar, per tant, la visió genèrica del triomf antifranquista, en la definició del qual he participat modestament. La meva intenció és precisar el paper d’uns i altres en aquest triomf, perquè d’antifranquismes n’hi hagué de pioners i de sobrevinguts, de constants i de discontinus, i ben bé el mateix podria dir-se del franquisme −aparentment− inasequible al desaliento fins el 20 de novembre de 1975, però farcit d’infiltrats, demòcrates de tota la vida, quan poc després s’iniciaren les defeccions. I enmig d’unes i altres actituds es movien un conjunt de ciutadans actius amb conviccions i principis, però també amb debilitats, oportunismes i altres plantejaments equívocs i de mal definir. Aquesta comunicació vol ser una aportació al millor coneixement d’una història de zones grises en les quals es jugaren bona part de les partides del tardofranquisme i la Transició −aquelles a què m’acabo de referir com anades i vingudes− a mesura que cap actor triomfava a l’hora d’imposar el seu propi full de ruta. En concret em referiré a les del regionalisme franquista. [4]Una història que té entre les seves fites el fet aparentment paradoxal que fos un franquista tan connotat com el ministre de la governació de Carlos Arias Navarro, Manuel Fraga Iribarne, qui autoritzés l’abril de 1976 la publicació d’un diari íntegrament en català com l’Avui. O també, anant més enrere, el fet que fos un falangista i excombatiente, com Tomás Garicano Goñi, governador civil de Barcelona de 1966 a 1969 −i posteriorment ministre de la governació, 1969-73−, el que obtingué el permís definitiu per a l’activitat pública d’Òmnium Cultural el 1967. Cal advertir d’entrada que no és la història de l’èxit d’uns intrèpids resistents que varen fer el que varen poder dins d’un règim tirànic, sinó la d’un fracàs monumental de franquistes que maldaven per reinventar-se, i que caldrà retrocedir alguns anys per poder-la explicar.